Este artículo se publicó hace 7 años.
Els municipis topen amb el laberint del sistema d'acollida de refugiats
Poblacions com Berga, Vic o Manresa, declarats acollidors, comencen a percebre les disfuncions d’un sistema d’acollida que depèn d’una llei del 2009 sense reglament que la desenvolupi. Catalunya ha passat de tenir 28 places a més de 471 i està en procés d’aprenentatge.
Manresa-Vic-Berga--Actualitzat a
“Teníem molta por. El nostre germà gran va morir dos anys i mig enrere a la guerra i un altre està a la presó, per això vam marxar de Síria. La nostra família continua allà”. Ho explica Mohamed Al Ghzawi, amb un castellà gairebé perfecte, assegut a una de les sales comunitàries de l’alberg de Berga que, des del desembre de 2016, s’ha convertit en un dels centre residencials de Catalunya on acullen persones que han entrat al programa estatal per a sol·licitants de protecció internacional.
Ell i el seu germà Mahmoud fa, aproximadament, un any i quatre mesos que van abandonar Damasc, la ciutat siriana on vivien, tot i que ells són originaris de Daraa, on va començar la revolució. A Turquia s’hi van estar quatre mesos treballant fins que van decidir creuar el mar Mediterrani fins a les illes gregues. Mahmoud té 27 anys i ha fet tres anys de literatura anglesa a la universitat. Ell va ser conductor del dingui (barca) que els va fer tocar sòl europeu: “era la primera vegada que veia el mar, la primera vegada que agafava una barca, però el noi, molt jove, que l’havia de conduir anava begut i vaig decidir que ho havia de fer jo”, relata amb els ulls clucs. “Érem 50 persones, va ser molt dur”.
Asseguts al sofà, mentre altres persones d’orígens diversos que conviuen amb ells s’acosten, revisen les fotografies del periple a Grècia que han viscut i que guarden als seus mòbils: Idomeni, el camp espontani a la frontera amb Macedònia; diferents camps com Lagadikia o Elpira; i Atenes. Amb tot, han estat bloquejats al país més de deu mesos.
Des del 28 de desembre de 2016 són a Berga, la capital del Berguedà, una de les moltes poblacions declarades “municipi acollidor” des de finals del 2015. Allà no estan sols, conviuen amb altres persones que han entrat al programa d’Ucraïna, Veneçuela, Eritrea, Gàmbia, el Kurdistan iraquià o el Congo. Berga acull igual que ho fan altres poblacions com Vic o Manresa i fins a 23 municipis catalans a hores d’ara. Catalunya, fins l’octubre de 2015 disposava de 28 places d’acollida del programa estatal cada sis mesos situades a Sant Feliu de Llobregat i Sabadell. Ara en disposa de 471, tot i que segons la Generalitat, podria acollir-ne unes 1.200 ara mateix. Està, però, el territori preparat per acollir?
Una llei d’acollida sense desenvolupar
L’Estat és qui té competències per determinar qui pot accedir al programa estatal de Protecció Internacional. Aquest sistema ve regit per la Llei Reguladora del Dret d’Asil i de Protecció Subsidiària espanyola de 2009 que, després de ser aprovada, tenia un termini de sis mesos per a desenvolupar el seu reglament, és a dir, les normes que detallen la llei. Aquest reglament, però, a hores d’ara encara no existeix i això fa, segons algunes organitzacions com Amnistia Internacional, que sigui un procediment opac i complex: “aquest buit s’ha anat suplint amb normativa secundària, on els drets en matèria d’acollida per a les persones sol·licitants d’asil queden ocults entre plecs de subvencions i manuals de gestió dirigits a les entitats col·laboradores amb l’administració. Això dificulta el coneixement i l’exercici dels drets contemplats, així com la seva exigibilitat”, recull al seu informe L’asil a Espanya: un sistema d’acollida poc acollidor. A més, segons el document d’Amnistia l’Estat segueix sense incorporar les directives europees corresponents. El sistema d’asil, doncs, es regeix per una llei de fa set anys enrere i l’actual situació a Europa, amb l’arribada de més d’un milió de persones per mar el 2015 segons ACNUR, posa de manifest les seves mancances.
