Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) torna a encapçalar la llista d'Esquerra Republicana de Catalunya per a les eleccions generals. Sense temps per descansar, ha passat de la campanya de les municipals en què es presentava de candidat a la seva ciutat natal a afrontar el repte del 23J, en un escenari advers després de la forta caiguda electoral dels republicans. Rufián fa 7 anys que és al Congrés com una de les principals cares de l'independentisme català després d'haver guanyat a Catalunya les dues últimes convocatòries de les generals.

En aquesta entrevista repassa l'acció política desenvolupada per ERC al Congrés aquests darrers 4 anys i es defensa de les dures crítiques de la resta de l'independentisme. També fixa com seran les condicions per investir Pedro Sánchez si es donen els números, adverteix que l'ascens de Vox posa en joc els drets humans en aquestes eleccions i alerta d'un possible pacte entre el PP i el PSOE.

Acabava d'afrontar una campanya electoral a les municipals i ja torna a ser a la carretera, com està de forma?

M'agraden les campanyes, la veritat és que en 7 anys he viscut en campanya gairebé permanent, no només pel context que crec que actualment és de campanya perpètua, sinó també perquè jo he estat cap de llista en cinc ocasions i això dóna lloc a molt pocs parèntesis. Però a mi m'agraden les campanyes. Crec que és un gran moment per reivindicar-te i per reivindicar la feina que ha fet en aquest cas Esquerra Republicana. És un moment molt bo perquè hi hagi menys soroll, encara que sembli mentida, pel que fa al contacte amb els ciutadans i les ciutadanes. En un mes la gent t'escolta molt més que en quatre anys, i crec que cada cop que la gent ens escolta guanyem. Quan la gent escolta soroll, perdem.

A Esquerra no li han anat gaire bé les municipals. Li preocupa que això pugui afectar les generals?

Convé recordar que Esquerra Republicana ve d'un cicle electoral reeixit de 10 anys de la seva vida. Tant és així, que aquest suposat mal resultat, que ho és, és el segon millor resultat d'Esquerra Republicana a les municipals de la seva història. Fins i tot a mi em deien que havia fracassat a Santa Coloma de Gramenet i he obtingut el millor resultat d'Esquerra Republicana a la història de Santa Coloma, acabant segons i partint de ser quarts. Però dit això, sí que és cert que hi ha una desafecció, hi ha una onada reaccionària. No només a Catalunya, sinó a la resta del món. Grècia n'és l'últim exemple.

I com afronta aquesta situació Esquerra?

La nostra tasca principal és donar-li un horitzó al votant progressista i independentista que s'ha quedat a casa a les municipals. Un horitzó de certa il·lusió i de ser conscients del que suposa anar a votar en aquestes eleccions. Que no només ens estem jugant drets socials, sinó directament drets humans. I també, evidentment, cal fer una autocrítica lògica perquè crec que ens hem explicat poc i malament aquests 4 anys. Nosaltres i tota l'esquerra. I moltes vegades li hem regalat el relat a gent que tenia molt males intencions. En definitiva, els de "que et voti Txapote", els de "l'Espanya que matina" o a Catalunya els de "a canvi de res". Crec que aquesta gent ha fet molt de mal i hem de contrarestar-ho.

Com definiria aquesta legislatura?

Jo he viscut dues grans legislatures. La primera, de confrontació amb el Govern de majoria absoluta del Partit Popular amb Rajoy, Cospedal, Comissió d'Investigació amb Aznar, Aguirre, Soraya, Zoido, etcètera, etcètera. I després una legislatura, aquesta última, que es podria anomenar de construcció o d'aparent construcció. Però més que avançar el que hem aconseguit és frenar reculades.

Vostè també ha evolucionat en la seva acció política al Congrés?

Recordo que fa 4 anys n'hi havia que deien allò d'aquest noi no serà capaç de negociar perquè venia una etapa de negociació, i se suposava que no ho podria assumir. I ara, aquests mateixos són els que diuen que només serveixo per negociar i no serviré per confrontar. Crec que hem de ser capaços de fer-ho tot i qui dubti de si nosaltres confrontem, en aquesta mena de competició que hi ha a Catalunya sobre qui incomoda més l'espanyolisme, que vingui 10 minuts amb mi a Madrid i se li acabaran els dubtes. Veuran qui incomoda més!

S'ha sentit sol en les negociacions amb el Govern espanyol?

