"El canvi climàtic aguditza les desigualtats socials"

La COP26, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic celebrada recentment a Glasgow (Escòcia), no ha estat un fracàs rotund, però el que s'hi ha acordat no és suficient per evitar que la temperatura global hagi augmentat més d'1,5 graus a finals de segle respecte l'era preindustrial. Per assolir aquest objectiu, la clau seria deixar enrere un model econòmic "basat en un creixement continu, quan això és físicament impossible en un planeta amb recursos finits". Aquesta és la valoració de Javier Martín-Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona, coordinador del Grup de Recerca de Climatologia del mateix centre i també coordinador del Grup d'Experts en Canvi Climàtic de Catalunya.

Ens trobem amb ell per analitzar els resultats de la conferència de Glasgow i durant la conversa defensa la necessitat d'actuar ja de manera contundent per reduir les emissions i adverteix que si no es canvia el rumb actual tindrem un món encara "més injust i més desequilibrat", en què les desigualtats s'accentuaran. També exposa els impactes de l'emergència climàtica a Catalunya: d'aquí a tres dècades tindrem un país més càlid i més sec, en què ciutats com Barcelona patiran onades de calor més freqüents que augmentaran la mortalitat de la població més vulnerable. Amb aquest escenari de fons, Martín-Vide considera que projectes com l'ampliació de l'aeroport del Prat o la candidatura per fer uns Jocs Olímpic d'Hivern al Pirineu envien "un missatge equivocat".

La valoració generalitzada de la COP26 és que els resultats no són catastròfics, però que els compromisos són insuficients per garantir una reducció prou ràpida de les emissions que permeti limitar l'increment de la temperatura global a 1,5 graus a finals de segle. Quin balanç en fa?

Vaig quedar una mica desenganyat del resultat final. És cert que hi ha hagut progressos en adaptació, mitigació i finançament, també un acord per reduir les emissions del metà i s'ha tornat a insistir en la protecció i recuperació dels boscos, particularment intertropicals, però la clau per mi ha estat canviar al darrer moment la menció a l'eliminació del carbó per una reducció gradual. Qui veu el got mig ple diu que per primera vegada en una COP d'aquest estil es fa menció al carbó i al petroli, però que es mantinguin el carbó i els subsidis als combustibles fòssils és flagrant.

"Darrere de la problemàtica del canvi climàtic hi ha un model econòmic basat en un creixement continu, quan els recursos són finits"

Si ho enfoquem des d'un punt de vista més general, estic convençut que tots els participants i els polítics assistents a la COP de Glasgow tenen la consciència que aquest és un repte important i estic segur que no volen que cap humà mori a causa del canvi climàtic. Però, perquè no tenen les eines o perquè no s'hi atreveixen, són incapaços de canviar el model econòmic, que és el que està darrere de la problemàtica. Un model econòmic consumista, basat en el consum d'uns recursos naturals que són finits i, molts dels quals, fungibles. Aquest any el dia de la sobrecapacitat de la Terra ha arribat el 29 de juliol, el que vol dir que necessitem 1,7 planetes per cobrir les demandes d'un sol any. Estem deixant un deute ecològic als nostres descendents. Hauríem de canviar el model econòmic, basat en el malbaratament i l'ostentació, i això es tradueix en canviar el model energètic i en reduir consums.

Apunta que la clau final és el model econòmic, però aquest no és precisament el principal tema a debat en cimeres com la COP de Glasgow.

