El passat dijous, el jutge de l’Audiència Nacional Manuel García Castellón va dictar presó sense fiança per a set activistes vinculats als CDR detinguts el dilluns de la setmana passada. Els acusa dels delictes de pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per provocar estralls. L’operació ha anat acompanyada de la intensificació d’un relat mediàtic i polític que intenta vincular l’independentisme amb una violència fins ara inexistent. El relat s’ha alimentat amb les filtracions d’un sumari en principi sota secret i al que no ha tingut accés la defensa, exercida en quasi tots els casos per l’organització Alerta Solidària.

Ara bé, ni de bon tros tothom comparteix el, de moment, relat oficial del cas. Sabadell, la ciutat on viuen bona part dels empresonats, ha acollit ja tres mobilitzacions multitudinàries. La darrera, dissabte, amb una manifestació amb 12.000 persones que va servir per tornar a reclamar l’alliberament de les set persones i denunciar el que consideren un “muntatge”, que respon a uns determinats objectius polítics, com ara atemorir l’independentisme pocs dies abans que el Tribunal Suprem emeti la sentència del judici al Procés.

A la capital vallesana ens reunim amb Xavier Pellicer, portaveu d’Alerta Solidària i coordinador de la defensa, i amb tres familiars dels empresonats: l’Anna, que té el company a Soto del Real; el David, que hi té el nebot; i un segon David, que hi té el germà. Durant més d’una hora parlem amb ells de l’operació i el moment escollit per portar-la a terme, de l’estratègia de defensa i de la vulneració de drets que -denuncien- han patit des de l’inici els detinguts. Tots quatre es mostren convençuts que, més enllà de la batalla jurídica, caldrà molta mobilització “perquè els deixin en llibertat”.

Com recordeu el passat 23 de setembre, el dia de la detenció dels vostres familiars?

Anna: El recordo desastrós, catastròfic, va ser un trencament. Cada vegada ho veig com amb més perspectiva i començo a ser més conscient del que ens ha passat i és molt bèstia. En un primer moment no tens temps ni de pensar. Recordo que vaig veure la llum a baix i vaig pensar “hòstia, les bicis”, i vaig anar directe a la porta a picar i a cridar perquè els lladres marxessin. Que s’ho enduguessin tot, però que marxessin. Però no eren lladres. Tant de bo ens haguessin robat les bicis.

David (tiet): Jo estava a França i vaig rebre una trucada dient-me que hi havia detinguts, sense confirmar-me si eren familiars. Després em va arribar un missatge amb una notícia del Quico Sallés, que entrevistava el meu germà, dient que “si haguessin trucat al timbre, els hauria obert la porta”. Aleshores els familiars ja m’havien explicat els fets. Van utilitzar violència, perquè violència no només és pegar. Posar una pistola al germà del Jordi [el seu nebot] és violència. Com ho és passar pel cos del meu germà i la meva cunyada, de 75 i 73 anys, el punter vermell de les armes que portaven. O posar-los drets al costat del llit, mans enlaire i apuntant-los...

Hi ha una violència que per a mi és determinant, que és quan el Jordi deixa el seu habitatge i el porten a casa dels pares, el germà li diu “col·labora, perquè m’han dit que ens pegaran i ens detindran a tota la família si no ho fas”. Tot plegat forma part de la destrossa que ha patit i hem pogut veure quan l’advocat ha entrat en contacte amb ell. No hi ha parlat tant de fets, sinó de veure com pot remuntar una persona que ha quedat destrossada. M’ha quedat molt gravada una frase que deia una companya a la que se li van endur el marit: “se’ns els han endut amb mentides”.