Sí. Tinc la sensació personal i política que Esquerra Republicana ha estat negociant molt sola aquests 4 anys. Ha estat jugant a camp contrari, molt sola, davant d'un rival poderosíssim i envoltada de gent, des de la tribuna, menjant pipes i comentant la jugada. I si no feies un gol eres un traïdor i un botifler.

Es refereix als altres grups independentistes com Junts o la CUP?

No cal especificar-ho. Jo crec que tothom sap que hi ha gent que ha jugat durant 40 anys, i que ara puja a la tribuna i menjant pipes comenta la jugada. Nosaltres el que considerem és que no hi ha alternativa a allò que hi ha, que en definitiva és negociació política. S'ha demostrat que no hi ha cap alternativa. Qui digui el contrari menteix i, de fet, no és cert que hi hagi dues estratègies independentistes. Tant de bo n'hi hagués, perquè hi hauria confrontació política. El que hi ha és una, la d'Esquerra Republicana, que pot agradar més o menys, i després molt soroll. Nosaltres el que demanem a aquesta gent és que si saben jugar tan bé, que baixin amb nosaltres a jugar i lluitar. I això ho dic també per fixar el preu d'una hipotètica investidura de Sánchez com a president.

Quin serà el preu d'una investidura de Pedro Sánchez per part seva si es donen els números?

Si hi ha aquesta opció, que és molt hipotètica, crec que el preu de les condicions ha de ser més alt que fa quatre anys. Ha de ser consensuat per l'independentisme, i ha de posar un dilema sobre la taula del progressisme espanyol, tant per a Pedro Sánchez com per a Yolanda Díaz, que és escollir entre Catalunya o Vox. Crec que qualsevol demòcrata escolliria Catalunya.

Els indults han estat el principal èxit de les negociacions amb el Govern espanyol?

Ho porto reivindicant des que va passar. Algunes vegades molt sol de manera sorprenent, però ho seguiré fent tota la meva vida perquè me'n sento molt orgullós. Treure nou persones de la presó perquè dormin a casa amb els fills i amb la família, a mi això em sembla que qui hi estigui en contra o ho critiqui... No qualificaré, però se m'entén! Però no només això, es tracta també d'haver eliminat el delicte de sedició, canviat el de malversació perquè mai més no es pugui comparar un referèndum amb la Gürtel. Però també una llei d'habitatge digne, mantenir i dignificar les pensions, una llei d'infància, una llei de ciència, pujar dues vegades el salari mínim interprofessional, un ingrés mínim vital, una llei universitària, treure medalles a feixistes i assassins, etcètera, etcètera.

Està reivindicant els acords d'Esquerra amb el Govern espanyol?

És que hi ha un munt de coses que s'han fet aquests 4 anys que no hem estat capaços de reivindicar ni explicar. Hem de dir-ho, reivindicar-ho, i explicar-ho durant aquest mes que queda, perquè si no, està demostrat que no ho fa ningú. Esquerra Republicana ha votat a favor d'iniciatives del Govern del PSOE i Unides Podem, després de negociar-les, un 89% de vegades. Junts, ho diuen ells no jo, sense negociar res ha votat el 85% de vegades a favor. 89 negociant a 85. Qui ha votat a canvi de res? És que són dades que contraresten un relat! I crec que forma part de la nostra responsabilitat reivindicar-ho perquè nosaltres no hem votat a canvi de res. Nosaltres hem votat a canvi de drets per a la gent. I també hem votat Trias per a l'alcaldia després d'un bon acord per a Barcelona, o Erra per a la presidència del Parlament, aquí sí a canvi de res.

Com s'explica llavors les crítiques de Junts a temes com ara la derogació de la sedició o la taula de diàleg?

Totes les dretes, per arribar al Govern, necessiten bàsicament que als països, sigui cert o no, els vagi malament. I crec que, evidentment, també passa a Catalunya. Hi ha hagut moltíssim soroll i moltíssima intoxicació sobre la base d'això. I no, no ho entenc. No entenc que es digui que la política és una cosa dolenta, o que ser més és una cosa dolenta. Mai ser més és una cosa dolenta. En aquest darrer mes hem de contrarestar tot això. Hi ha aquesta frase que molta gent repeteix de com pitjor, millor. Que sol ser, en definitiva, com pitjor per al país, millor per al seu partit. Jo no ho comparteixo. I sempre acaben essent d'una òrbita conservadora de dretes.

