Entrevista a Carla Simón"Al camp s'arrossega un model feudal"

Carla Simón comparteix des d'Alcarràs l'emoció íntima d'una família de pagesos i la seva resistència dolorosa. Ós d'Or al Festival de Berlín, és una pel·lícula profundament política que retrata el final d'una forma de vida mil·lenària. Cobrar menys del que costa produir. Els treballadors del camp agonitzen. Les explotacions agrícoles es van apagant. Una forma de vida mil·lenària i absolutament essencial s'extingeix.

Mentre el Govern intenta respondre amb mesures útils al pla de xoc que exigeixen els agricultors, els ramaders i els pescadors, la cineasta Carla Simón comparteix des del cinema l'emoció íntima d'aquestes persones, la seva dolorosa resistència. I des d'aquesta intimitat d'una família que cultiva préssecs en un poble del Segrià revela un humanisme i un sentit polític profunds.

Simón vessa delicadesa i bellesa i humanisme per explicar una autèntica història de finals, del final d'una forma de vida, d'una identitat inseparable d'una terra, d'una manera de viure la família, d'una manera d'entendre's amb el món… Ancorant els peus a la realitat, la directora i guionista relata en dues hores, 120 minuts prodigiosos, tot això a través de l'aventura de la família Solé. Vuitanta anys treballant una gran extensió de presseguers, un terreny que un home va cedir a un altre en un pacte verbal a la Guerra Civil i que ara sense contracte per escrit no val res. El nou propietari vol que se'n vagin i substituir els arbres per plaques solars. Alcarràs és el relat del que passa en aquesta darrera collita.

Ver vídeo

'Alcarràs' presenta un model de propietat i de treball gairebé medieval. Tan enrere ens quedem?

Sí, totalment. El tema de la propietat no està solucionat. El cas d'aquesta família ja no es dona tant, és veritat, però es dona. Al camp s'arrossega aquest model feudal. S'han intentat fer coses però no han solucionat res. A Alcarràs hi ha un cas d'unes terres que van passar a ser de l'Església i aquesta va fer fora la família que les treballava. Hi ha temes que s'arrosseguen anys i anys.

Això que la terra és de qui la treballa…

No, això que la terra és de qui la treballa no és gens clar. Però fins i tot dins de les famílies, el tema de la terra tradicionalment passava al fill gran home. I a ell li tocava sí o sí. En el cas d'Alcarràs, si algú heretés aquestes terres a la família Solé, seria el germà gran i això la germana ho té claríssim. Ara, com que la gent sap que ja no és sostenible, no hi ha baralles sobre això, però és així. Per això, al final de la història la germana és la que diu que es treballarà amb les plaques solars… total a ella tampoc li anaven a donar res.

L'agricultura en família s'acaba?

"Entre cent agricultors potser n'hi havia un que tenia un discurs positiu"

Els meus oncles segueixen cultivant la terra i jo volia una història amb un final feliç, per això també hi és l'adolescent que vol seguir amb la feina al camp i que parla del que és ecològic, que, per a mi, és on estaria la sortida. Però a poc a poc ens vam adonar que el discurs real era absolutament pessimista perquè entre cent agricultors potser n'hi havia un que tenia un discurs positiu. Però, en general, és molt negatiu. Val a dir que aquesta manera d'agricultura en família, que és la més vella, és la més respectuosa amb la terra, mentre que una empresa explota la terra, l'esprem, i això que hi ha unes lleis, però no és igual. Als EUA hi ha terres que ja no es poden regenerar de cuidar-les malament quan han estat a les mans de les grans companyies.

La pel·lícula retrata uns resistents. El sector ha protagonitzat protestes recents.

"S'ha regulat el preu de les mascaretes, per què no es pot regular el preu d'un quilo de préssecs?"

És fort sentir que la de l'agricultura és una lluita perduda. Sí, ells mateixos surten al carrer, es manifesten, demanant una cosa tan bàsica com saber què és el que cobraran per produir un quilo de fruita. Crec que es pot regular, s'ha regulat el preu de les mascaretes, per què no es pot regular el preu d'un quilo de préssecs? Això els arreglaria la vida, perquè ells produeixen sense saber el que cobraran i moltes vegades acaben cobrant menys del que els ha costat produir.

Per què creieu que s'ha permès arribar a aquesta situació?