Gestió concertada
La gestió de l’acollida a l’Estat es fa mitjançant un concert econòmic, fins el 2015 eren tres les entitats gestores -Comissió catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), ACCEM i Creu Roja- i ara s’hi ha sumat quatre més a través d’un concurs públic -Fundació Cepaim, Fundació Apip-Acam, Dianova i Fundació Bayt al-Thaqafa. Algunes d’aquestes darreres, com Dianova, no tenen trajectòria a Catalunya i això fa que moltes gestions siguin encara més lentes i complicades, remarca la regidora d’Acció Social i Cooperació de Manresa, Àngels Santolaria, que apunta que sovint no es deixen ajudar.
Aquest és el cas de Dianova, entitat que ja ha rebut crítiques de persones refugiades per la seva gestió del centre de Madrid. A Catalunya coordina els centres residencials de Manresa i Vic. A la capital d’Osona la Generalitat ha hagut de fer de mediadora: “els hem hagut de fer entendre que a la ciutat hi ha un teixit associatiu potent i una política municipal d’immigració forta i cal col·laborar”, explica el Director General d’Immigració, Oriol Amorós. Segons el director territorial de l’entitat a Catalunya, Toni Tort de Val, però, estan oberts a la ciutadania: “volem col·laborar. Qualsevol persona que m’hagi trucat hem trobat la manera de facilitar-ho tot, però si algú s’ha pogut sentir fora el convido a què em truqui i estudiarem les possibilitats”.
Tot i això, aquesta tasca ha de ser fora del centre ja que només el personal autoritzat pot entrar a les instal·lacions. A Berga, en canvi, tot i que Queralt Escobet, coordinadora de Creu Roja al Berguedà, reclama discreció, les portes no estan tancades. L’entitat compta amb persones voluntàries per a tasques de traducció i altres per fer aprenentatge de la llengua. De fet, han rebut unes 100 peticions de voluntariat i tenen incapacitat per gestionar-les. És el cas del Mahmoud, que es queixa que les classes de català i castellà han trigat massa i són escasses, diu, mentre un berguedà voluntari que parla àrab li fa de professor.
Programa poc individualitzat
El procés de l’acollida ve marcat per Madrid i el pes recau amb l’entitat que escull el nivell de relació que estableix amb el territori. Les persones que ocupen cada plaça són assignades des del govern central i comunicades a la Generalitat i a les entitats amb poca antelació, entre una setmana i 24 hores i només se sap el nombre, sexe, edats i procedències. Això deixa veure que és un programa molt poc adaptat a cada cas: “ens vam fer una imatge homogènia del grup i finalment va ser molt heterogeni, cada persona té les seves necessitats. No estàvem avisades, si tinguéssim la informació amb més temps podríem preparar-nos millor”, assegura la regidora de l’Àrea de Serveis a les Persones de Berga, Anna Alsina, “però estem aprenent sobre la marxa”, diu. Un aspecte que també es critica des de l’administració catalana: “no és personalitzat, els criteris de distribució són purament logístics i no es té en compta el paper protagonista de les persones, essencial a la política pública”, diu Amorós.
Així ho senten els germans Al Gahzwi: “a Berga no hi veiem oportunitats de futur, venim de Damasc i aquí no hi ha res, volíem anar a Barcelona”, explica Mohamed, llicenciat en literatura espanyola i afegeix: “no es tracta de les treballadores, són molt bones amb nosaltres, sinó del programa. Ens donen 50 euros al mes, què volem que fem amb això? Anar i tornar de Barcelona ja és mitja mensualitat. Aquí tot és molt lent”.
En canvi, Yaroslav Godebskyy i la seva família, originaris d’Ucraïna, estan en l’última fase del programa i tot i les dificultats, valoren molt positivament l’experiència d’estar en un centre residencial. En el seu cas, no tenien plaça a Barcelona i van haver de desplaçar-se a Sevilla per nou mesos: “al principi va ser molt desagradable però després penso que és una bona experiència pels migrants perquè convius amb altres persones i t’ajuda a ser més obert”, explica. A l’abril se’ls acaba el programa i Godebskyy té por que no els renovin la sol·licitud d’asil ja que el govern espanyol n’està denegant d’aquest país si no venen d’una zona concreta en conflicte.