"Amb el que s'ha acordat a Glasgow la temperatura se n'anirà bastant més enllà dels 1,5 graus"

Sí, la clau de tot és canviar un model, el capitalista, basat en un creixement continu, quan això és físicament impossible. Ara, tot i que faig aquesta valoració pessimista i negativa, no voldria dir que la cimera ha estat un fracàs, perquè si ho fem estarem fent la feina als que no volen que res canviï, perquè diran que no hi ha res a fer. El catastrofisme porta a la inacció i ara mateix del que es tracta és de seguir actuant. Hi ha hagut progressos. Si dibuixem un panorama molt obscur no farem res. Cert que hi ha molta xerrameca i el famós greenwashing, però si no s'hagués celebrat Glasgow estaríem pitjor. Però el que s'hi ha acordat en absolut ens permet assolir el repte de l'1,5 [graus], la temperatura se'ns anirà bastant més enllà. El que ens diuen és que a Egipte 2022 s'actualitzaran a l'alça els compromisos nacionals de reducció d'emissions.

El centre d'estudis Climate Action Tracker preveu que amb els plans d'acció presentats l'increment global de temperatures a final de segle serà de 2,4 graus, i critica la distància entre les promeses que es fan i la realitat.

Per a mi, ni la COP de París ni aquesta han pres acords realment vinculants, quan aquesta és la clau. A París gairebé 200 estats van dir que reduirien tant les emissions, però fins ara realment no s'han rendit comptes i Glasgow tampoc ho és, només dilatem el temps fins el 2022 en què cada estat ha de presentar un plans nacionals de reducció a l'alça [de les emissions]. Però després hi hauria d'haver un control efectiu que això es compleix, almenys cada dos anys, perquè realment siguin vinculants. Sense control, a què es vincula cada estat?

De fet, els dos primers grans anuncis de Glasgow, la reducció de les emissions de metà i acabar amb la desforestació, no són vinculants.

Sí i el 2009 a Copenhaguen, que va ser un fracàs, es va acordar la partida de 100.000 milions de dòlars per donar suport als països pobres en la seva adaptació al canvi climàtic, que hauria de ser efectiva a partir del 2020. Va haver-hi una ajuda, però no es va assolir la xifra. Els acords per a mi són vinculants quan realment es compleixen. Agafar el toro per les banyes implicaria canviar el model econòmic i això són paraules molt gruixudes. I després hi ha la desconfiança dels països més poderosos, com la Xina i els Estats Units, i també una qüestió de solidaritat. Els països en desenvolupament no han gaudit com nosaltres, que estem consumint carbó, gas i petroli des del segle XIX i els nostres ciutadans han assolit un cert estatus econòmic. Ells diuen que sense el carbó i els combustibles fòssils no podran treure de la pobresa els seus ciutadans. Per això Brasil en reunions anteriors sempre deia que no podíem comparar les emissions actuals, sinó el sumatori històric, és raonable. Quina és la solució? Que els països rics ajudin els països en desenvolupament que no emetin compensant-los perquè la seva població assoleixi un nivell de salut i benestar equiparables. Només amb promeses no assolirem l'objectiu de l'1,5 graus.

Tot i que els objectius es posen a mitjà-llarg termini, com ara el 2050 i el 2100, els científics insisteixen en què els propers vuit anys són claus. Per què?

Perquè en aquesta dècada divergeixen els escenaris climàtics futurs. Per assolir la neutralitat en carboni el 2050, és a dir, que el mateix carboni que s'emeti quedi absorbit per sistemes naturals o amb alguna aportació de caire tecnològic, hem d'actuar en aquesta dècada amb unes reduccions molt importants, del 7,5% d'emissions anuals de CO2 respecte al 2010. El darrer informe de l'IPCC [el Grup Intergovernamental d'experts sobre el canvi climàtic] va plantejar cinc escenaris i només en el primer a finals de segle ens quedem en un increment d'1,4 graus respecte al període 1850-1900, però implica un esforç majúscul de reducció començant ja en aquesta dècada. En la resta d'escenaris la temperatura se'n va i el darrer escenari implica un increment de més de 4 graus, amb el qual per a mi el planeta seria inimaginable.

