L’escriptora Najat El Hachmi va començar l’any recollint el Premi Nadal per la seva novel·la Dilluns ens estimaran (Edicions 62). Una novel·la que es va fer gran durant els mesos del confinament més estricte. Diu l’autora que aquell tancament el va viure com una muntanya russa, i que se li feia inevitable pensar en la seva mare, que només sortia de casa un cop per setmana. Ella va créixer encotillada per una cultura del tancament per a les dones, i és per això que aquest virus li ha fet recordar els estius de la seva infància, quan no podia sortir de casa perquè no anava a escola. De fet així va ser com va començar a escriure, per l’avorriment que sentia d’estar tancada amb l’única distracció de les feines de la casa. Tossuda de mena, malgrat les circumstàncies la Najat se sentia lliure perquè podia llegir i escriure i fer-se seu allò de la Virginia Woolf: "no hi ha barrera, pany, ni clau que puguis imposar a la llibertat del meu pensament".

Després del que està passant amb la frontera del Marroc, es fa difícil no preguntar-li com segueix el tema.

No he pogut veure les imatges, intento evitar-les perquè em poso malalta i, literalment, en el moment que va començar a arribar el tema em vaig quedar bloquejada físicament. El que veieu ara és el que està passant al Marroc des de fa dècades, no és una cosa circumstancial. És un país que té un projecte d’explotació dels ciutadans perquè el que fan és motivar la gent perquè marxi. Fomenten la migració i llavors quan els migrants se’n surten pel seu propi esforç, l’estratègia és capitalitzar la presència de la immigració als països europeus. Pel Marroc tu no deixes mai de ser marroquí. Quan vaig obtenir la nacionalitat espanyola vaig haver de renunciar a la nacionalitat marroquina, però el Marroc no em deixa deixar de ser marroquina, perquè som súbdits, no ciutadans. El Marroc té un ministeri dedicat als marroquins a l’exterior, és una de les fonts de l’entrada de divisa i després són tan hipòcrites que el mateix règim que ens expulsa, quan aixequem el cap i fem alguna cosa una miqueta rellevant fora d’allà s’apropien d’aquestes fites i et reclamen com a marroquí.

Li ha passat que la reclamin com a marroquí?

A mi m’ho m’han fet molt. Des que guanyo un premi soc una marroquina meravellosa, fantàstica i exemplar. Malgrat que al Rif, la zona d’on vinc, han estat maltractant tothom des de sempre i hem hagut de marxar. I a més ells no han contribuït en res ni en la meva educació, ni en la meva formació, ni en les oportunitats que he tingut. I després fan com un discurs hipòcrita amb tot el tema del feminisme. Quan va morir Hassan II van fer un rentat d’imatge com per donar per fet que el país havia canviat i que hi ha millores per les dones, però després tens un sistema que reprimeix. La repressió reverteix doblement en les dones, que no poden tenir una situació millor si no hi ha una democràcia.

El canvi a Mohammed VI va ser un rentat de cara, i la prova és que els del Rif que van sortir al carrer per manifestar-se estan a la presó.

Per no parlar de les lleis discriminatòries per a les dones o les persones homosexuals, avui dia al Marroc et poden posar a la presó perquè tens relacions fora del matrimoni. I també continua existint la llei d’heretar la meitat que el teu germà només pel fet de ser dona.

Diria que no té previst visitar el Marroc en breu.

De fet, de moment, he decidit no tornar-hi. És molt dolorós. El producte interior brut més valuós que té el Marroc és la seva joventut, i és així. I mentre no cuidin la infància… S’està entrant en una dinàmica perversa perquè aquí tenim un sistema de protecció de la infància i, per tant, quan arriben menors no acompanyats els protegim perquè són menors i així ha de ser, però no estem exigint que a l’altra banda existeixi aquesta protecció. El Marroc sap que els únics que poden quedar-se quan creuen la frontera són els menors, i enlloc de protegir aquests menors i de donar-los possibilitats de present i de futur el que fan és llençar-los cap a fora.

No entenc que un país que rep tants diners de la UE per fer de frontera, i que disposa d’unes relacions comercials tant importants, no se li demani que compleixi amb uns mínims de defensa dels drets humans. No pot ser que la única possibilitat sigui marxar, perquè ningú se’n vol anar del seu país, i la ferida profunda que provoca en generacions senceres no es pot continuar permetent.

Parlem de la Naíma, la protagonista de 'Els dilluns ens estimaran', novel·la mereixedora del Premi Nadal d’enguany. Amb la veu d’aquesta noia i la de la seva amiga planteja al lector com n’és de difícil trencar amb unes normes imposades que t’allunyen del lloc on estàs creixent. Amb la Naíma ha buidat el pap?

