En el trentè aniversari de l'operació Garzón, alguns dels testimonis evoquen al flagell de la tortura, una de les eines amb què l’Estat utilitza per estendre la por i desactivar la dissidència. Ramon Piqué, detingut el 6 de juliol en el marc de la ràtzia ordenada pel jutge Baltasar Garzón l’estiu del 92, en va ser víctima durant el seu pas per la Direcció General de la Guàrdia Civil de Madrid, on va patir greus maltractaments físics i psicològics. President de l’associació Memòria contra la Tortura, Piqué repassa aquella vivència i la tasca que els afectats han fet per articular una resposta col·lectiva davant els abusos de l’Estat.

En la perspectiva que dona el temps, què creus que perseguia l’'operació Garzón'?

Volia domesticar els sectors de l’independentisme que veiem en els Jocs Olímpics una oportunitat per denunciar la situació d’opressió nacional que pateix Catalunya. Però feia temps que hi havia una contestació al carrer; cal recordar la xiulada al rei durant la inauguració de l’Estadi Olímpic el 1989, la campanya preolímpica Freedom for Catalonia o les accions que la Crida a la Solidaritat va realitzar en el recorregut de la flama pel territori. Davant aquelles manifestacions, l’Estat va optar per desactivar el moviment més rupturista que s’anava articulant i, a partir de diversos pactes amb l’independentisme de saló, va obrir un període de "pau olímpica".

Va llançar un avís als qui qüestionaven aquell esdeveniment?

Necessitava reforçar la seva imatge, pel qual va reprimir els sectors més discrepants de l’independentisme, alhora que explorava una solució de tipus federal amb els sectors més controlats. El mateix delegat del Govern espanyol a Catalunya, Martí Jusmet, ho havia confessat durant les converses que hi va haver després dels Jocs per solucionar l’existència de presos i encausats polítics.

Els mitjans i els partits d’ordre van contribuir a justificar l’operació?

Sens dubte. Tret d’un parell o tres, la majoria van reproduir la versió oficial, consistent a vincular els afectats amb la "violència" i el "terrorisme", quan no a silenciar o minimitzar els efectes de l’onada repressiva. I això, malgrat l’èxit que van tenir l’acte celebrat al Palau de la Música de Barcelona i el multitudinari concert de solidaritat a la Devesa de Girona. Els pocs que van esquerdar aquell mur de silenci, van ser retirats de les graelles informatives; i si finalment se’n va parlar, és perquè, a diferència d’altres batudes, l’operació Garzón va ser molt elevada en nombre de persones.

En termes polítics, quin impacte va tenir per a l’espai independentista que va sortir-ne més colpejat?

Vam entrar en una travessia del desert, tant en l’àmbit repressiu com en l’aspecte organitzatiu. I és que, si bé van aparèixer casals, ateneus i altres col·lectius, fins al cap d’una dècada no va produir-se el replegament de forces que avui s’agrupa entorn de la CUP. És evident, doncs, que els efectes van ser importants.

El 2004, Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat les tortures que alguns vau patir. Què va representar per a vosaltres la sentència?

Va ser una victòria política, tant a nivell individual com per les persones que ens envoltaven, i segurament per això, la ràtzia no ha passat a la història com un episodi més. Al contrari: va permetre que emergís l’independentisme que havia quedat tocat i, alhora, va donar peu a Alerta Solidària, l’origen de la qual té a veure en la feina que s’havia fet.

Els processos penals que avui es dirimeixen beuen d’aleshores?

En part sí, encara que la presència de càrrecs institucionals en l’actual context de repressió hi ha ajudat. Abans, en canvi, quan queien activistes de base, la repercussió era menor. Un doble recer que tenim el deure de recordar; igual que hem de recordar que la repressió té un objectiu polític i que adopta formes diferents segons cada moment. Ho hem vist en el cas del 23-S, on l’Estat ha fet servir la plantilla emprada al País Basc o, en el de Tamara Carrasco, arrestada amb el propòsit de criminalitzar els sectors que protestaven contra la sentència del Procés.

Especialment en el teu cas, has volgut parlar dels efectes que humanament té la repressió. És necessari fer-ho?

La ràtzia del 92 ens va ensenyar que s’ha d’abordar des d’una perspectiva comunitària. Perquè, a través de la repressió, l’Estat busca estendre la por a fi que la gent no se solidaritzi i no actuï per canviar les coses. Amb aquesta mirada l’hem gestionat, cosa que hi ha ajudat ser un grup nombrós i la complicitat que vam establir des del primer moment. De la mateixa manera que el treball de Sebastià Salellas en el vessant judicial o l’aparició de llibres entorn de l’operació Garzón ens va esperonar a tirar endavant i explicar que, tant abans com ara, l’Estat utilitza la repressió per perseguir la dissidència.

Personalment t’has implicat en nombroses iniciatives que denuncien l’existència de la tortura. Has sigut una manera de canalitzar la que vas patir durant la teva detenció?

Parlar-ne i compartir-ho té una dimensió reparadora. Encara recordo quan vaig fer-ho en un acte a Sabadell, on després d’explicar que em van posar elèctrodes a les mans, vaig quedar completament enfonsat. Però ha sigut a força de narrar-ho una vegada i una altra que ha sigut alliberador. Altres torturats, en canvi, no han pogut o sabut verbalitzar aquell patiment.

És important que transcendeixi?

Cal insistir que nosaltres no vam ser els primers torturats ni tampoc els últims. De fet, des de l’associació Memòria contra la Tortura, vam documentar l’any 2000 que unes 300 persones havien patit tortures en aplicació de la Llei antiterrorista.

El reconeixement que ha rebut Baltasar Garzón, que en tenia coneixement, indica la desmemòria que hi ha hagut respecte a la ràtzia del 92?

Naturalment, i va ser dur veure’l com a impulsor de la causa contra el dictador Pinochet. Es podia entendre la satisfacció dels familiars de les víctimes, però que Vázquez Montalban i altres intel·lectuals d’esquerres demanessin per a ell el Premi Nobel de la Pau va ser un escarni. I és que, per mèrits que pugui tenir, no es pot ocultar què va fer.

Els darrers anys s’han engegat campanyes que reclamen reconvertir alguns centres de tortura, com la seu de la Prefectura de la Policia espanyola a Barcelona, en espais de memòria. És un pas clau per evitar aquesta amnèsia?

Té un gran valor pedagògic. I costa entendre que, així com a l’Argentina o Xile no ha calgut esperar gaires generacions per veure-ho, a l’Estat espanyol no hi hagi la voluntat política per impulsar aquest tipus de mesures, i menys en un moment en què els vents bufen a favor. Es prefereix negar la repressió i blanquejar la història, quan un poble sense memòria, està condemnat a repetir els mateixos errors.

L’octubre del 2021 diversos col·lectius vau celebrar a Girona la Conferència Nacional Antirepressiva. Què n’ha sorgit d’aquest espai?

Ha servit per compartir la idea que la repressió és atàvica, té una raó política i continua practicant-se. Però també que calen respostes per totes les casuístiques, siguin les que afecten persones amb un alt nivell d’implicació política com altres amb un bagatge més petit. La resposta ha d’estar a l’altura de la repressió, i fer-ho en l’àmbit sociopolític, econòmic però també polític. I és que, encara que no sabem què passarà els pròxims anys, hem d’estar preparats.