"Els salaris reals estan caient mentre que els beneficis empresarials reals segueixen augmentant gairebé a la meitat dels Estats membres de la UE", advertia fa unes setmanes la Confederació Europea de Sindicats (CES) en fer públic un estudi segons el qual el poder adquisitiu dels treballadors ha retrocedit un 9% des de començament d'any a Europa, mentre que a la meitat dels Estats, 13 de 26, "els beneficis empresarials van augmentar fins a un 6,5% en termes reals en comparació amb l'any passat" .

"Aquesta crisi del cost de vida està afectant els treballadors, però està demostrant ser una gran ajuda per a moltes empreses", assenyala Esther Linch, secretària general adjunta de la CES, per a qui "les xifres mostren clarament que són els treballadors els qui s'emporten la pitjor part de la creixent inflació, alimentada per la recerca desenfrenada de guanys fomentada pels colls d'ampolla a les cadenes de subministrament a causa de la pandèmia i la guerra a Ucraïna".

Aquesta pèrdua de poder adquisitiu dels salaris porta camí d'empitjorar si es compleixen els pronòstics del BCE (Banc Central Europeu), que preveu que les tensions inflacionistes no s'aplacaran abans que passi un mínim de tres anys: amb una pujada mitjana dels preus del 8,4% a Europa per a aquest any i una altra del 6,3% el proper, preveu una mitjana del 3,4% per al 2024 i una altra del 2,3% per al 2025; sempre per sobre del 2% que marca com a objectiu de les seves polítiques monetàries i tret que aquestes pujades de tipus provoquin una recessió que escanyi l'activitat econòmica.

Efectivament, segons les dades de revisions salarials i d'inflació dels Estats membres que té l'Eurostat, els treballadors han perdut poder adquisitiu a 24 dels 26 països de la UE (tots excepte Bulgària i Eslovàquia) i les minves han estat superiors al 8,3% en sis (Letònia, Txèquia, Lituània, Estònia, Itàlia i Suècia), fet que suposa que la inflació s'ha menjat els ingressos corresponents a més d'un dels dotze mesos de l'any.

En quatre dels deu països on més poder adquisitiu es deixen els salaris (Lituània, Estònia, Hongria i Polònia) aquesta reculada es produeix tot i que les pujades mitjanes superen el 10%, cosa que permet fer-se una idea sobre la intensitat que la inflació està aconseguint a Centreeuropa i al Bàltic, entre altres motius per l'augment de la demanda d'energia per passar l'hivern i per la dependència dels subministraments des de Rússia de diversos estats comunitaris.

Espanya és a la zona baixa d'aquesta classificació amb una pèrdua teòrica del 4,2% que equival als ingressos bruts de mig mes, encara que aquest resultat és matisable.

Les dades que té l'Eurostat recullen, igual que les estadístiques del Ministeri de Treball, la pujada mitjana als convenis que han estat renovats al llarg de l'any, encara que sense tenir en compte que aquestes revisions no arriben a més de la meitat dels assalariats del país. Aquests assalariats, d'altra banda, suporten una pujada ponderada dels preus del 13% els dos últims anys, ja que l'actual moderació de l'Índex de Preus de Consum (IPC), que va tancar el novembre amb una alça interanual del 6,8 %, arriba després d'un altre augment de més de cinc punts al llarg del 2021.

Per part seva, a Bulgària l'avenç de quatre punts en el poder adquisitiu dels assalariats respon a una millora mitjana del 14,6%, gairebé sis vegades superior a l'estimada per a Espanya, davant una inflació del 10,6%. Encara que a la pràctica, aquestes pujades donen una mitjana de només 22 euros. Una dada que és conseqüència del baix nivell salarial del país, on els ingressos bruts mitjans no arriben als 600 euros mensuals.

L'estimació de la retallada dels sous en termes reals suposa retallades superiors als 100 euros bruts mensuals en 12 dels 26 països de la UE, segons revela la cruïlla de les dades d'Eurostat amb les de la taula de salaris mitjans elaborada per Adecco al seu darrer Monitor de Salaris.

