Jordi Armadans és director de FundiPau (Fundació per la Pau), entitat de gairebé quatre dècades de vida dedicada a promoure la Cultura de Pau i la Noviolència. En uns dies marcats per l'atac militar de Rússia sobre Ucraïna i per l'escalada armamentística que s'entreveu, la seva és una anàlisi que es fa escoltar, allunyada dels discursos més encesos i maniqueus. Molt crític amb Vladimir Putin i molt preocupat per les devastadores conseqüències humanitàries del conflicte, també posa el focus en les polítiques desenvolupades per Occident i l'OTAN durant les tres darreres dècades, que precisament no han contribuït a generar una major seguretat. En aquest sentit, alerta que la reacció immediata de la Unió Europea -que pot implicar un increment de la despesa militar- suposa "intensificar el model que des d'un punt de vista racional hauríem de canviar si volem evitar coses com les que estem vivint".

Ferm partidari de l'eliminació de les armes nuclears, considera que amb el final de la Guerra Freda es va cometre un "error" en no eliminar l'OTAN per crear estructures de seguretat compartides a Europa "en les quals tothom se sentís escoltat i reconegut". A nivell immediat, però, la prioritat és aconseguir una desescalada que aturi les hostilitats militars a Ucraïna i Armadans apunta algunes de les "esquerdes" que podrien fer-ho possible.

En una setmana de conflicte ja s'ha arribat al milió de refugiats, hi ha una xifra similar de desplaçats interns, milers de morts i, evidentment, greus conseqüències econòmiques, sobretot per a les poblacions ucraïnesa i russa, però també per a gran part del món. Veu factible una desescalada a curt termini o té la sensació que hem entrat en una espiral difícil de preveure?

La desescalada és el que desitjaríem tots i és la millor solució, però no sembla fàcil. Molts analistes tenen la sensació que Putin ha fet una fugida endavant i, per tant, és difícil tornar enrere. Ara bé, hi ha algunes coses que no va preveure. Ell no comptava que hi hauria una certa oposició interna, reduïda numèricament, però que és significativa, amb protestes al carrer i amb alguns científics, famosos o oligarques [que s'hi han pronunciat en contra]. Si aquesta esquerda es consolida i s'incrementa pot ser un element que l'afecti. També és rellevant la votació a l'assemblea general de les Nacions Unides, perquè demostra un aïllament tan brutal i espectacular que t'afecta per més aïllacionista que estiguis. Si això serveix perquè pugui haver-hi un replantejament i una disponibilitat a pactar algun tipus de solució que aturi les hostilitats, els atacs i bombardejos seria fantàstic.

Hi ha alguns analistes que apunten que la pèrdua de suports interns pot suposar que estiguem a l'inici del final de Putin com a governant de Rússia. Podem anar cap aquest escenari?

Al marge de com acabi estrictament la guerra, el pas endavant que ha fet aquest home és molt salvatge i, des d'un punt de vista del poder polític i econòmic, la figura de Putin ara mateix està desgastada. Podria ser que sigui com la pedra a la sabata que li comença a tòrcer el camí, però ja sabem que quan s'acaba un lideratge polític pot ser un procés que s'allargui i ho faci de manera molt galdosa i amb molts impactes negatius. Però es fa difícil d'imaginar que Putin pugui recuperar el seu rol internacional, que ha quedat molt afeblit.

Alhora, tots sabem que Putin té suports i governa amb mà de ferro. Un dels factors que explica l'atac és la voluntat de recohesionar la societat russa, on hi ha sectors crítics, amb malestar, i amb el pretext d'un enemic extern podia pensar que això reagruparia els russos. Això no ha acabat de ser així. A més, pel que fa als escenaris de victòria, ningú es pot imaginar que sigui tan complicat foragitar el govern ucraïnès, però instaurar un nou govern fidel a Rússia, que hagi d'aguantar l'ocupació, és bastant insostenible políticament, econòmicament i militarment. Fins i tot en un escenari en què guanyés immediatament el conflicte militar crec que està tocat. I, segons com, això el fa una mica més perillós.

Quins incentius s'haurien de posar damunt la taula per què s'aturessin les hostilitats militars?