"El sistema climàtic té molta inèrcia en el seu comportament, és un com un transatlàntic i no és fàcil de canviar"

Ara ja estem en un increment d'1,1 graus respecte a la segona meitat del segle XIX i en el cas de la conca Mediterrània estem en 1,4-1,5 graus, mentre que a Catalunya l'increment és d'1,8 graus des del 1950 i a Barcelona, de dos graus. Aquest és el panorama. Si no comencem a actuar ja, se'n va tant la corba que ja és impossible. El sistema climàtic té molta inèrcia en el seu comportament, no canvia d'estat fàcilment. És com un transatlàntic, que si s'aproxima al port a una velocitat equivocada o porta un rumb erroni al final no podem fer res i xoca contra el moll. El sistema climàtic té una alta inèrcia tèrmica, en part perquè en forma part l'oceà i a l'aigua li costa escalfar-se i li costa refredar-se, de manera que a l'oceà li costarà molt desprendre's de la calor que ha anat emmagatzemant les últimes tres o quatre dècades. El planeta veu augmentar la temperatura a una manera molt ràpida i doblegar això costa molt.

El darrer informe de l'IPCC deia que alguns dels impactes del canvi climàtic ja són irreversibles. Aquestes impactes avancen més ràpid que les mesures que s'apliquen per pal·liar-los?

Doncs sí, la realitat supera claríssimament el que fem. Per primer cop l'IPCC accepta que al conjunt del planeta hi ha més extrems climàtics, és a dir, més onades de calor, més pluges torrencials, més sequeres, més incendis forestals,... Hi ha noves realitats i més extrems, amb els riscos que comporta això per a la salut humana. Fa unes setmanes em vaig trobar una persona que conec, que té una filla de 12 anys que li va preguntar perquè la gent fa cas als científics dels volcans, pensant en La Palma, i no en fa als científics del canvi climàtic. És molt il·lustratiu, perquè la condició humana és que sovint no actuem fins que veiem el perill al costat, fins que és imminent. Amb el canvi climàtic sempre pensem que això no és per aquest cap de setmana, és allò que un només se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona. És curiós, perquè en el cas d'Espanya totes les enquestes indiquen que és un dels països on els ciutadans tenen un major nivell de consciència que el canvi climàtic és molt important, però això no significa que actuïn en conseqüència.

Abans de la pandèmia vam viure mobilitzacions importants pel clima, protagonitzades sobretot per la població jove. Una major pressió ciutadana és clau perquè els estats apliquin mesures més radicals per afrontar la situació?

Sí, ho veig important. És evident que per edat estic distant de l'activisme juvenil, però em sembla que les seves accions i reivindicacions són importants. Aquests dies em preguntaven si aniria a Glasgow i jo responia que era una reunió política i no científica i, per tant, els que hi havien d'anar eren els polítics i el que diu la ciència ja estava sobre la taula. Jo allà no faria res, excepte postureig, i podia seguir la reunió al minut des d'aquí a través dels mitjans. I a sobre emetria carboni viatjant per anar-hi. En canvi, veig bé la pressió de la gent més jove i que estigui al costat de la reunió perquè es noti que hi ha un crit ciutadà perquè les coses canviïn de rumb i aconseguim desviar el transatlàntic que se'n va cap al moll d'una forma imparable.

Un dels impactes ja evidents de l'emergència climàtica és el creixent nombre de refugiats climàtics. Alhora, el dèficit hídric pot convertir l'aigua en el petroli del segle XXI, en el sentit que serà un recurs escàs i que hi haurà conflictes per accedir-hi. Anem cap a un món més desigual i amb noves tensions geopolítiques derivades de la situació climàtica?

"Anem cap a un món més injust i més desequilibrat. El canvi climàtic és global, però desigual en quan els efectes regionals i en les societats"

Si no canviem el rumb de les coses anem cap a un món més injust i més desequilibrat. El canvi climàtic és global, però desigual en quan els efectes regionals i els efectes en les societats. Els països del sud-est asiàtic, que reben cada any els tifons i estan sotmesos a vegades als monsons plujosos, ara estan a més exposats a l'augment del nivell del mar i a un nivell més extrem d'aquests tifons i temporals. I això recau sobretot en les poblacions més pobres, que no tenen els mitjans per resistir a aquests embats.

