Este artículo se publicó hace 4 años.
Els pàries de la música en 'streaming': centenars de milers de reproduccions a canvi d'un euro
Amb la música en viu aturada fins a nou avís i les vendes físiques estancades, les mirades es dirigeixen a les plataformes de música en 'streaming', principals beneficiàries del confinament i única via d'ingressos per a una indústria malmesa.
Madrid-Actualitzat a
Qui sap què seria dels nostres confinaments sense música. Si, com va dir el filòsof de mostatxo frondós, "la vida sense la música és senzillament un error, una fatiga, un exili"; imaginin ara el suplici que seria habitar aquest exili sense una miserable tonada que escoltar. Amb la música en viu aturada fins a nou avís i les vendes físiques estancades -fins al punt que l'associació Promusicae ha canviat la seva llista dels discos més venuts per la dels més escoltats en línia-, les mirades es dirigeixen a les plataformes de música en streaming, principals beneficiàries de l'aturada i única via d'ingressos per a una indústria malmesa.
Però succeeix que les dades no conviden a l'optimisme. Al març, The Trichordist, un bloc americà especialitzat en drets dels artistes, difonia unes taules que evidenciaven el tracte abusiu que les principals plataformes de música en streaming brinden als creadors. Segons aquestes dades, Spotify estaria pagant als seus autors de l'ordre 0,0031 euros per cada reproducció, el que equival a unes 312.000 reproduccions al mes per aconseguir estatus de mileurista. YouTube, per la seva banda, incidiria en la broma i per obtenir aquests mateixos 1.000 euros, els posseïdors de drets haurien de sobrepassar les 714.000 de reproduccions.
A l'assessoria de comunicació digital per a músics Digital Surfers Agency van entendre necessari convertir a euros i difondre aquest excés 2.0, ja que -tal com explica la seva fundadora, Maria Far- les dades ofertes donen una idea clara d'un drama que en general s'oculta. "Després de centenars de plays els diners que reben no els donen ni per cobrir les despeses derivades de l'enregistrament d'un single, la majoria tenen un segon treball que sustenta la seva vida artística i es veuen en una situació en què han de fer veure cert èxit, de fet és habitual que ens diguin: mira, he de publicar a xarxes que em va genial quan en realitat estic a la merda ...", apunta Far.
Un camí, el de l'honestedat, que no és fàcil emprendre. Sobretot quan la presència en aquestes plataformes s'ha convertit en essencial, un aparador de què ningú vol baixar. "És com entrar en una roda que mai s'atura prossegueix Far-, una roda de números, estadístiques, followers, likes ... Hem de reflexionar si volem tractar a l'artista com un mer número dins d'una biblioteca de contingut o si, per contra, se l'ha de tractar com el que és".
Jose Sánchez-Sanz, membre de la secció de músics de CNT, es mostra taxatiu al respecte: "Som nosaltres els que li donem sentit a aquestes empreses, nosaltres, els músics, i a canvi rebem una misèria". Una relació desigual entre l'ús massiu d'aquestes plataformes i la remuneració als seus autors que condiciona de ple l'activitat creativa. "Hauríem treure els nostres repertoris de les seves llistats però, és clar, d'aquesta manera estaríem desapareixent d'un aparador massiu".
En efecte, una renúncia, potser, massa gran. Especialment si ens cenyim al fet que entre 2013 i 2018, el mercat digital ha passat de generar el 40% al 71% dels ingressos a Espanya, segons l'anuari de l'SGAE a partir de dades de Promusicae, convertint-se en "l'element més important de l'economia vinculada a la música gravada".
"La música s'ha convertit en mercaderia"
Pepo Márquez, expert en màrqueting digital i streaming musical, a més de músic de trajectòria dilatada (The Secret Society i Garzon, entre altres bandes), prefereix matisar -sense per això eludir- la confrontació: "Aquest negoci no es va muntar perquè els artistes poguessin viure del que treien per reproducció, assumir això és clau i crec que és una doble moral responsabilitzar únicament les plataformes, per començar perquè hi ha altres actors en joc com els segells discogràfics, els agregadors, les empreses de telefonia i, com no, els artistes".
Una correlació de forces que intervenen, al costat de les plataformes, en el resultat final. I el resultat, no cal dir-ho, ens parla de precarietat, però també d'un canvi de paradigma en la música. "La música s'ha convertit en mercaderia, estem davant d'un model que ha vingut per quedar-se i que, entre tots, hem d'intentar fer-lo més just". I potser aquí hi ha la pregunta, en saber quant és més just. "És ridícul pensar que això va d'un 50-50, perquè els que ha invertit milions d'euros en R + D per desenvolupar aquestes plataformes no ho permetran".
En aquest sentit, Márquez advoca per una reivindicació que vingui des de les societats d'autors, una tasca de lobby que, apunta, "a Espanya ha dut a terme l'SGAE, actor que per la seva trajectòria s'ha invalidat a si mateix, però que en altres països sí que han sabut exercir pressió davant de les plataformes i aconseguir millors condicions per als autors". Amb tot, queda camí per recórrer, i aquest camí passa per entendre fins a quin punt els autors són fonamentals: "Hem de saber jugar la nostra partida, com a artistes hem de millorar les nostres condicions perquè, al capdavall, aquestes plataformes mouen uns continguts sense els quals no existirien".
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..