Tampoc és que Pedro Sánchez i el seu Govern hagi fet una defensa dels acords amb Esquerra. De fet, estan més aviat negant-los i posen cordons sanitaris amb el PP a l'independentisme a Barcelona o a Gasteiz…

Estan fent-se perdonar, és vergonyós! També és que el paradigma ha canviat i part del soroll ve d'aquí. Durant 40 anys, el nacionalisme, de dretes, català i basc era qui governava i qui manava, i ara aquests darrers 4 anys ha canviat amb l'esquerra al capdavant i sembla que s'acaba el món. Però no només passa amb els pactes o les negociacions amb l'independentisme d'esquerres basc o català. A mi em fa pena veure un president, suposadament d'un Govern progressista, renegant d'una Llei del consentiment, per exemple. Comprant el marc de la dreta i de la ultradreta. Perquè la llei del consentiment era necessària. I era perfeccionable, però com tantes altres. Hi ha un munt de lleis que no han sortit del BOE sent totalment perfectes. A mi em fa pena.

Em recorda quan parlàvem dels indults amb càrrecs del PSOE i em deien que Espanya no estava preparada i que calia esperar. Nosaltres els dèiem que a Espanya la gent està molt més preparada, per a moltes coses, del que pensem. I que secessionista, bolivarià, colpista, etarra t'ho diran igual. És molt millor anar amb el cap alt i al final, entre cometes, morir dret que viure agenollat.

Digui'm les tres votacions al Congrés de què està més satisfet.

Per ordre, primer la Llei dhabitatge. Crec que era molt necessària i es va trigar 3 anys de manera absolutament absurda. S'hauria d'haver aprovat la primera setmana de legislatura. I a més es va fer a imatge i semblança de la llei catalana. Crec que no és just que hi hagi un munt de gent pagant per un pis que té la mida gairebé com un pàrquing, com si fos un palau. Ens sentim molt orgullosos i orgulloses d'aquesta llei. Després, evidentment la Llei del consentiment o del només sí és que sí. Les dades de violència masclista són terribles. Hem de defensar-la i hem de defensar que hi hagi un Ministeri d'Igualtat, o una conselleria d'Igualtat a Catalunya. I després, evidentment, coses que són molt del dia a dia, com ara una pujada del salari mínim interprofessional o un ingrés mínim vital, per donar-li 3 exemples. Però hi ha altres coses que no han sortit i que ho haurien d'haver fet.

Per exemple?

La derogació de la Llei mordassa o haver acabat amb les devolucions en calent. El PSOE i Unides Podem no van voler. I també, per mi la reforma laboral va ser una oportunitat perduda. Va ser el darrer gran servei de Ciutadans al PSOE i en aquest cas també a la Ministra de Treball, Yolanda Díaz. No es comenta gaire, però Esquerra Republicana, en aquests 4 anys, ha aconseguit a base de negociar i aconseguir coses, eliminar un actor polític com Ciutadans que havia fet moltíssim mal, i que era el pla A de Sánchez. També gràcies a EH Bildu.

Ciutadans era el pla A de Sánchez?

Això no és noticiable, és simplement memòria. Si hagués estat per Sánchez hagués governat amb un tal Albert Rivera del qual ja ningú se'n recorda. O amb Inés Arrimadas. I crec que la reforma laboral va ser el darrer exemple. El fet de pactar-la amb Garamendi [president de la CEOE] i amb Arrimadas, i no amb EH Bildu i amb Esquerra Republicana, és simplement perquè no volien una indemnització de 45 dies i no volien un salari de tramitació. Ja està, punt i final, no té més, i qui digui el contrari menteix. Hem de reivindicar també el fet que Ciutadans ja no és una alternativa, perquè el PSOE cada cop que pot escollir, escull la pitjor opció. Sempre a la dreta.

I ara sense Ciutadans que creu que triarà el PSOE si pot escollir?

No es comenta gaire, però hi ha una opció d'un pacte hipotètic entre el PP i el PSOE o al revés. És la Gran Coalició que gent com Zarzalejos i altres grans opinadors conservadors demanen fa molt de temps. Fins i tot es parlava de [Margarita] Robles com a Presidenta. Crec que això és un somni humit de la Villa y Corte. Que es pot donar, sobretot si el PSOE té prou força per poder escollir. A Santa Coloma de Gramenet, sense cap mena de necessitat, Núria Parlon governa amb Ciutadans.