David (germà): El meu germà viu sol i no vam viure directament la detenció. Aquell dia vaig rebre una trucada de la meva neboda preguntant-me “què passa amb el papa” i jo no sabia res. Vaig trucar els meus pares i va ser quan vaig adonar-me que alguna cosa estava passant, perquè em van dir que el meu germà estava detingut, però que no sabien res més. Fins que vaig rebre un vídeo de la casa del meu germà amb unes imatges aberrants, on hi havia quatre o cinc patrulles de la Guàrdia Civil, tres cotxes de secretes i veig que se l’emporten. Després d’unes trucades vaig saber que el tenien a Sant Andreu de la Barca [on hi ha la comandància de la Guàrdia Civil a Catalunya] i un cop allà em van dir que no ens poden dir res. Després vam contactar amb la gent del seu poble, Cerdanyola, i vam veure que teníem el recolzament de tothom i estem més tranquils. Un cop [al cap d’uns dies] el vam veure, ens va explicar que van trencar-li la porta de casa, la van regirar tota, el van emmanillar i se’l van endur. No han tingut presumpció d’innocència. Ahir vaig veure unes imatges on ell sortia emmanillat , amb el cap cap avall i envoltat de quatre persones que se l’emportaven. Quan surtin innocents què en farem amb aquestes imatges? Demanaran perdó?

Què vau pensar quan vau saber que se’ls acusava de terrorisme, càrrec confirmat dijous passat a l’Audiència Nacional?

Anna: La primera paraula que em ve al cap és incomprensió, que no entenc res. Em sembla increïble que els acusin d’això quan som un poble que aixequem els braços davant la Policia Nacional quan ens ve a parar la votació.

David (t): Per descomptat que d’entrada hi ha incredulitat, perquè conec el meu nebot i violència zero i explosius zero, això està claríssim. Com ho he viscut? Doncs Catalunya està mobilitzada i hi ha dirigents polítics a la presó, però la gent se segueix bellugant i ara toca escarmentar-la perquè no es bellugui. Penso que és una operació d’estat, com tantes, com va ser-ho la retirada dels diners de l’octubre [de 2017]. I ara els hi ha tocat a ells, a gent de baix. Credibilitat zero a les filtracions que estan sortint.

David (g): El primer que vaig pensar és que era mentida. Amb la resolució del jutge vaig pensar que era una part més d’una pel·lícula d’un guió inventat i amb uns interessos polítics que a mi i la meva família se’ns escapen. És difícil d’entendre, però sobretot la primera reacció és que no era veritat i després veure què podíem fer per treure’l d’allà.

Quan veieu els càrrecs, com decidiu abordar la defensa com a Alerta Solidària?

Xavier Pellicer: Per sort o per desgràcia, tenim l’experiència i la memòria històrica d’altres casos similars, amb acusacions similars protagonitzades per la Guàrdia Civil o els Mossos d’Esquadra però utilitzades per l’Audiència Nacional i conformades com una operació d’estat que inclou tot l’element mediàtic de les filtracions. Amb aquestes experiències ratifiquem les sensacions que tenen les famílies i les portem a un pla polític. I interpretem l’operació en clau de preeleccions estatals i prèvia a la sentència del Suprem, amb uns objectius polítics molt clars d’intentar apuntalar un relat d’estat i alhora intentar desmobilitzar.

Tot i fer una defensa jurídica partim d’una posició amb elements d’indefensió, perquè no tenim accés a cap tipus de prova i es vulnera, fins i tot, la utilització del secret de sumari. Una sentència diu que es pot utilitzar per no perjudicar futuribles investigacions, però en cap cas que pot vulnerar el dret de defensa. Per tant, no pot ometre els elements que donen prova que certes persones han participat en certs actes. En canvi, a nosaltres se’ns planteja en abstracte, ni tan sols se’ns facilita documentació.

Tenim per endavant una batalla jurídica desigual, tot i que molt probablement l’acabarem guanyant. Però estem parlant d’un període de temps que poden ser dos, cinc, deu o dotze anys, en funció de les impugnacions, els recursos, la sentència i si hem d’arribar a la justícia europea. Sabem que gran part de les proves que s’han extret són impugnables i poden provocar que tot el procés s’anul·li, però no sabem en quin moment obtindrem la raó jurídica en aquest sentit. Tenim clar que amb la batalla jurídica no n’hi ha prou i que la millor manera que aquestes persones estiguin al carrer el més aviat possible és plantejar una batalla política i social de mobilització constant, de reivindicació i reclamació. La batalla jurídica està en desigualtat de condicions i és massa llarga pel que ens podem permetre tenir-los empresonats, i alhora sabem que la batalla és política i és aquí on s’ha de jugar.