Auesta situació es dona en algunes de les principals economies de la zona de l'euro, com Alemanya (139), Itàlia (183) o Holanda (220), però també a països on la mitjana de la població subsisteix en el mileurisme com Estònia (118), Letònia (138) i la República Txeca (142), cosa que porta a no descartar que el malestar social pugui començar a manifestar-se en alguns Estats comunitaris a mesura que avancin l'hivern i els requeriments econòmics per afrontar-lo a països d'aquestes latituds.

La pèrdua mitjana en termes monetaris se situa en 74 euros bruts mensuals a Espanya, que ocupa la setzena plaça en aquesta classificació. Aquesta xifra suposa gairebé 900 euros si es multiplica per 12 mensualitats i una mica més de mil si l'operació es realitza amb 14 nòmines.

En aquesta pèrdua de poder adquisitiu conflueixen diversos factors entre els quals destaquen un inusual augment dels ingressos i els guanys de les empreses, que l'Agència Tributària xifra al voltant del 25% i que els analistes vinculen amb l'objectiu de mantenir els marges base de pujar els preus i una clara tendència a la congelació salarial.

De fet, Espanya és -juntament amb Finlàndia, Bèlgica i Grècia- un dels quatre únics estats comunitaris en què els costos laborals no són més grans que fa set anys, quan començava la fase de recuperació de la crisi que va seguir a l'esclat de la bombolla immobiliària, segons dades d'Eurostat.

A Espanya es mantenen al mateix nivell, mentre que als altres tres s'han produït reculades d'entre tres i vuit punts. Tampoc caldria descartar que a l'actual dinàmica s'hi pugui acabar sumant algun altre país a aquesta llista, ja que els salaris han baixat aquest any en 18 dels 26 integrants de la UE. Luxemburg, Itàlia, França i Suècia són els principals candidats.

"Si no s'actua contra la inflació, els salaris perdran més capacitat"

"Si no s'actua immediatament contra la inflació els salaris perdran més poder adquisitiu", assenyala Javier Santacruz Cano, investigador de l'Institut Espanyol d'Analistes (IEA), que considera, no obstant, que aquesta recuperació no s'ha d'assolir "per decret".

"Si no hi ha darrere un creixement sòlid de la productivitat, la pujada salarial provocarà una frenada a l'ocupació, més increment de la demanda i, per tant, cronificaria la inflació", afegeix.

Julio Rodríguez López, d'Economistas Contra la Crisi, advoca per la negociació amb els agents socials i per "un acord tipus el dels Pactes de la Moncloa el 1977. El Govern hauria de pressionar una mica més a favor de la concertació, ja que l'esquema actual és dur per als assalariats", afegeix.

Aquest model incloïa pujades salarials amb el límit en la inflació, la previsió de les quals era del 22%, i millores com una del 7,7% en el salari mínim, alhora que es moderaven els beneficis empresarials i es devaluava la pesseta (cosa impensable avui amb l'euro) per augmentar la competitivitat de les exportacions.

"Convé un acord marc entre Govern, sindicats i CEOE"

"Hi ha treballs dels dos grans sindicats que demostren que els beneficis empresarials han crescut molt, i aquests augments de beneficis estan darrere de la taxa d'inflació, ja que els salaris han perdut poder de compra", assenyala Rodríguez, que destaca la "conveniència de un acord marc entre Govern, sindicats i CEOE" en aquest sentit, sense descartar la possibilitat d'"atacar els alts preus en sectors molt oligopolístics" des de l'Executiu.

"La inflació és de costos, i no es resoldrà amb tipus d'interès més elevats", afegeix l'economista, per a qui "no ha de ser intocable la possibilitat d'establir sistemes de control de preus a sectors amb abús de control de mercat".

D'altra banda, Rodríguez posa sobre la taula la idoneïtat de l'actual sistema de càlcul de l'IPC per determinar l'encariment del cost de la vida, ja que tot apunta que les estimacions es queden curtes per no incloure el preu de l'electricitat al mercat lliure, en què operen gairebé dos terços dels consumidors, ni els efectes de les pujades dels tipus d'interès i de l'euríbor.

A tot això s'hi afegeix que "fa fatal el preu dels lloguers, ja que la rúbrica vivendes de lloguer creix cada any menys que l'índex general per prendre una mostra curta de llars", conclou l'expert.