El canvi climàtic aguditza les desigualtats socials, clarament. D'aquí que estigui plenament justificat que els països rics recolzin els països pobres. Per justícia planetària, però també perquè anem en la mateixa nau. Si no ho fan per solidaritat, per un principi ètic, que ho facin pel seu propi interès, perquè al final els països rics i les empreses riques també el patiran. La principal distribuïdora de cafè del món probablement és Starbucks, i sap que si la temperatura segueix augmentant els cafetars que es produeixen al món tropical poden estar en crisi. Inclús les grans empreses, que a vegades han adoptat una mera cosmètica verda, saben si segueix l'escalfament els hi va el negoci i ni que sigui per interès propi algunes hauran d'actuar.

El canvi climàtic també té efectes clars a Catalunya. Quins serien el més destacats?

L'Observatori Fabra, que està al costat del Tibidabo a 410 metres [sobre el nivell del mar], és una talaia magnífica d'observació i les seves dades són un tresor per a un climatòleg, i la temperatura que hi ha ara és com la que teníem al centre de Barcelona fa 40 o 50 anys. Hi ha hagut un increment de dos graus respecte 100 anys enrere. En canvi, pel que fa a la pluja encara podem dir que a gran part de Catalunya hi plou el mateix que fa 100 anys, tot i que la forma de ploure és una mica diferent. En un període llarg, plou el mateix a Barcelona ara que a finals del segle XIX, si bé és cert que darrerament s'han acumulat alguns anys molt secs.

Què passarà de cara al futur? A Catalunya la temperatura seguirà pujant fins a mitjans de segle amb tota seguretat. I pel que fa a la pluja, tot i que tenim més incerteses, no podem esperar que plogui més, plourà el mateix o menys. Si combinem els dos factors, temperatura clarament més alta i pluja una mica més baixa, el resultat és que els recursos hídrics seran inferiors. Encara que plogués el mateix, si la temperatura és més elevada hi ha més evaporació. D'aquí a tres dècades, per tant, tindrem un país més càlid i més sec.

Quines són les àrees més afectades?

"D'aquí a tres dècades Catalunya serà més càlida i més seca i les àrees més afectades pel canvi climàtic són la franja litoral i l'alta muntanya pirinaica"

N'hem identificat clarament dues: la franja litoral i l'alta muntanya pirenaica. La franja litoral per la pujada del nivell del mar i perquè hi viu un percentatge elevat de la població i té una gran importància econòmica. Ara cada any el nivell del mar puja gairebé 4 mil·límetres, i és molt difícil transmetre preocupació a la població amb aquesta dada, però suposa quatre centímetres en una dècada i dos pams en un segle. I el ritme molt probablement s'accelerarà. Les zones més crítiques de la franja del litoral són la costa baixa, les platges i, particularment, els deltes. Ja vam veure què va passar al Delta de l'Ebre al gener del 2020 amb el temporal Glòria, que va deixar-lo sota les aigües durant uns dies. La situació dels deltes també ve provocada perquè els sediments que els alimenten queden retinguts als embassaments i no arriben a la desembocadura. L'alta muntanya perquè hi ha moltes espècies d'animals i plantes que hi viuen i necessiten unes condicions tèrmiques fredes. Si la temperatura continua pujant, tal com podem afirmar de forma rotunda, s'hauran de desplaçar cap amunt, però hi ha un moment en què la muntanya s'acaba i aquestes espècies tan particulars ho tenen bastant magre.

Quins riscos seran més importants per a Catalunya les properes dècades?

