SostenibilitatÉs possible viure en una casa sostenible enmig de la ciutat?

Al bell mig del campus Diagonal-Besòs de la UPC, a Barcelona, entre edificis on els estudiants fan classes, trobareu una caseta de fusta elevada de terra i coronada amb unes plaques solars: és la casa sostenible TO. Es tracta d’un dels models premiats al concurs Solar Decathlon Europe 2019, una competició universitària internacional basada en la construcció de models edificables sostenibles. Aquest prototip de casa va ser ideat per un grup d’estudiants de l’Escola Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), en col·laboració amb tres estudiants de l’Escola d’Enginyeria de Barcelona Est (EEBE).

Fins fa poc, la casa s’utilitzava com a espai didàctic per a excursions escolars, però, arran d’una visita que hi van fer els estudiants del màster d’arquitectura de la ETSAV, el seu ús ha anat una mica més enllà. Se’ls va acudir la idea de comprovar en primera persona fins a quin punt seria possible habitar aquest espai. "No val la pena fer una cosa molt sostenible si no sabem com fer-la servir", explica Clara Alsedà, membre de l’equip que va dissenyar la casa.

Així doncs, el febrer va arrencar un experiment en què cinc estudiants del màster d'arquitectura -que no formen part del grup de joves que van idear el prototip- hi viuen i elaboraran un informe per corroborar si tot allò que s’havia construït des d’una vessant teòrica, és factible i viable també a la pràctica. L'experiment s'allargarà mig any.

El primer a arribar a la casa va ser Gonzalo Macías, i cada 21 dies se li han anat sumant nous companys: al març va arribar Adriana Nuñez, després ho va fer Pau Gasa, fa pocs dies Pablo Orduña, i al maig ha d’arribar-hi Joan Martí. Per a en Gonzalo, passar de viure sol a estar acompanyat ha suposat un canvi molt gran: "Gairebé no em cuinava, les tasques domèstiques se’m feien una muntanya", però "en arribar més gent, se m’ha fet molt més fàcil gestionar-ho tot". Ara diu que "conviu més" amb la casa, ja que ha vist que aquesta "només funciona des de la col·lectivitat".

Una utopia arquitectònica

Al mobiliari l’anomenen "gadgets", perquè no estan directament vinculats a una habitació concreta, i a les habitacions "espais diferenciats", ja que la seva funció pot variar segons es vulgui. "Cada dia pots fer una nova distribució movent els gadgets de lloc, i a mesura que passa el temps, millora la casa!", exclama en Gonzalo. El prototip TO consta d’un espai central ampli, que fa la funció de zona comuna, i uns altres quatre petits espais privatitzables al seu voltant. "Quan estàvem sols en Gonzalo i jo, sí que dormíem aquí al centre, que acumula la calor de tot el dia. La resta d’espais els utilitzàvem d'emmagatzematge", explica l’Adriana. Però ara que són més, diu que "cadascú s’ha buscat el seu espai privat per dormir, i segons el dia i el moment, ens anem movent".

"Hem buscat les condicions més extremes, per això hi havia una persona sola a l’hivern i n’hi haurà cinc a l’estiu"

Aquesta arribada esglaonada a la casa, doncs, té un doble objectiu. D’una banda, analitzar "com combatre la manera com convivim amb la privacitat", indica la Júlia, una altra de les dissenyadores del prototip; i, de l’altra, testar la casa tant a l'estiu com a l’hivern. "Hem buscat les condicions més extremes, per això hi havia una persona sola a l’hivern i n’hi haurà cinc a l’estiu", especifica l’Adriana.

En aquest sentit, la distribució de les estances tampoc és casual: busca aprofitar al màxim l’energia i la llum solar, per això la casa està orientada cap al sud. Per exemple, el que equivaldria al rebost, està el més al nord possible, per tal de mantenir frescos els aliments. "La teoria és que no hi ha d’haver nevera, però a la pràctica sí que n’hi ha", admet la Júlia. Al concurs els obligaven a posar-ne una, i ara, amb la seva implementació, l’han conservat. "També és part de la crítica a com mengem, sempre amb productes fora de temporada", afegeix. Per a en Gonzalo, en canvi, és una qüestió de necessitat: "Si vull viure en aquesta casa, necessito una nevera".

