Julià de Jòdar és juganer. Ho és escrivint i també ho és a l'hora de parlar. Al lector li demana una comunió, una complicitat mínima, però si t'hi avens, llegir-lo és un regal. La casa tapiada (Comanegra) és un retrat d'una època que comença el 1962 i acaba una Diada del 1977 al Fossar de les Moreres, passant pel maig del 1968, i per l'anticapitalisme. És un calidoscopi d'època, però sense caure en l'academicisme perquè les veus que parlen (que en són 30), estan inspirades en alguns testimonis reals. De fet, amb tot el material que conserva de l'època (documentació, revistes...) es podria muntar una bona exposició, però si això no arriba, afortunadament tenim La casa tapiada i a Gabriel Caballero.

Fa unes setmanes Àlex Susanna, en una entrevista, deia que hi ha un excés de veus emergents i que a partir de certa edat comences a ser invisible. Ho comparteix?

Jo no tinc gaire queixa del tracte rebut en general, perquè sé que sóc un autor determinat, que vaig fer una literatura determinada, el que he anat fent fins ara. Jo sé la mena de literatura que faig i esperar ser més o menys reconegut no formava part del meu programa d'actes ni de cap carrera literària, ni res. Per tant, quan tocava, que era fa 40 i tants d'anys, no ens vam entendre amb en Jaume Vallcorba [l'editor] i el primer llibre que havia de sortir no va sortir. Llavors tenia 37 o 38 anys i era un moment en què estava en plena efervescència, fins i tot literària, però com va passar tant de temps i vaig publicar passats els 50, ja les expectatives vitals no passen per un reconeixement literari, arribes una mica massa tard...

Hi ha força autors que han començat a publicar i a fer-se un lloc als cinquanta anys, per exemple Saramago...

Saramago era molt especial i jo no sóc Saramago. Saramago estava convençut que ell era poc menys que el nou Jesucrist literari de la humanitat i jo no sóc tan ambiciós. Per tant, vaig entrar com aquell qui diu de trascantó, vaig treure la poteta, vaig dir aquí estic jo i em van ficar el primer titular de l'època "inmigrantes de novela". O sigui, ja em van col·locar com un novel·lista de la immigració i em van convertir en un subsector d'un sector del panorama sociològic literari català, quan jo no sóc ni un escriptor català, ni sociològic, però literari sí. Per tant, ja em van marcar. I cada època ha d'exalçar allò nou i la gent jove i la gent que arriba. Ara hi ha un moment en què han coexistit en l'imaginari del lector gent com el Jesús Moncada i el Quim Monzó que no eren coetanis, són conjuntures, depèn, en fi... Ara la major part dels premis se'ls emporten dones, i els titulars dels diaris busquen dones, però bé, així és la indústria literària, una indústria cultural. I llavors, usen la dona com usaven abans els nois joves, o com van usar el Terenci Moix quan era l'enfant terrible, saps què vull dir?

La indústria cultural sempre ha utilitzat la moda o a la gent que creia que podien posar a l'aparador. I si fas novel·les amb determinats títols que s'allarguen com si ves a saber què, això tira. No sé, La torre dels vicis capitals era un gran títol d'en Terenci. Són conjuntures. Hi ha escriptors o gent que tenen la capacitat d'arribar molt a la gent, el mateix Terenci. La Montserrat Roig hi tenia la mà trencada per posar-se als aparadors, això depèn del temperament. Has de ser audaç, valent, i jo en aquest sentit no ho he estat mai.

A 'La casa tapiada' hi ha moltes referències literàries i lingüístiques, de Llucieta Canyà a Pompeu Fabra... però hi ha abocat moltíssimes coses d'un arc temporal que va de 1962 al 1977.

Una època gloriosa.

Quan Barcelona era menys avorrida com fa dir a un personatge de la novel·la?

Barcelona en aquella època era molt grisa, mare meva! Barcelona devia ser divertida per grupets, si tu anaves al Bocaccio doncs sí, però havies de ser d'aquella mena de gent.

Bocaccio devia ser una cosa, però també hi havia les rambles i el cafè de l'Òpera, no?

Sí, també. I també el Jamboree i la mateixa cúpula del Coliseum quan fèiem teatre. Però érem quatre gats més o menys repartits, més o menys barallats, més o menys coneguts, amb certes coincidències tangencials. De cop i volta, gent que s'odiava cordialment podia coincidir a l'escola Eina on vam fer una sèrie de xerrades culturals a l'època, estic parlant de l'any 1967, 1968. I allà podies trobar tota mena de gent, pintors, escenògrafs, literats, estructuralistes i tota la Bíblia en pasta, però alhora s'odiaven molt cordialment i parlaven molt malament de tots ells, els uns dels altres. I de vegades es trobaven, perquè l'endogàmia barcelonina té això, és a dir molt de parlar malament de tothom i a la vegada no poder prescindir d'estar sempre junts, és una tribu, la tribu cultural barcelonina.

Això segueix una mica igual, no?

Sí, perquè sempre hi ha personatges amb gràcia.

Al llibre es diu que els comunistes de pedra picada no treien el nas per Bocaccio...

Evidentment que no, t'ho puc garantir, ja et dic jo que no. Una altra cosa és que fossin companys de viatge que és un concepte molt diferent. Tipus Gil de Biedma en un moment determinat, o Marsé. En fi, gent d'aquesta que en un moment determinat podien ser companys de viatge. El Marsé s'havia afiliat al Partit Comunista quan estava a París treballant, però la gent del partit, diguem-ho així, a Bocaccio no s'hi deixaven caure. I jo tenia un amic que era Enric Sió, el dibuixant, que em deia "més Charlie Brown i menys comissions obreres" (Riu).