"A Barcelona tindrem un munt de nits tropicals, amb 20 graus o més de temperatura mínima, i tòrrides, per sobre dels 25"

Les onades de calor, que tenen un efecte en la salut pública, i les sequeres, que també tindran efectes a l'agricultura. Les onades de calor seran cada cop més freqüents, i sobretot serà greu el seu impacte al centre de les ciutats. Per exemple, al centre de Barcelona hi ha el fenomen de les illes de calor, que és un escalfament nocturn del centre de la ciutat en contrast amb la perifèria. Si vas amb moto des de Nou Barris a la plaça Catalunya de nit, veuràs que a l'hivern s'està millor al centre que a la perifèria. A la ciutat hi arriben moltes fonts d'energia i es desprèn calor, de dia atrapa el calor i els materials de construcció s'escalfen més que els naturals.

Què passa aleshores? Ja partim de l'escalfament global, estem a la conca mediterrània, que és un hotspot [punt calent] on notem més l'escalfament i si hi afegim el plus tèrmic que suposa l'illa de calor ens trobem que tenim un munt de les anomenades nits tropicals i nits tòrrides. Són nits en què la temperatura mínima és de 20 o més graus en el cas de les tropicals i de 25 o més en el de les tòrrides. Són nits fatals per dormir i s'ha vist que augmenten la morbiditat, els ingressos hospitalaris i la mortalitat de gent gran o amb malalties cròniques, especialment si estan en condicions de pobresa energètica i no tenen aire condicionat o no l'utilitzen pel preu del rebut.

En aquest sentit, l'invent de les places dures dels anys 80 i 90 deu ser un desastre.

Totalment. Allò que Barcelona era un model de disseny per les places dures... Qui les utilitza ara a mitja tarda a l'estiu? Ni els skaters! Ara del que es tracta és d'esponjar la ciutat i posar-hi més arbres, més parcs i més jardins. Les superilles per mi són una bona acció i importa molt canviar el terra dur i impermeable, pel terra permeable, que s'impregni d'aigua quan plou i que aleshores l'aigua s'evapori des del terra i s'obtingui pèrdua de calor. Barcelona és una de les ciutat més denses d'Europa i a tota la part central gairebé no hi ha parcs i bàsicament s'hi poden fer petites actuacions.

Tenint en compte tot l'escenari globals, què opina de projectes com l'ampliació de l'aeroport del Prat o la possible candidatura per organitzar els Jocs Olímpics d'Hivern als Pirineus el 2030?

Soc contrari a ambdues propostes. L'ampliació de l'aeroport del Prat no ho veig no tant per l'afectació a la Ricarda, sinó perquè estem en emergència climàtica. Els preguntaria als presidents espanyol i català si no han declarat l'emergència climàtica i si un projecte com aquest hi està en consonància. Per a què? Perquè vinguin més turistes? Ampliar-lo és donar el missatge equivocat i és totalment contrari a com s'hauria d'actuar, generaria un increment de les emissions, augmentaria la congestió amb més visitants.

Sobre els jocs, sempre dic que encara hi haurà bones temporades pels amants de l'esquí a casa nostra, però totes les tendències van a què la neu sigui cada cop més escassa [al Pirineu]. Sempre els dic als empresaris que canviïn el xip d'estació d'esquí a estació de muntanya. La neu no la tindran sempre garantida i si l'han de fer amb cànons artificials implica un consum d'aigua i d'electricitat, mentre que la muntanya ofereix molt més que la neu: esports d'aventura, excursionisme, el llibre d'obert de la natura, aire pur, activitats de tota mena. I obre des de l'1 de gener al 31 de desembre, mentre que les estacions d'esquí ho fan 4 o 5 mesos. Clar que un empresari d'una estació d'esquí haurà e fer un esforç econòmic per diversificar l'oferta, però a mitjà termini li sortirà a compte. Això és una actuació d'adaptació. No apostaria per fer un Jocs d'Hivern al Pirineu perquè necessiten neu i unes temperatures baixes, i fer-los seria enviar un missatge equivocat.