En aquestes situacions de conflicte el que un pot considerar més interessant potser no és el més útil i a la inversa, i això obliga a ser una mica afinat. Segurament perquè Putin pugui replantejar-se les coses cal doblegar les seves intencions, però no humiliar-lo. La humiliació a un personatge que ha fet el que ha fet no seria un estímul positiu, sinó una temptació per prémer més l'accelerador. Els estrategs de les negociacions són els que han de ser capaços d'imaginar algun escenari en el qual Putin accepti la derrota d'alguna manera, o en què almenys deixi de fer la guerra i l'ocupació, però que tingui la sensació que alhora s'endú alguna cosa. Cal fermesa, però a la vegada cal molta finor perquè Putin es vegi forçat a pactar, però també hi vegi la necessitat.

Què en pensa de la reacció de la Unió Europea? Des de bona part de l'opinió pública s'està elogiant per la rapidesa i la contundència, però un pot témer que entrem en una nova fase de militarització i d'escalada armamentística que no sembla el millor camí a llarg termini.

La primera cosa és que evidentment és un conflicte que està a les portes d'Europa i que Putin està desafiant l'OTAN, la UE, etc... i això implica que la UE ha de reaccionar, però també hi ha una sobreactuació dels dirigents europeus perquè és un conflicte molt mediàtic i del qual tots n'estem parlant. En d'altres crisis no hi ha hagut cap tipus de reacció dels països europeus i, fins i tot, en algunes estan implicats en situacions de conflicte i no han desescalat gens. És honest advertir que una part d'aquesta reacció es deu a això, a què tots en parlem, però no vol dir que la seva única preocupació sigui preservar la vida i els drets humans. En segon lloc, des d'un punt de vista absolutament tècnic, la UE, que a vegades li costa mancomunar les decisions, és veritat que ha pres decisions ràpides i pot ser que des d'aquest punt de vista això sigui com un estímul per dir "podem ser capaços d'intervenir al món".

La tercera part és avaluar és avaluar el contingut d'aquestes respostes i per a mi és absolutament objectiu que molts dels problemes que tenim al món i que han facilitat situacions com la que tenim ara són una manca de seguretat compartida, d'estructures de governança democràtica global, una excessiva dependència de la política de seguretat sobre els temes militars o el poc control armamentístic,... Si volem un món més segur i en pau hem de treballar sobre aquestes causes i les decisions immediates que s'estan prenent van més aviat en el sentit contrari, van a intensificar el model que des d'un punt de vista racional hauríem de canviar si volem evitar coses com les que estem vivint. I això és alarmant.

Partint de la base que la decisió de Putin és injustificable i intolerable i que provoca un enorme patiment humà, entén que durant anys l'actuació occidental ha generat un caldo de cultiu d'un cert malestar a Rússia i que aquesta s'hagi sentit amenaçada per moviments com l'expansió de l'OTAN a l'espai que considera el seu pati del darrere?

Això és claríssim i crec que ningú pot negar-ho. És claríssim que Putin és culpable i que totes les morts que provoqui seran responsabilitat seva, però també ho és que si l'OTAN és un instrument per garantir la seguretat dels seus membres, com a tal se li ha d'exigir que faci bons càlculs i prengui bones decisions que no alterin aquesta seguretat. I la política expansionista cap a l'antic bloc de l'est, pots considerar ideològicament que és correcta, però no és discutible que pot haver acabat generant una esquerda de seguretat entre els seus membres. Per tant, l'OTAN hauria de fer una autocrítica brutal. No oblidem que és un organisme que si té algun sentit que existeixi és per proveir de seguretat tota la zona euroatlàntica i o ha fet una mala previsió, o ha fet una mala jugada o ha estat massa inconscient, però hauria d'analitzar el que ha passat i reconèixer la seva responsabilitat.

A TV3 ha comentat que l'OTAN s'hauria d'haver dissolt quan va acabar la Guerra Freda. Per què creu que en comptes de fer-ho va expandir-se?

És una cosa que molta gent discutiria, però per a mi és bastant evident. Hi ha un altre paral·lelisme. La despesa militar durant la Guerra Freda es va disparar fins a uns nivells desconeguts i tothom pensava que quan s'acabés hi hauria un alliberament de recursos enorme i, de fet, es parlava del dividend de la pau que es dedicaria a altres coses. És veritat que quan va acabar-se la despesa militar va baixar, però només una mica i, al cap d'una dècada va començar a pujar i ara ja estem a nivells de la Guerra Freda. Com és que s'acaba la Guerra Freda i malgrat tot els nivells de despesa militar continuen a nivells molt similars? Això vol dir que d'alguna manera allò que va crear-se s'ha quedat com a estructural, al marge dels esdeveniments i l'anàlisi sobre problemes de seguretat.