Encara no heu tingut accés al sumari. Us havia passat en processos similars?

X. P.: Sí, en els cas de la Tamara [Carrasco] o en els Pandora i Piñata. En els dos darrers va haver-hi persones en presó preventiva i quan va aixecar-se el secret de sumari va sobreseïr-se i no va arribar ni a judici, per exemple. Sabem que no podrem plantejar una defensa jurídica en condicions fins que no tinguem accés a un sumari que, alhora, estarà sota secret tot el temps que puguin per poder preservar un determinat relat. Sabem que en dos anys màxim aquestes persones han de sortir de la presó preventiva i el secret de sumari es renova cada sis mesos, però es pot aixecar una part i no l’altra, es pot renovar el secret... Òbviament això no descarta tota una sèrie de vies de recursos i que demanem l’alliberament perquè jurídicament creiem que no se sosté la presó preventiva. Bàsicament perquè la mesura cautelar es justifica amb la perillositat i reiteració delictiva, la destrucció de proves i el risc de fuga. Però no han comès cap delicte, se’ls imputa un futurible; quina destrucció de proves pot haver-hi quan diuen que porten entre un any i un any i mig investigant-los, han fet els registres que han volgut i han requisat el que han volgut? I l’element de fuga? Si són persones amb fills, amb parella, amb pares i mares grans... amb una situació d’arrelament familiar i social.

A més, no tenim cap element a nivell jurídic que demostri que han comès cap acció o que tinguin cap explosiu preparat per actuar. Perquè no n’han trobat, han trobat precursors i, per tant, deduïm què no han trobat. De fet, no sabem ni els fets concrets que s’imputen a cada persona. Hi ha l’element general, però ni el fiscal ho diu durant la declaració a l’Audiència Nacional ni consta en els fulls perquè a Perico de los Palotes se l’acusa d’això. Tots els elements que es van posant damunt la taula les van desmentint els propis mitjans que les publiquen prèviament. Per tant, anirem recorrent, però sabem que estem recorrent a la pròpia Audiència Nacional i no tenim massa esperança.

Has citat els casos ‘Pandora’ i ‘Piñata’, en què es va parlar de l’existència dels Grups Anarquistes Coordinats, els GAC, que es qualificava d’organització terrorista. Amb el temps, però, va quedar clar que no existien. Ara han ‘aparegut’ els Equips de Resposta Tàctica (ERT). En sabíeu res?

Tots: No.

X. P.: Al final és literatura. El que fan és imputar a aquestes persones, que són innocents fins que no es demostri el contrari, una sèrie d’accions en uns grups que no han reivindicat cap acció ni tampoc han participat en cap. No hi ha cap element de provatura. Estem en un àmbit de literatura i invenció com en molts altres casos.

David (t).: Un dels problemes que hem tingut és que en dos casos no va poder-se establir de seguida una relació amb advocats de confiança. [La Guàrdia Civil] no va fer la notificació al Col·legi d’Advocats de Sabadell i d’entrada no tenien assistència. Nosaltres no vam poder contactar amb ell [el seu nebot] fins divendres al vespre, i un dels dos diu explícitament que l’han forçat [a declarar] i l’altre està tan desorientat que no sabem ni què ha passat encara. Tenim dues persones absolutament destrossades després d’estar cinc dies desconnectades i la feina dels advocats és remuntar-les com a persones.

David (g.): Quan vaig veure el meu germà a Soto del Real li vaig preguntar com havia anat el viatge de Barcelona a Madrid i em va dir que no m’ho podia dir, i estic segur que era per no preocupar els meus pares.

Teniu constància que hi hagi hagut un tracte denigrant en algun moment?