De mica en mica vaig neutralitzant els mecanismes d’autodefensa, i amb l’edat vaig tenint una visió més clara del que ha sigut tot això, però et calen anys i escriure moltes novel·les per arribar a veure de què estàs parlant en realitat. I aquests dos personatges m’han anat molt bé perquè contrasten. La qüestió és que en el context que vaig créixer veig la varietat de maneres d’agafar-se aquest tipus de situacions, i em sembla molt important visibilitzar la diversitat dins això que ja es considera divers, perquè no es veu mai, no es vol explicar. Els immigrants no són un tot, i la personalitat individual és el que ens fa humans.

Estic tenint una experiència lectora que em va molt bé per exemplificar això que vull dir. En el seu moment vaig llegir El Diari de l’Anna Frank, i ara l’estic rellegint, això de Palestina m’hi ha portat… I clar, quan tens al cap tot el que s’ha explicat sobre l’Holocaust i els camps nazis depèn de com, pots tenir una visió molt estereotipada. I quan llegeixes El Diari de l’Anna Frank el que veus és una noia de 13 anys amb les seves històries, els seus problemes, el seu dia a dia, quines camises fa servir, quin maquillatge fa servir. Llegir El Diari de l’Anna Frank és la cosa més útil que es pot fer per entendre què suposa acabar amb l’altre només pel fet de ser diferent. Si ara aquest diari es llegís als instituts seria un èxit absolut perquè tots els alumnes es podrien sentir identificats i podrien entendre la devastació que comporta acabar amb la vida dels altres.

Potser per això 'El dilluns ens estimaran' ha tingut aquesta fantàstica rebuda. S’està pentinant gairebé tot el territori espanyol presentant la novel·la i fent xerrades.

Crec que parlo d’unes noies que són com la resta només que estan vivint en unes circumstàncies que les condiciona molt. Però és que tenim moltíssimes noies a molts llocs que no procedint de la immigració estant vivint la precarietat laboral, la segregació del barri, els infrahabitatges, per què no parlem de pobresa? Per què la literatura es posa d’esquenes a la realitat de la pobresa i de la precarietat?

Potser perquè a la literatura segueix pesant més l’evasió…

L’evasió la podem substituir per sèries de Netflix. I hem de ser conscients que si la literatura continua anant per aquí acabarà sent absolutament irrellevant. Et puc dir amb l’experiència que estic tenint amb les lectores d’aquesta novel·la que la literatura és absolutament útil i ho estic veient. Em trobo amb noies o dones que s’han alfabetitzat de grans i que llegeixen les meves novel·les i se senten interpel·lades i, per tant, se senten properes, i això pot ser l’inici d’una obertura. Hi ha un sector de lectors a qui els escriptors no tenim en compte. A mi què m’importa el que li passi a un senyor blanc, ric que va a fer ioga? No m’importa. Part de la literatura actual, la que té més repercussió, té una deriva narcisista, eurocèntrica i androcèntrica malgrat els esforços que fem les dones per treure el cap. I per tant, què estem fent? De què serveix això? Si estàs trist i no saps perquè, pren-te la pastilla i deixa’m en pau perquè hi ha medicament; uns medicaments que altra gent, en altres situacions no té l’opció d’accedir-hi. Per tant quin és el teu gran problema existencial? A Espanya tenim un 30% de pobresa infantil.

Per això la treuen de polleguera expressions com "risc d’exclusió social", oi?

No les suporto. Maquillar el llenguatge és pervers. A mi no em diguis musulmà o magrebí, diga’m moro que així ja sé del que estàs parlant. Perquè disfressar el llenguatge per disfressar la realitat impedeix parlar de les coses amb claredat. Estic farta de sentir això del risc d’exclusió social, perquè el que hi ha és gent que no en té per menjar, que no té connexió per seguir escolaritzant-se, hi ha barracons infectes, la segregació escolar que hi ha és insuportable… Per tant que es diguin les coses pel seu nom!

Aquesta segregació a la seva novel·la hi és molt present.

Sí, i la recepció del tema és molt curiós. Les lectores que no ho han viscut em diuen "quina realitat més dura", i les lectores que hi han passat em diuen "m’he sentit molt identificada". Però algunes em diuen "com suavitzes la realitat". Però no és això, el procés que faig és intentar representar aquesta part de la realitat a través de les lleis dels textos que aspiren a ser literaris, tampoc puc fer només un reguitzell de desgràcies perquè també vull que aparegui la vida, les coses amb les que es diverteixen les noies quan surten a córrer, quan ballen, quan es maquillen… No podem deixar que les experiències traumàtiques que hem tingut ens ofeguin, perquè normalment coexisteix tot, encara que estiguis vivint una situació tremenda hi ha la vida. Viure a pesar de les desgràcies consisteix en això, en rescatar aquelles parts que no són tant dramàtiques, sinó voldria dir que les circumstàncies ens han vençut. Si només parlés del que és terrible, no funcionaria.

En els seus darrers llibres hi ha un missatge comú: que les dones es responsabilitzin de les seves vides.