No s'ha fet res, no s'està fent res i el perquè jo no ho entenc. Serà perquè són pocs i la mitjana d'edat és preocupant, però són pocs perquè s'ha deixat de banda el problema. El que passa és que guanya el peix gran i si no hi ha polítiques que corregeixin això, seguirà així fins que el peix petit mori.

Ara que diu política, va imaginar-se que d'una història tan íntima en sorgiria una pel·lícula tan política?

"Des del que és íntim es pot parlar del que és polític d'una manera molt potent"

No ho pensava, ha estat molt fort. Sempre teníem clar que era important, però no érem conscients del pes que prendria a la pel·lícula. Per a mi, que treballo en petit, en una pel·lícula sobre la fragilitat i la unitat de la família, ha estat molt revelador adonar-me que des del que és íntim es pot parlar del que és polític d'una manera molt potent. I ha estat bonic que passés això sense tenir nosaltres la pretensió de subratllar-ho. Hi és, hi ha aquest lloc i havia de ser a la pel·lícula com a retrat d'aquest lloc.

Aquesta família es desintegrarà quan s'allunyin d'aquesta terra?

La gent se'n va, les famílies es desintegren i no estaran tan unides com estaven, així és. Aquesta família no l'ha qüestionat mai, sempre han sabut que aquest era el seu camí, però ara es troben amb un "i ara què"? D'alguna manera, aquest és el missatge de la pel·lícula. Malgrat tot, per a mi, malgrat la baralla que hi ha, el missatge positiu és el de la família. Sí, seguiran camins diferents però no per això deixen d'estar units. Cadascú té el dret d'escollir el que més li convingui, la identitat que comparteixen es trencarà, però no deixen de ser família, que és el refugi i que sempre hi són. També era important entendre els personatges que decideixen agafar un altre camí i que sigui lícit el que fan.

En aquest procés d'entendre els personatges, els actors, que són naturals, l'han ajudat?

M'ha aportat molt de coneixement sobre la situació que estan vivint ara. En el cas de Siscu, ell ha estat intentant fer una transició a allò ecològic, que també ens ha fet aprendre sobre això. I després coses més pràctiques. La gent que vivim a la ciutat estem molt lluny de conèixer aquestes coses.

Tornant a la família, vostè ha fet dos llargmetratges i tots dos són la família, per què?

Hi ha una manera d'entendre la família una mica com a refugi. Hi ha gent que em diu que això també està desapareixent, però jo penso que no, a casa meva, no. Depèn de la casa. La família també és una opció, depèn com la visquis i com decideixis viure-la.

Ha fet la pel·lícula amb dones caps d'equip. Dono per fet que eren les millors professionals per a aquesta pel·lícula, però hi ha quelcom també de reivindicatiu?

Va sorgir de manera natural. Moltes venen d'Estiu 1993. I després altres, com Daniela Cajías (direcció de fotografia) o Daniela Forn (ajudant de direcció), hi estan per una qüestió d'escollir la millor persona per la seva sensibilitat, per la seva capacitat artística, creativa… Era natural i ha estat bonic.

Ha guanyat l'Ós d'Or a Berlín. Sembla que sí, que és el temps de la revolució de les dones al cinema, és el moment que les dones cineastes ja no es conformin amb petits pressupost i siguin més ambicioses?

Sí. Tant de bo. Però cal continuar lluitant. És veritat que hi ha un reflex als premis, però no n'hi ha en el nombre de dones directores. Aquí encara queda un camí per recórrer i, després, sobretot hi ha el tema del pressupost. Però això és una cosa general. Ho vaig parlar amb Isaki Lacuesta a Berlín. És molt revelador. Quan tens el pressupost que necessites per fer la pel·lícula que tens al cap com a cineasta, les pel·lícules arriben més lluny. Tant de bo serveixi d'alguna cosa, perquè realment sí que falta una mica més de suport.

Més enllà de la família, la pel·lícula també fa una mica de crida a l'entesa, a la convivència i al diàleg en aquesta nova època?

Ens ha quedat una pel·lícula humanista i aquest missatge, el de la importància de comunicar-nos, hi és. Ens costa comunicar-nos, posar en paraules les nostres emocions per entendre'ns, i això genera malentesos i problemes. Crec que hi ha molt al fons de la pel·lícula de la manca de comunicació entre éssers humans. De sobte, si enmig de la pel·lícula aquesta família s'assegués i parlés i s'expliqués les coses, la pel·lícula s'acabaria molt abans. Però com que no ho fan, doncs sorgeixen problemes. La comunicació costa. Com ens compliquem la vida de vegades per no parlar!