X. P.: La vulneració del seu dret de defensa ha estat constant des que van entrar a les cases respectives. Estem recopilant totes aquestes informacions, però trigarem un temps perquè a més a més no podem efectuar cap comunicació segura amb les persones empresonades. Totes les comunicacions estan intervingudes, vulnerant el dret de secret d’advocat a client. Les vulneracions són constants. Han rebut amenaces, han rebut coaccions cap a ells i els seus familiars, se’ls ha fet xantatge amb danys a terceres persones o a ells mateixos, se’ls han practicat interrogatoris il·legals durant el transport, han trigat 36 hores a poder veure els seus advocats de confiança, etc.

De fet, heu denunciat una aplicació encoberta de la llei antiterrorista.

X. P.: Formalment no s’està aplicant i això fa que no hi hagi ni les garanties jurídiques que hi hauria de la seva aplicació. Hi ha una sèrie de vulneracions de drets flagrants que estem recopilant per poder denunciar no només en la impugnació de proves, sinó per poder exigir responsabilitats al respecte.

En la reforma del codi penal del 2015 es va ampliar la concepció del que es considera terrorisme i organitzacions en defensa de drets humans ja van alertar aleshores que el canvi podia servir per perseguir molt tipus de mobilització. Quatre anys després, teniu la sensació que s’ha convertit en una eina per buscar la desmobilització social?

X. P.: Aquí s’està fent una aplicació claríssima del que s’anomena el dret penal de l’enemic, que és qualificar el delicte en funció de qui suposadament el fa i no de què fa. I això fa anys que l’Estat espanyol ho està aplicant. Dins aquesta nova definició de terrorisme hi tindria cabuda l’avortament. I tot això es confirma amb l’aplicació desigual que es fa del qualificatiu jurídic de terrorisme per a determinades accions.

Ens trobem un senyor que confessa la voluntat d’assassinar el president del govern espanyol i té un arsenal d’armament a casa i no és acusat de terrorisme. Ens trobem el grup Panzer, al que se li requisa abundant armament i un dels quals és l’assassí condemnat de Guillem Agulló, i se’ls arxiva el cas, no són acusats de terrorisme, s’anul·len totes les proves com les escoltes telefòniques on explicaven com conformaven aquest grup d’assalt i no se’ls qualifica de terrorisme. Ens trobem amb d’altres casos que són condecorats per la Guàrdia Civil.

Per tant, ens trobem amb una sèrie d’elements que ens porten a evidenciar que és terrorista qui està en contra dels interessos de l’estat, sorgits d’una anomenada Transició, i emparats en uns pilars com un cert feixisme reciclat o la unitat de la pàtria. Qui està a favor d’aquests principis pot fer el que sigui i no serà mai un terrorista. Però, en canvi, pots no tenir cap tipus d’armament, ni tenir cap voluntat d’atemptar i formar part d’un col·lectiu que atura desnonaments i podràs ser acusat de terrorisme. Si formes part d’un col·lectiu que atonyina immigrants, assalta centres de menors, tens armament o formes part de la ultradreta mai seràs acusat de terrorista.

Com viviu l’enorme contrast entre un determinat relat mediàtic i polític, sobretot en determinats mitjans i partits estatals, sobre el cas i la reacció social propera, amb massives mobilitzacions de suport, com la de dissabte a Sabadell?

Anna: No m’he mirat cap notícia de res, perquè tampoc m’hi cap res més a dins, però sí que estic notant la força del poble. I és al·lucinant com gent que no coneixes et para, et fa una abraçada,... No m’han fet mai tantes abraçades i petons. Crec que ara més que mai, els familiars ens hem d’alimentar d’això i passar de la premsa i totes les mentides que apareixen.

David (t.): A mi em passa al revés i llegeixo tot el que m’envien. Si no fos perquè és una tragèdia em posaria a riure. Al·lucino perquè tot el que surt no s’aguanta per enlloc. Però té molta força i segurament qui ho llegeix s’ho acaba creient... Et destrossa pensar quin estat més bèstia que tenim al davant que està fent tot això simplement perquè no vol que Catalunya pugui ser consultada sobre el seu futur. És la negació dels drets humans a un nivell que dius com és possible, però com que l’han fet sistemàticament els darrers anys, ja no sorprèn gaire.

