Després de 10 anys obrint-se camí a França i Alemanya, i d’haver trepitjat la catifa vermella a grans festivals, l’actor Àlex Brendemühl (Barcelona, 1972) torna a treballar a casa. Acaba de rodar la pel·lícula La ofrenda i de participar a All Along The Watchtower, un espectacle memorial promogut per l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM) i que aborda els 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín. Els conflictes identitaris i les diferències formen part de l’ADN de Brendemühl. El seu besavi matern va ser un dels fundadors d’ERC i president del Tribunal de Cassació, i seu avi, Lluís Gubern, va estar empresonat per “rojo catalanista”; mentre que per part de pare, els seus avis van quedar aïllats del món occidental quan es va aixecar el Mur de Berlín. Així que no és d’estranyar que domini i pugui treballar en català, castellà, alemany, francès i anglès, i que tingui una amplitud de mires a l’hora d’abordar moltes qüestions.

Com t’arriba ser un dels protagonistes de l’espectacle internacional ‘All Along The Watchtower’ a Barcelona?

M’ho van proposar perquè creien que era interessant per la meva vinculació amb el tema i la meva biculturalitat. El meu pare és de l’Alemanya de l’Est, ell va sortir de la RDA quan tenia 19 anys. Va quedar aïllat de la seva família l’any 61. Va estar molts anys sense veure’ls. És una víctima de la ruptura d’Alemanya i de la Guerra Freda i d’alguna manera jo soc fruit d’aquesta situació política, perquè els meus pares es van conèixer a un Berlín separat i es van casar al Berlín occidental i s’hi van quedar a viure uns anys.

Quins records tens de la caiguda del mur?

De petit anava a la RDA, anava a veure els meus avis a Potsdam i quan va caure el mur les meves germanes estaven estudiant a Alemanya, i aquella nit van marxar a viure l’esdeveniment. Jo estava amb el meu pare a Barcelona, i el meu pare plorava perquè d’alguna manera s’estava desfent un nus que tenia a la gola. Tenia germans que no veia que estaven a l’altra banda del mur, i quan cau el mur hi ha un retrobament, i comença a venir la família a visitar-nos i ens redescobrim amb tot el que això implica. Molts ciutadans de l’Alemanya de l’Est havien somniat amb l’edèn que es trobarien quan caigués el mur però tot va ser molt més complicat del que semblava.

Com valores la retrobada de les dues alemanyes?

Ha estat molt difícil perquè les fronteres físiques van caure, però les fronteres mentals s’han perpetuat en el subconscient de les persones i parlar d’això crec que és molt necessari. Hauran de passar molts anys fins que aquesta nafra es pugui curar perquè està molt més arrelat del que la gent es pensa. Obrir el mur no era prou per unificar Alemanya, encara hi ha dues alemanyes molt diferenciades a molts nivells, sobretot a nivell identitari. Ser de l’Alemanya de l’Est té moltes connotacions, només cal pensar que els que tenen més de 40 anys han crescut amb una altra ideologia i un altre context. I no n’aprenem. Ara, en comptes de treure murs se n’estan erigint més, i cada vegada hi ha més diferències entre ciutadans de primera i de segona categoria. En comptes de crear ponts s’estan creant més barreres. Els països i les nacionalitats son unes entelèquies, unes construccions artificials històriques que es van perpetuant i que més que unir la gent, la separen. Com més viatges i més veus, més comprensió pots tenir per acceptar les diferències.

Dedueixo que no ets nacionalista de cap mena.

No, no soc nacionalista però crec en el dret dels pobles a decidir el seu destí i a decidir unes lleis justes que s’acordin entre les persones. Soc un lluitador contra les imposicions, contra l’autoritarisme i sobretot contra les majories que s’imposen a les minories, i els pobles que s’imposen sobre altres pobles i l’opressió.

Repassant la teva carrera queda palès que segueixes sent bastant lliure a l’hora de triar els personatges i els projectes.

Intento ser coherent, intento ser ferm. De vegades puc fer un paper que m’atrau dins un projecte que potser no el veig rodó però el personatge em resulta molt atractiu perquè em suposa un repte i m’estimula.

El darrer informe sobre la producció de cinema en català alerta que les produccions cinematogràfiques catalanes han perdut pes. Com vius el tema?

Les pel·lícules ara són difícils de promocionar i de portar a les sales de cinema. La distribució és més complicada per la utilització de les plataformes digitals, el consum audiovisual ha canviat. Una pel·lícula si és bona no importa que sigui en coreà, en iranià o en català, es farà un lloc, i això ho han demostrat l’Albert Serra o l’Óliver Laxe. Les llengües no són un problema, el que sí penso és que s’ha de rodar amb la llengua que tu sents, amb la que és pròpia de la història. Si una pel·lícula és catalana ha d’estar rodada en català i la llengua que reflecteixi més fidelment la naturalesa d’aquella narració. El que sí està clar és que hem retrocedit en pes, per manca de recolzament, econòmic, institucional i perquè potser tampoc hem sabut exportar el nostre cinema. De tant en tant, hi ha fenòmens i una pel·lícula de qualitat guanya premis com Pa Negre, que és l’exemple paradigmàtic d’una pel·lícula ben finançada, ben promocionada i que acaba trobant en un moment determinat el seu lloc.

Creus que cada vegada hi haurà més produccions que reflecteixin el multilingüisme de la nostra societat?

Hi ha un director, en Cesc Gay que ho sap fer molt bé. A La ciutat ho reflectia molt bé, en una taula saltem d’una llengua a una altra. Nosaltres ara hem rodat una pel·lícula La ofrena, i l’hem rodat així en castellà i en català en funció de qui parla i s’ajusta al sentir del carrer. El que no funciona són les coses artificials enfocades a finalitats oportunistes.

I com es podria millorar la situació del cinema a Catalunya?

És molt estrany pensar que les escoles de cinema a Catalunya viuen el seu millor moment, són una fàbrica de generar cineastes i tenen gent de tot el món fent màsters i postgraus de cinema. Generem molts més cineastes dels que la indústria pot absorbir, i que siguem una potència en aquest sentit és bo però hem de reflexionar què fem amb tot això. Hi ha molts cineastes dels que estant sortint que acaben fent una pel·lícula amb 30.000 euros perquè no en tenen més i si poden i tenen la sort de passar per un festival aconsegueixen visibilitat. Hi ha una fornada sobretot de realitzadores potentíssimes que estan exportant el nostre cinema i potser no se’ls dona prou veu. Hem de crear els nostres mites!

De petit ja tenies clar que no serviries per estar vuit hores dins una oficina. Com vius la professió?

Ara em trobo que ja no sé fer res més i hauré de continuar fent d’actor, no veig massa alternatives (riu). A banda, es viu bé i encara m’ho passo bé. Em considero un privilegiat perquè he trobat una via per expressar-me i de connectar amb mi mateix i el món, d’explicar històries, de barallar-me amb la manera de funcionar de les persones, com ens comuniquem, què fem, per què som com som… soc molt eclèctic, m’agraden moltes coses, la filosofia, la pintura, la música… i em dedico a una cosa on puc aprendre molt i realment és una sort perquè ho he convertit en una professió. El que jo voldria és que tots els meus companys poguessin dir el mateix i es guanyessin la vida. A mi no m’ha caigut del cel, he anat progressant i picant pedra. He tingut molta sort perquè hi ha gent que fa el mateix i no ho aconsegueix, i en aquest sentit estic molt agraït.