Amb l'OTAN és una mica el mateix. És un organisme que va néixer en el context de la Guerra Freda amb un sentit i era molt raonable que quan va acabar-se més que un dels blocs s'imposi a l'altre, del que es tracta és de crear nous espais de seguretat compartida en els quals tothom pugui sentir-se reconegut i escoltat. I a partir d'aquí començar un nou món amb noves estructures de seguretat. Això no es va fer i per a mi és evident que va ser un error de visió absoluta. Aquests dies ens pregunten molt als pacifistes i "vosaltres què faríeu ara?" i la resposta és què heu fet vosaltres en aquests 30 anys des del final de la Guerra Freda, que en comptes de proveir seguretat, protegir els drets humans i crear condicions de pau, heu estat alimentant una maquinària bèl·lica i unes dinàmiques d'enfrontament i bé, doncs continuem en aquestes històries.

Com haurien de funcionar aquestes estructures de seguretat compartides diferents? Entenc que comportarien una desmilitarització important i un desarmament molt notable.

Per exemple, l'Organisme per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) té un pes menor al que hauria de tenir perquè els estats així ho volen i, segurament, perquè l'OTAN no ha volgut cedir part del seu protagonisme. Però si l'OSCE s'hagués enfortit seria com el fòrum de trobada de tots els països del continent europeu, en el qual tots es reconeixerien i quan tinguessin angúnies, problemes o percepcions d'inseguretat es podrien abordar les qüestions. I a partir d'aquí la creació de mesures de confiança, acords bilaterals, acords multilaterals per anar incrementant la cooperació en temes de seguretat, en temes científics, en temes de desenvolupament, de drets humans, de tots els sistemes d'alerta i prevenció de conflictes, òbviament els temes de desarmament, de no proliferació, de control de comerç d'armes,... Si tots aquests capítols s'haguessin desenvolupat en un context de reconeixement de tots els països del continent europeu no podem dir que hauria anat tot fantàstic, però com a mínim podem dir que s'haurien fet les coses d'una manera més sensata. Però això malauradament no s'ha fet.

El moviment pacifista i el moviment antimilitarista han perdut força?

Crec que no. Hi ha una cosa que crec que genera confusió. Quan va haver-hi el referèndum de l'OTAN hi havia mobilitzacions massives i hi ha gent que interpreta que allò era el moviment per la pau i que després el moviment per la pau són les tres o quatre ONG que hi havia. Però si mires les entitats, entitats que ja existien el 1986 continuen ara i entitats que no existien han sorgit. Per tant, des d'un punt de vista de les entitats i dels nodes del moviment per la pau, n'hi ha més ara que abans. I és més, n'hi ha amb més qualitat. Ara continuen col·lectius de base, però hi ha més ONG i també hi ha docència universitària en temes de pau o centres d'investigació per la pau, etc... Segons com ho miris, és al revés i el treball per la pau s'ha diversificat molt i ha arribat a molts llocs. Quant a mobilitzacions al carrer, que és el que no s'ha de confondre amb el moviment, a vegades també se n'han produït, com amb els Balcans o amb la guerra d'Iraq. Crec que la salut del moviment és la mateixa, amb un nucli fort que irradia la societat i que depèn dels temes i del moment s'amplia o s'escurça.

En tot cas, es pot pensar que no té prou incidència, precisament perquè tot i que gran part de la societat hi pugui combregar, després veiem com la resposta dels governs en una situació de conflicte està molt allunyada de les receptes del moviment pacifista.

Hi ha aquesta dualitat. Segurament en la mesura que hi ha una cultura de pau molt estesa socialment, el seu gruix no és enorme i, per tant, quan surten crisis potser hi ha gent que aquestes reflexions o pensaments se li aprimen. És un tema que com a moviment n'hem de ser conscients, que potser hi ha hagut moments en què hi ha gent que s'ha aproximat als nostres plantejaments, però que en moments de crisi se n'allunya. D'altra banda, però, percebria que tots els moviments socials o amb perspectives de transformació de fons es troben en aquesta situació. És cert que hi hagut una forta mobilització amb el tema climàtic i que hi ha hagut canvis de posició importants de governs, però hi ha temes capitals que continuen sense tocar. Quan creu que té problemes d'abastiment, la UE diu que l'energia nuclear és verda.