Creieu que es busca vincular l’independentisme a una violència que, fins ara, no ha existit?

D. (g).: I tant! També penso que la qualitat política a l’estat espanyol és aberrant i que els d’ara surten per guanyar més vots, si és contra Catalunya guanyaran més vots a Madrid. Estan jugant amb set persones innocents i no ho entenc.

Anna: Ho veig tan clarament una estratègia política, que al tema del terrorisme no li donaria més bombo. Només es podrà desencallar si hi ha moviment polític. No ho entenc, si ens odien tant, per què ens volen tant?

Alerta Solidària és un moviment antidepressiu, amb un fort component polític. Des d’aquesta òptica com interpreteu l’operació Judes?

X. P.: Veiem que hi ha una situació de desbordament de l’estat dos anys enrere, en què la població desborda els propis polítics de Catalunya i l’Estat generant una situació de desequilibri absolut, de xoc institucional i d’imminent ruptura. Això és avortat finalment a través de la pròpia pressió de l’Estat i d’altres elements interns. I s’arriba a una situació que l’Estat planta una barrera, però que alhora no sap donar una sortida política a un conflicte polític.

Sabent que hi ha un creixement exponencial de l’independentisme, que passa d’un suport social del vint-i-poc per cent a un quaranta i molt en deu anys, l’Estat el que fa és plantar un mur, com ha fet en altres regions en situacions molt diferents, sense cap tipus d’element i avenç polític, sense cap tipus de reconeixement per trobar una sortida política. Alhora, ha de plantejar unes condicions en les que per una banda s’aturi el creixement del suport a l’independentisme, i també pugui sostenir indefinidament una no sortida polític al conflicte. I això passa per polaritzar la societat al màxim, perquè això impedeix el contacte entre sectors; per la crispació, amb aquests relats amb elucubracions de terrorisme que s’estan fent, i també passa per sembrar la por, sembrar el dubte... Que si tu formes part d’una cosa pensis que estàs en risc de patir la repressió.

L’operatiu forma part de la factura d’aquest moment de desbordament, de generar aquesta polarització extrema i d’intentar plantar un mur que es pugui sostenir a cinc, deu o quinze anys vista. I a nivell tàctic té un sentit molt clar, en dir que som un govern en funcions, que necessitem plantejar una proposta sobre Catalunya per sobre d’alguns partits amb qui ens disputem el vot, Cs bàsicament, i alhora evitem que una sèrie de mobilitzacions avancin cap a generar un nou 1 d’octubre i vagin més cap a una autodefensa per la repressió que està patint la gent que es mobilitza.

D. (t).: Tinc la sensació que amb això, l’Estat confirma un relat entre ‘els seus’, però en canvi aquí hi ha massa gent que ha vist massa guàrdies civils que han vingut per un tema o per un altre i tinc la impressió que això ens està donant unitat i indignació per tirar endavant.

Anna: No entenc com encara no han entès que el poble català no funciona així, que si ens ataquen encara ens donen més força. No poden instaurar cap cultura de la por, perquè no reaccionem així.

Tot encara és molt recent, però us prepareu per la possibilitat que l’estada a la presó sigui llarga?

A.: Sí, ja m’hi he mentalitzat. Pot ser que triguin temps [a sortir] o pot ser que demà diguin que ja estan aquí... Aniran a allargar al màxim el secret de sumari i la preventiva tal com ha anat tot.

D. (g.): Com que no sé si sortirà demà, demà passat o d’aquí un any, el que faré és tirar endavant i buscar forces per lluitar pel meu germà. No penso si serà un temps llarg o no. Ara es tracta de lluitar, fer soroll i el que faci falta.

X. P.: Nosaltres tenim clar que aquestes persones estaran al carrer quan per a l’Estat sigui un problema tenir-les empresonades. Els hem de tornar com un bumerang aquesta repressió i quan ho aconseguim fer serà més probable que les deixin en llibertat. I això no es fa només amb eines jurídiques, sinó que es fa amb mobilització.