Crec que d’alguna manera l’escriure el Sempre han parlat de nosaltres em va permetre veure més clarament el Dilluns ens estimaran. I crec que per responsabilitzar-nos primer cal prendre consciència del lloc on ens ha tocat néixer i créixer perquè aquesta consciència no la podem donar per feta. Primer t’has d’adonar que només néixer t’han situat en un lloc que et va a la contra, i això no és tan fàcil.

D’entrada, quan t’expliquen aquestes normes que et releguen a un segon lloc et diuen que aquest és un ordre natural. I prendre consciència vol dir qüestionar qüestionar les normes que t’han dit que són inamovibles. Per això també faig moltes visites a escoles. I a vegades la llavor d’aquesta consciència consisteix només en fer la pregunta.

L’altre dia parlava amb un grup de noies que estaven molt enfadades amb el llibre, unes noies molt influenciades per l’islamisme fonamentalista. I els hi vaig preguntar, a tu et sembla bé que els homes puguin tenir quatre dones i les dones no? I llavors et surten amb l’argumentari islamista fonamentalista, que si en l’època de Mahoma era una manera de protegir les dones per si es quedaven soles, etc. Una de les noies em va dir que es tapava per protegir-se, i jo li vaig dir si era conscient que m’estava dient que es tapava per evitar assetjadors i violadors. Assetjar i violar està penat i aquesta gent hauria d’estar a la presó; i si tu et tanques a casa per evitar això, quina educació estan rebent moltes nenes? La del fonamentalisme islamista!

Aquest argumentari que titlla d’islamista fonamentalista cada vegada és més present i sovint és el que s’escolta als mitjans públics.

Sí, TV3 només fa que donar veu a aquestes noies, i és l’argumentari del discurs islamista fonamentalista. I què fa una televisió pública donant veu a aquest argumentari que va en contra dels principis democràtics? Quan els islamistes tinguin prou poder ens posaran un pin parental a les escoles perquè no se’ls hi ensenyi segons què. Es dona veu a les noies que difonen aquests argumentaris, mentre que a les noies que fan esforços per trencar amb aquestes normes no se les veu. Si no vas tapada no ets representativa, no encaixes, no ets mora. I aquests arguments es van escampant. La qual cosa comportarà més racisme, perquè com no vols rebutjar una persona fanàtica que t’està dient que les dones per anar pel món hem d’anar tapades?

Com porta la responsabilitat de dir les coses tant clares?

Sovint amb molta impotència precisament perquè veig molt poc recolzament a nivell públic i polític. Estic fins al capdamunt de dones feministes que es passen el dia parlant de si ens hem de depilar o no, però que no diuen ni mitja paraula en favor de les noies musulmanes que pateixen aquesta discriminació. Sembla que les dones musulmanes no siguem dones. La interseccionalitat, la sororitat i la inclusió no és que posis una noia una mica més moreneta al teu costat, és que entenguis quina és la situació concreta que està vivint aquesta noia per la procedència que té, i per tant que en el teu discurs feminista incloguis les demandes d’aquestes noies, no les dels masclistes i les dels botxins d’aquestes noies. I estic cansada, i la sensació d’impotència és enorme.

Falta més educació en aquests temes?

És que no s’està educant les famílies i la població d’aquest origen i d’aquesta procedència per incorporar els valors democràtics i d’igualtat. No estem determinats per la nostra procedència i ens estan tancant amb un determinisme com si nosaltres no poguéssim accedir a una educació en igualtat. A banda de centres educatius d’adolescents també vaig a escoles d’adults i estem tenint uns debats fantàstics, jo no et dic que canviïs la teva opinió, però parlem-ne, i la majoria no tenen cap problema en parlar. Nosaltres no estem tancats en una essència musulmana, masclista, inamovible i impossible de canviar. Continuo creient que l’educació pot ser transformadora, per tant perquè s’està dient que no se’ls pot transmetre una educació igualitària?

Segueix patint racisme?

Com més premis guanyo menys el pateixo (riu). El moment de guanyar el Ramom Llull em va canviar la vida de la nit al dia perquè recordo que tenia uns embolics al banc i no hi havia manera, i quan guanyo el premi em van començar a tractar de vostè, em van oferir una targeta… I tot això m’hauria anat molt bé quan era una mare sola amb una criatura intentant arribar a finals de mes, estudiant i escrivint. He deixat de patir un tipus de racisme, però sempre hi és. Sí que és veritat que hi ha un racisme ideològic i aquest no es canvia. Amb algú així no valen arguments, però després hi ha un racisme fruit del desconeixement i aquest moltes vegades amb el tracte directe es desactiva. Però en el meu cas ja m’és igual, perquè la connexió que tens amb els lectors és el més autèntic i amb això no pots enganyar ningú. I aquesta experiència m’ha ajudat molt a curar les ferides perquè el racisme que he patit al llarg de tota la vida ha sigut molt dolorós. El fet que tantes persones que no tenen res a veure amb la teva realitat, s’interessen, s’apropen i entenen allò que vols explicar a mi m’ha ajudat a curar la ferida del racisme.