El 2019-2020 serà recordat com una de les pitjors temporades de la història del RCD Espanyol. Després de 26 anys consecutius a primera divisió, amb títols de Copa del Rei i aventures europees pel camí, l’equip blanc-i-blau competirà l’any vinent a segona divisió malgrat disposar del desè pressupost més elevat del futbol espanyol. Les darreres setmanes han confirmat el desencís d’un projecte que ha canviat en diverses ocasions d’entrenador sense arribar mai a engrescar a la gespa i en què les cares incorporacions hivernals no han sigut suficients per exercir de revulsiu a la classificació. El dramatisme del descens podria haver estat doble si la lliga femenina hagués certificat el descens de l’Espanyol, cuer de la competició sense conèixer el triomf en 21 jornades disputades. En aquest cas, però, l’aturada de la competició pel coronavirus va ser determinant perquè la lliga optés perquè tots els clubs mantinguessin la categoria.

El doble desastre esportiu d’aquesta temporada obligarà l’entitat a formular un projecte ambiciós per al curs vinent per mantenir la màxima categoria del futbol femení i assolir l’ascens ràpidament a primera en categoria masculina tal com ha fet cada any que ha baixat a segona divisió: un curs brillant sempre ha sigut suficient per tornar a l’elit del futbol estatal.

En les darreres dècades el RCD Espanyol s’ha convertit en un club exclusivament de futbol perdent una ànima poliesportiva que li va permetre gaudir de molts èxits més enllà de la seva disciplina estrella. Totes les propostes que s’han fet en ple segle XXI per recuperar aquesta pulsió poliesportiva, com l’aposta atlètica amb noms tan potents com Valentí Massana i María Vasco, no han fructificat. A més, el club s’ha posat de perfil davant la creació d’una entitat modesta que en els darrers anys passeja els colors blanc-i-blaus arreu de Catalunya i que aplega el sentiment periquito que va més enllà del futbol. Ens referim al Club Seccions Deportives Espanyol, que davant l’annus horribilis viscut a Cornellà-El Prat ha viscut el millor curs de la seva curta història.

Passió poliesportiva per posar en valor la història blanc-i-blava

El contrast de l’SD Espanyol amb el RCDE és brutal, atès que ha aconseguit ascendir de categoria amb l’equip d’hoquei sobre patins, que ha pujat a nacional catalana, amb el conjunt de bàsquet, que s’enfila fins a primera catalana, i amb l’handbol, que també disputarà la primera catalana. A tot plegat cal sumar-hi la secció de voleibol, amb un equip femení sènior a la recerca de continuïtat. Malgrat l’amateurisme del club, la temporada vinent aquest Espanyol ja comptarà a les seves files amb algun jugador amb experiència a l’OK lliga d’hoquei, de nivell EBA en bàsquet o amb el nom estrella d’Adrià Gasol (germà dels NBA Pau i Marc Gasol) al mateix equip.

Amb un escut i uns colors que no amaguen el vincle dels seus integrants amb el RCD Espanyol, aquesta entitat jove vol recuperar l’esplendor poliesportiva històrica de l’entitat mare, que a meitats del segle XX va acumular títols en modalitats ben diverses. En una trajectòria que comença a quedar molt lluny de bona part de l’aficionat blanc-i-blau, convé recordar que és la secció d’hoquei patins desapareguda el 1972 la que continua sent la que més títols col·lectius ha reportat a l’entitat al llarg de la seva història amb un total de 24 campionats. De fet, l’equip liderat per un jove Joan Antoni Samaranch va ser el gran dominador d’aquest esport a l’Estat espanyol als anys 40 i 50. També van tenir una trajectòria molt rellevant els conjunts de bàsquet femení i masculí, guanyadors de la Copa d’Espanya als primers anys del franquisme.

El beisbol i el voleibol també van omplir les vitrines del club, però és en esports com el ciclisme i l’atletisme que els colors de l’Espanyol van arribar a ser més populars. Un ciclista llegendari com Miquel Poblet va arribar a liderar el Tour de França amb els colors de l’Espanyol, i en clau atlètica la rivalitat va ser majúscula amb el Barça amb estrelles com Tomàs Barris o la sovint oblidada Maria Víctor, guanyadora de cinc edicions de la Jean Bouin i que va quedar-se a les portes d’esdevenir olímpica a Hèlsinki 1952 malgrat el veto del règim cap a l’atletisme femení.

Disposar dels altres Espanyols a l’estructura del club, més encara en una etapa triomfal com la del SD Espanyol, hauria sigut un bon motiu per atenuar una pèrdua de categoria que pot deixar el Barça com a únic equip del futbol català a la màxima categoria del futbol espanyol.