Expliqui que ha quedat del teatre a la seva manera de plantejar les novel·les

Tot. L'escenografia, els moviments dels personatges, les entrades i sortides, jo volia ser director de teatre. Vaig entrar a l'Adrià Gual amb la mania de ser director de teatre. I vaig formar part dels equips d'ajudant de direcció d'en Salvat en diverses ocasions. La primera va ser amb Vent de Garbí de la [maria Aurèlia] Capmany, que ho vam fer al Palau de la Música el juny de 1965. Després també vaig estar quan vam estrenar Ronda de la mort a Sinera al Romea. Jo volia ser director de teatre, però em vaig casar amb la primera actriu i és clar, els dos no podíem viure del teatre, i jo portava diners i ella la part artística. Però tinc la mentalitat de director de teatre, és el que m'agrada. Pur teatre, en tots els sentits de la paraula.

A la pàgina 188, hi ha una crítica a les noveles del Gabriel Caballero, protagonista de 'La casa tapiada', diu: "mai em van interessar gaire, massa atapeïdes, amb aquell estil ampulós", això per qui va?

Això va per en Julià de Jòdar quan començava, que l'acusaven de de ser tot això.

Llegint la novel·la he tingut la sensació que s'ha quedat molt a gust, que si Terenci Moix volia ser Fitzgerald, que si Vázquez Montalbán allò altre...

Però no hi ha crítiques ferotges, aquest llibre està fet d'una manera en què els personatges reals i històrics passen com detall de pinzellada, la cosa central són els personatges mediocres. La casa tapiada és el calidoscopi d'una època, són quinze anys i van passar moltes coses. I va entrar molta gent i en va sortir de l'escena. Ficció i realitat, documents reals i ficticis... Els escriptors sempre estan enganyant, no?

Ja adverteix al lector que els novel·listes sempre donen bou per bèstia grossa... Què va passar amb el 'Diccionari del franquisme' que estàveu fent?

Ho tinc jo guardat. Va quedar a mitges. Tenia distintes mans i veus i això no es pot unificar. I la gent que ho va fer, alguns són vius, Rafel Tasis, Tomàs Moltó, Bernat Muniesa... Vam treballar de manera molt seriosa, no em vull posar pretensiós, però demanàvem molta documentació, veníem de fer enciclopèdies... No vam arribar fins a la Z, però a la M i la O, sí. Això s'hauria de tornar a reunir un equip, però a La casa tapiada ho he posat com a relíquia, com a mostra dels intents de fer alguna cosa. Manolo Vázquez en va fer de més personal, però no era a base d'investigacions.

Quins conceptes hi trobaríem en aquest diccionari?

Les vagues de la New Pol, els morts del Ferrol, els morts de Granada, la vaga de la construcció, les inundacions del Besòs, de tot. Casos de corrupció del franquisme, hi havia molt material. Tinc les carpetes amb el material, i les llistes de tot el que s'havia de confegir.

La relació entre els nens de casa bona i els immigrants de Múrcia és un tema que literàriament el dona per tancat?

Vols dir els intel·lectuals que van alliçonar la classe obrera?

Sí.

Va ser una cosa interessant. El que passa és que políticament allò va ser impossible per raons molt diverses. Massa ideologia, que si uns eren prosoviètics els altres havien de ser trotskistes, si uns eren assemblearis els altres havien de ser de càrrecs sindicals... Les idees de com havia d'evolucionar el postfranquisme eren diverses... Uns pensaven que es podia liquidar de la nit al dia, i d'altres que s'hauria de negociar tard o d'hora. Com va passar a la Transició, que al llibre s'explica una mica, sigui dit de passada. L'esforç d'aquests intel·lectuals per formar políticament el trobo admirable, evidentment la distància era molt gran, però hi havia un tracte molt igualitari.

I el panorama polític de les properes eleccions del maig com el veu?

La meva relació és d'observador de la realitat, vaig intentar treballar amb l'ANC i vaig entrar al secretariat a les últimes eleccions. Però quan vaig entrar en una comissió d'estratègia i discurs ja vaig veure que jo no podia fer res. Era una cosa molt preparada a priori per un grup de gent que és qui ha portat a la derrota això de la llista cívica. I quan ho vaig veure, vaig dimitir. I ara, a les pròximes eleccions a l'entitat si es presentés algú amb cara i ulls probablement li donaria suport, perquè crec que l'Assemblea ha de continuar mantenint la transversalitat i la mobilització. Aquest no dependre de cicles electorals, de cap partit i de bajanades d'aquestes. Ara, si em preguntes què n'hauria fet jo, doncs hauria constituït un front nacional amb Puigdemont al capdavant per obrir novament un enfrontament amb l'Estat. Hauria prescindit de Junts, i hauria muntat una plataforma de tota mena de gent, amb l'Assemblea, amb Òmnium, amb qui volgués. Veurem què passa amb la figura de Puigdemont, però ha estat sis anys picant pedra i convertint-se en l'enemic número 1 de la judicatura espanyola, que és l'Estat. Si torna com a home de Junts no crec que guanyi, Puigdemont hauria de tornar sense compromisos de partit i fent un front nacional.