Tots els moviments que plantegen canvis molts globals es troben en aquesta situació. Per una part desperten simpaties i una certa complicitat de molts sectors, però a l'hora de prendre decisions crítiques que qüestionen el desenvolupament econòmic o el mode de vida que tenim es tendeix al conservadorisme. Que hi ha hagi hagut un cert debat social sobre si enviar armes o no és un exemple claríssim sobre la influència del moviment pacifista, perquè fa 30 anys no hauria existit. Ha crescut la consciència crítica, però suposo que encara no prou per fer un tomb en les polítiques.

En un article a 'Crític' defensava que si és fes cas als pacifistes potser tindríem menys armes i més capacitats per gestionar i prevenir conflictes.

Si mirem només els conflictes armats dels darrers 30 anys i la quantitat de destrucció, mort i odis que han generat,... Tot això és obvi que s'hagués pogut abordar d'una altra manera si hi hagués hagut altres prioritats, altres estructures, altres valors i altres polítiques. Només que amb el comerç d'armes hi hagués hagut un control efectiu des dels anys 90 ens hauríem estalviat moltíssimes coses. I això era purament voluntat política dels estats. I no hi ha estat i, de fet, fins el 2014 no neix el tractat que regula el comerç d'armes a nivell mundial, ho fa empès per la societat civil i té moltes limitacions i molts incompliments. Això vol dir que anem tard, que fem les coses malament i que no tenim ben enfocades les prioritats i aquest és el drama. No podem aspirar a un món en pau si no fem polítiques de pau.

Els anys 90 s'hauria imaginat que en ple 2022 tornaria a ressonar amb força el concepte de dissuasió nuclear?

No i mira que nosaltres, com a Fundipau, som una entitat que hem estat actius en totes les campanyes de desarmament que hi ha hagut els últims anys: amb les mines, les bombes de dispersió, el tractat de control del comerç d'armes i la campanya per les armes nuclears. I puc dir que portem vuit anys clamant en el desert i ens ha costat molt que els partits i els governs entenguin la importància del problema de les armes nuclears. I ara tenim aquesta situació en què s'insinua l'ús d'armes nuclears a Europa, que evidentment és un precipici enorme. Val la pena parar-hi esment, perquè quan hem qüestionat les armes nuclears, alguna gent diu que "tranquils, que amb la dissuasió nuclear no hi ha problema, perquè si un té armes nuclears l'altre també en té i no passarà mai res".

Doncs bé, ara se n'insinua l'ús malgrat que existeixi la dissuasió nuclear, el que ens demostra claríssimament que la cosa més sensata en termes de seguretat, pau i supervivència del planeta és eliminar les armes nuclears. I no fer-ho és una gravíssima irresponsabilitat de les potències nuclears, però també de tots aquells països que no s'han sumat al tractat de prohibició de les armes nuclears, com l'Estat espanyol i bona part del continent europeu.

Si es vol fer una certa lectura optimista, no sé si a mitjà termini podem veure una certa revolta ciutadana contra l'increment de la despesa militar, si tenim en compte que anem a una època com a mínim de transició, amb un encariment energètic que colpeja les condicions materials de vida de les classes populars?

En el moment immediat tinc la sensació que s'imposarà el discurs que hem d'augmentar la despesa militar, hem d'estar més forts i ser més capaços de repel·lir possibles accions com aquesta. Però sí que és cert, pel treball per la pau que s'ha fet i per un creixement de la consciència crítica, que coses que fa 30 anys les deien especialistes, ja sigui en temes de pau, drets humans, medi ambient o gènere, ara són compartides per bona part de la societat. Crec que ha crescut molt la consciència crítica al voltant del comerç d'armes, en valorar l'impacte negatiu que té, i al voltant de gastar tant en despesa militar quan tenim necessitats socials o sanitàries per atendre.

Crec que molta gent comparteix aquests dos elements i potser immediatament aquesta consciència crítica es veurà una mica afeblida, però tard o d'hora tornarà a emergir. I malauradament el món no para de donar-nos exemples. Ho hem vist amb la pandèmia, en què el món no sabia què fer, no tenia recursos i tot era precari, però en canvi tenia molta despesa militar. Aquestes crisis també serveixen per adonar-se'n que els recursos econòmics han d'anar per les coses prioritàries, que és mirar de salvar vides humanes i la seva dignitat i el seu benestar, no per construir maquinàries bèl·liques que o bé no serveixen per a res o que si serveixen per alguna cosa és per a la destrucció.