Està dient que hi pot haver un acord postelectoral entre el PP i el PSOE?

Totalment! I a qui li soni estrany, que recordi què li va passar a Sánchez i d'on ve el PSOE. I les pressions que hi haurà: Felipe González, García Page, Fernández Vara, Lambán, Alfonso Guerra… Tota aquesta baronia, tots aquests poders fàctics… Cal preguntar-se, si Sánchez es pot evitar l'infern mediàtic i polític que ha tingut aquesta legislatura, setmana a setmana, ho farà o no ho farà? Ho farà, evidentment que ho farà. I també al PP el pacte amb Vox li pot suposar un desgast de cara a segons quin votant frontera que hi ha entre el PSOE i el PP. Així que jo crec que és una possibilitat que cal plantejar i recordar. La clau no és donar força al PSOE. La clau és donar força a Esquerra i a EH Bildu per obligar el PSOE a pactar amb els que té a la seva esquerra. Perquè si no, és que no ho farà, no ho farà. Li ho dic per experiència.

I creu que podem tornar al model dels partits frontissa transaccionals com PNB, Coalició Canària, etc, que els és igual el PP o el PSOE si poden pactar recursos? Ara no hi ha CiU però Xavier Trias ja ha obert la porta a negociar amb el PP...

Ja ho hem vist, i ens resulta sempre curiós que no es publiqui gaire. Perquè a nosaltres ens hagués caigut la de Caín si ho haguéssim fet. Junts ha pactat de manera recurrent amb el Partit Popular aquesta darrera legislatura. Sobretot a comissions, petites coses que no es veien. El més gros va ser la Llei del consentiment que la van reformar amb el Partit Popular i amb el PSOE. Allò va passar sense pena ni glòria, com anar a veure el Rei.

Què vol dir amb el Rei?

Que nosaltres fa 4 anys no vam anar a la recepció. De fet mai no hi hem anat. I Junts sí que hi van. És respectable però estic convençut que si jo anés a veure el Rei seria notícia [riu]. Però la qüestió és que sí, el senyor Trias, de manera molt honesta, ha dit que Junts s'ha d'obrir a pactes amb el Partit Popular. I el senyor Trias ve de ser el cap visible de Convergència al Congrés, el principal aliat i soci d'un tal José María Aznar quan governava. No és cap atac, simplement informació. La pregunta és, a qui hem d'escoltar dins d'aquest guirigall?, a la senyora Nogueras, a la senyora Borràs, al senyor Trias, al senyor Canadell… Jo l'únic que puc assegurar és que Esquerra Republicana ni ha pactat ni pactarà amb el Partit Popular.

Però veient com van les coses al País Valencià o a les Illes Balears els pactes del PP i Vox són cada cop més una realitat aclaparadora. Què està en joc en aquestes eleccions?

A Pitingo de ministre de Cultura, Ortega Smith de ministre de Justícia, Bertín Osborne amb un especial dissabte a la nit, Arévalo presentant el telenotícies, José Manuel Soto traient discos i presentant un programa musical… Sembla broma, però ens juguem això d'entrada com a anècdota. Com a realitat més crua ens juguem drets humans. Estem parlant d'un partit que nega que a les dones se les assassina per desenes cada any per ser dones. És dur! Un partit que diu que la culpa que la meva àvia cobri una pensió miserable és d'un noi que ve als baixos d'un camió des de Marràqueix. Ens juguem aquestes salvatjades. L'onada és la que és, també a Catalunya. Estem veient segons quines posicions terriblement reaccionàries, i segons qui jugant amb elles. Com el Partit Popular juga amb Vox. Forma part també de la nostra responsabilitat dir que votar Esquerra Republicana aquestes eleccions, com a EH Bildu, comporta combatre aquest feixisme, tingui la bandera que tingui.

Que demanaran a Pedro Sánchez per a una investidura? Diu que cal consensuar-ho, però, estan negociant amb la resta de forces independentistes?