Les persones d’origen ucraïnès, de fet, són la nacionalitat principal demandant d’asil a Barcelona seguida per la siriana, segons dades del Servei d’Atenció al Emigrant, Immigrant i Refugiat (SAIER). “Aquí és un alberg però l’opció ideal serien pisos, com la casa bloc de Barcelona, però cada territotri ofereix el que té”, diu Escobet i ho corrobora Alsina.
Dependent i assistencialista
Tant Escobet, de Creu Roja, com Tort de Val, de Dianova, remarquen que l'objectiu final és la plena autonomia de les persones, aquest però, sovint no es compleix. La realitat socioeconòmica del país fa que a moltes els costi arriba a la independència econòmica per falta d’un contracte de treball que al final els pot comportar acabar en situació irregular derivada de la Llei d’Estrangeria. Un dels altres grans focus de queixes és el salt de la primera fase a la segona, la “Integració”. La tercera i última és la d’”autonomia”, tot i que moltes no l’arriben a assolir.
El programa contempla que després de sis primers mesos, la fase d’«acollida”, -prorrogable a nou per casos vulnerables- les persones han de buscar un pis de lloguer amb l’ajuda econòmica de l’entitat que oscil·la entre el 347,60 euros al mes per una persona i els 792,73 € per famílies de cinc o més membres. Complicat precisament ara que els preus dels pisos pugen i que els requeriments pels llogaters cada cop són més restrictius. En aquest mateix moment adquireixen el dret a treballar, que fins llavors no gaudien.
“Viure en un espai comunitari i no autogestionar-te els diners, provoca que el programa s’acabi convertint en assistencialista”, valora la regidora berguedana. Ho és per algunes persones que aquest sistema no encaixa en el seu perfil. “Jo vull treballar ja”, diu Mahmoud, “puc ensenyar anglès o fer de fuster”, explica tot ensenyant unes fotografies de peces fetes per ell. Mohamed, el seu germà, troba a faltar cuinar el seu propi menjar, per exemple.
En canvi per a les entitats gestores és el menys important. Remarquen, tant Creu Roja com Dianova, que els primers sis mesos passen molt ràpid i que és el moment per reposar. Alsina entén les preocupacions: “tan de bo disposéssim de pisos, però l’alberg és la infraestructura que tenim ara mateix disponible”. Segons ella, el programa estatal va tard, els recursos estan mal distribuïts i és molt burocràtic. “Està ben dotat, ja ens agradaria en molts serveis socials disposar del mateix, però no té en compte el reforç en els serveis municipals, en empadronament, salut o l’escolarització, per exemple”.
Això mateix critica de la nova proposta de la Generalitat del Programa Català de Refugi. Aquest és un complement per persones que han vist denegada la seva sol·licitud d’asil per part de l’Estat i no poden tornar al seu país, o bé persones que un cop acabat el programa no han assolit la plena autonomia. Respecte aquesta proposta Alsina ha trobat a faltar l’opinió i l’experiència municipal que passaria per prioritzar recursos cap als Ajuntaments per poder donar suport al programa estatal.
Davant la situació actual a Europa amb l’arribada de persones en cerca de refugi, la societat civil empeny amb més força a les institucions a respondre en base als drets humans, com s’ha vist amb la mobilització al carrer i el desplaçament de voluntariat a Grècia. Aquest panorama ha posat el focus en la gestió de l’acollida i ha fet aflorar les seves disfuncions, sobretot pel que fa a l’assoliment de l’autonomia real de les persones sol·licitats de protecció internacional i a la coordinació entre tots els actors: des de l’Estat a la ciutadania, passant per la Generalitat, els municipis i les ONGs gestores. Malgrat les declaracions institucionals, aquesta situació posa sobre la taula si realment Catalunya i l’Estat espanyol poden garantir una acollida amb igualtat de drets.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..