El vàter no funciona amb aigua, si no amb unes corretges que s’enduen els residus cap a un dipòsit

Pel que fa al vàter, no funciona amb aigua, si no amb unes corretges que s’enduen els residus cap a un dipòsit que els inquilins han d’anar buidant regularment. De moment, només és funcional per orinar, i si volen evacuar han d’anar als lavabos de la universitat. Aquest fet respon a la voluntat d’adaptar la casa als hàbits de vida dels joves. "Nosaltres gairebé no vivim a les nostres cases, hi anem a dormir i prou, per això vam contemplar l’habitatge com un espai col·lectiu", explica la Júlia. "La gràcia és que sempre depens de tenir altres coses, i no cal tenir-ho tot en una sola casa", defensa la Clara.

Un canvi de consciència

"Agafes el gadget dutxa, l'omples d'aigua potable, te'n vas al lloc que t'agradi més de la casa i et dutxes", detallen les dissenyadores del projecte. Elles consideren que, d’aquesta manera, s’és conscient del malbaratament d’aigua al qual estem acostumats. Tanmateix, conviure amb un habitatge que només està connectat a la xarxa d’aigua potable de Barcelona no és gens fàcil. "El més radical i a la vegada més criticable d’aquesta casa és la gestió de l’aigua", declara l’Adriana.

Tant ella com en Gonzalo coincideixen que el disseny és molt idíl·lic des d’un punt de vista sostenible, però no correspon a la realitat: "No gastem la mateixa quantitat d’aigua grisa que d’aigua potable", sostenen, i creuen que perquè se li pogués donar un segon ús a tota aquesta aigua grisa, que és reutilitzable, "faria falta una comunitat molt més gran".

La Júlia assumeix que "hi ha coses que es van idear perquè no s’havien pensat perquè hi vingués a viure algú". Això no obstant, assegura que aquest "no és un model reproduïble, sinó un model didàctic amb el qual tu aprens i després t’ho emportes cap a casa teva". Les constructores de la casa TO entenen que és poc orgànic no tenir dipòsit d’aigua ni canonades a les cases, però consideren que és necessari per fer una tasca de sensibilització. De fet, és un canvi de consciència el que persegueixen amb aquest experiment. "Ja s’està fent un canvi de la xarxa de sanejament de tota la ciutat de Barcelona", diu la Clara, "i malgrat el seu espectacular cost, s’està fent perquè se sap de la seva vital importància".

"No és un model reproduïble, sinó un model didàctic amb el qual tu aprens i després t’ho emportes cap a casa teva"

"Cal rehabilitar el parc edificat de Barcelona", conclou la Clara, ja que amb tantes barreres geogràfiques no podem créixer més. El futur ha de passar per fer compatibles els estils de vida sostenibles amb la ciutat: "Hem de canviar els nostres ritmes de vida per poder habitar les nostres cases", considera en Gonzalo. Ara bé, creu que no serà gens fàcil perquè "la qüestió és saber fins a quin punt estem disposats a incomodar-nos". "Què farem després?" bromegen amb l’Adriana, "ja no podrem tornar a viure en una casa normal després d’això".

Comença a caure el sol i la casa continua sent un constant anar i venir de gent. Els inquilins agafen els abrics i es posen les sabates, preparats per marxar: l’Adriana se’n va amb una amiga a veure un recital de poemes, i en Gonzalo sortirà a sopar amb la seva mare, que ha vingut avui des de Madrid per conèixer la casa del seu fill. En canvi, la Júlia i la Clara es queden fent pizzes i servint una mica de pica-pica. Avui la casa TO acollirà el sopar de retrobament dels 30 estudiants de l'ETSAV que van participar en el seu disseny. "Fa dos anys que no ens veiem tots", diuen emocionades la Clara i la Júlia. I penso que no hi ha millor manera de retre homenatge al seu projecte que convivint, ni que sigui per una nit, tots 30 dins la seva pròpia casa. Sort que han conservat la nevera: les birres es mantindran fresques.