A la pregunta de si davant d'una hipotètica investidura de Pedro Sánchez votaríem a favor tenim una resposta molt clara, només si això vol dir defensar Catalunya. I defensar Catalunya és defensar la seva llengua, cultura, serveis, infraestructures, gent, llibertat. I això entenem que seria bo que fos el més consensuat possible dins de l'independentisme, i fins i tot més enllà. A mi m'encantaria escoltar aquest espai conformat des d'un despatx de Madrid per Yolanda Díaz parlant d'això. Repeteixo, Catalunya o Vox. A mi m'encantaria que fos de la manera més consensuada possible. I la veritat és que no volem entrar més en detalls públicament perquè seria una gran excusa perquè segons qui digués ràpidament que no. Nosaltres, amb tot el respecte pels mitjans de comunicació, no volem que això sigui un diàleg de titulars. Volem asseure'ns i intentar arribar a un acord i crec que en aquest sentit el pas de la CUP definint la seva posició és bo per començar a parlar, en lloc de començar amb insults i desqualificacions.

Però si hi ha una alternativa a la dreta, l'opció que Sánchez no accepti les reivindicacions d'Esquerra i no hi hagi investidura és possible?

Ja va passar, convé recordar-ho. I ja ens va caure de tot.

Es refereix a quan van forçar eleccions tombant els pressupostos generals?

Sí, nosaltres vam tombar els pressupostos perquè el PSOE no es va voler asseure a dialogar i ens van dir llenties. I cada vegada que ens diuen llenties és un mal negoci envers nosaltres. Va passar també amb la reforma laboral. No és comparable perquè no és una investidura, però va passar. Ens van dir llenties. Amb Esquerra Republicana és un mal negoci sempre fer això.

No em vol concretar les condicions per a la investidura, però parlem de temes com l'autodeterminació o també temes de gestió?

Com li deia, la defensa de Catalunya són els serveis i les infraestructures. És, per exemple, eliminar la misèria que suposa que quantitat de gent, i jo ho he viscut durant tota la meva vida, agafi un tren atestat sense saber a quina hora arribarà a casa o a la feina. Significa tenir una millor sanitat, una millor educació, tenir una agenda social potent, significa que no costi tot sang, suor i llàgrimes com ha costat aquests darrers 4 anys, setmana a setmana. Bàsicament això, i evidentment anar més enllà en una cosa tan important com és la llibertat de Catalunya, que es voti i es decideixi la llibertat de Catalunya.

Quina és la seva relació amb els comuns?

Primer, de moltíssima afinitat ideològica i social. Jo quan escolto un diagnòstic d'un company o una companya dels comuns, o de la CUP, gairebé sempre hi estic d'acord. La meva afinitat és total i absoluta. En les solucions és on discrepem, però també això és el que és bonic de la política. Però sí que li he de dir que és curiós, i no ho dic amb alegria sinó malgrat tot, que nosaltres com a grup parlamentari hem trobat més afinitat i més empatia cap al sobiranisme, i cap al procés polític que viu Catalunya, i respecte per la repressió que pateix Catalunya, per part d'un diputat o diputada de Podem d'Àvila, de Jaén o de la Corunya, que d'un diputat o diputada dels comuns de l'Hospitalet, de Sabadell o de Barcelona. També cal dir que la tradició política de cadascú és diferent. Jo crec que hi ha un component distorsionador que és Iniciativa per Catalunya, que ha acabat fagocitant a Catalunya aquesta força política que va despertar tantíssima il·lusió anomenada Unides Podem. Dit això, tant de bo l'horitzó sigui de pactes amb aquest espai polític.

Aquest horitzó de pactes és més fàcil o difícil amb el Sumar de Yolanda Díaz que amb el Podem de Pablo Iglesias i Irene Montero? Vostè em va dir fa poc que s'entenia millor amb Montero que amb Díaz i aquesta no va ni a les llistes.

Em sembla penós deixar a la cuneta gent simplement perquè segons quins mitjans l'assenyalen. Crec que és un exemple dolent per a l'esquerra. Però dit això, és igual si ens portem bé o malament. Tothom sap que els ponts entre Esquerra Republicana i Yolanda Díaz estan trencats des de la negociació de la reforma laboral. Allà van passar coses molt lletges, que espero que mai se sàpiguin perquè deixarien en mal lloc moltíssima gent. Però crec que ens hem d'entendre més enllà de les nostres fílies i fòbies. A nosaltres ens passa alguna cosa sempre amb el progressisme espanyol, que sempre els hem de forçar a fer les coses. Li passa a EH Bildu, li passa al BNG, li passa també a l'espai polític que ha conformat Teresa Rodríguez a Andalusia, passa als companys i companyes del País Valencià i ens passa a nosaltres. Això és així.

Que els comuns hagin fet a Collboni alcalde de Barcelona amb el PP complica encara més aquestes relacions?

Que s'hagin ficat a l'equació del Partit Popular trenca ponts perquè és la segona vegada que passa. És la segona vegada que neguen el resultat electoral legítim a la ciutadania de Barcelona. Ja va passar fa quatre anys amb [Manuel] Valls, i ara ha passat amb [Daniel] Sirera (cap de llista del PP a Barcelona). Que Núñez Feijóo i Yolanda Díaz s'hagin ficat en un despatx de Madrid, perquè va ser així els ho puc assegurar, a negociar qui seria l'alcalde de Barcelona, em sembla terrible. Crec que requereix una reflexió de la cúpula d'aquest espai polític perquè estic convençut que el votant no entén res. I no només parlo de Barcelona, sinó que crec que això d'Irene [Montero] ha estat molt lleig i era absolutament prescindible.

Què és la guerra cultural amb la ultradreta? Ara es pot perdre les eleccions per coses com aquesta, tot i governar amb bons resultats?

Sempre ha passat. Crec que ara vivim un moment en què es parla molt del soroll, que sempre coincideix quan governa l'esquerra. També es parla molt de la polarització i dels extrems, però sempre hi ha hagut aquesta violència mediàtica i política a Espanya. Els darrers 190 anys en aquest país hi ha hagut 3 guerres carlines, una Guerra Civil, o una repressió en temps de pau inèdita a Europa. Hi ha hagut terrorisme d'Estat, terrorisme d'esquerres i dretes. No és una cosa nova aquesta violència. A Suárez una mica més i el fan fora a puntades de peu de la Moncloa, o a Zapatero. L'única diferència potser és que estan posats en dubte, en mitjans de comunicació, pilars de la democràcia com poden ser els partits. Aquesta és la diferència i és un debat interessant.

Em refereixo a determinats marcs que la dreta i la ultradreta aconsegueix instal·lar al debat públic.

Per mi això de la batalla cultural és la centralitat. Que no és ser de centre, per a mi el centre no existeix. La centralitat és ser capaç que es parli del que proposes. Fa 10 anys la centralitat era Unides Podem, que deia A i tothom comentava si era A o B. Ara això ha desaparegut. Fa 5 anys, la centralitat era l'independentisme, que deia A i tothom deia A o B. Ara la centralitat és Ayuso, que per combatre el canvi climàtic proposa posar una planta al balcó. I tots comentem això de la torreta. O si Abascal porta la jaqueta de la seva talla o no. Aquesta és la centralitat i avui dia és de la dreta i de la ultradreta. El Partit Popular fa uns dies va presentar una campanya de 'Verano azul' amb una platja falsa a Madrid i Borja Sémper descalç. Això fa 10 anys hauria estat un terrible desastre electoral. Ara van com un tret. Per què? Per què la mentida ven. Això és la guerra cultural i la centralitat. Per cert, això del 'Verano azul' em va fer gràcia perquè jo crec que hi havia una sèrie que era 'Los ladrones van a la oficina' que hauria anat millor al Partit Popular.

Potser aquesta centralitat és a la dreta perquè l'esquerra no defensa les seves banderes.

Crec que hem de manar. O sigui, ens hem de creure que el temps que estem als governs manem. Estic convençut que moltíssima gent que vota Ayuso, que a la seva vida havia votat el Partit Popular, li agrada perquè mana. Hi ha el seu equip i evidentment el poder mediàtic i polític que té al darrere, però la imatge que transmet és que mana. L´esquerra sempre ens fem perdonar. Sempre amb cura, amb el què diran, sempre amb aquesta por. El que li comentava al principi dels indults, t'ho diran igual. Doncs cap alt i el temps que estiguis que almenys es recordi com un temps de valentia.

Per acabar, recordo que em va comparar en una altra entrevista Pedro Sánchez amb un actor, de vegades de Hollywood i altres de Bollywood. Continuant amb el cinema i la televisió, sé que vostè és molt fan de la sèrie 'Succession', qui és el gran magnat mediàtic i polític, el Logan Roy, de l'Estat espanyol?

Florentino Pérez.

Per què?

Parteixo de la base que és força probable que no sapiguem la veritable cara de qui mana en el poder econòmic a Espanya, que està per sobre del poder polític. Que no sapiguem realment qui mana. Però Florentino Pérez crec que és una de les persones que més mana i que és més coneguda. I sí, quan veig Logan Roy a Succession me'n recordo d'ell.