Les primeres senyales del tsunami que estava a punt d’arribar es van començar a detectar hores abans del recompte de vots. I és que ja al migdia era evident que la muntanya de paperetes que més baixava, a tots els col·legis electorals de Terrassa, era la de Jordi Ballart i el seu nou partit, Tot per Terrassa. Des dels barris perifèrics -feus tradicionals del PSC- als barris del Centre -més independentistes- el comentari més habitual entre els apoderats de tots els partits era "Ballart està arrasant". I així es demostraria en acabar la nit electoral del 26 de maig, quan va imposar-se amb 10 regidors, superant els seus antics companys del PSC (ara íntims enemics), que es van quedar en set. Matar al pare, en termes freudians.

Però recapitulem: Jordi Ballart (Terrassa, 1980) és un jove militant del PSC “de tota la vida”. De fet, hi ingressa amb 16 anys. També accedeix a l’Ajuntament amb celeritat: regidor des del 2005, amb 25 anys. Renova en les següents legislatures, fins al punt que el 2012 esdevé alcalde degut a la marxa de Pere Navarro a liderar el PSC a nivell català. Revalida el càrrec el 2015, però les divergències amb el seu partit van creixent en l’ombra. Ballart, ubicat a l’ala esquerra del socialistes, assegura que no va trobar el suport del seu partit en la guerra oberta amb alguns poders fàctics de la ciutat. Com ara amb la municipalització de l’aigua, fins llavors en mans privades. L’empresa concessionària, Mina, no estava disposada a perdre el seu negoci i va arrencar una batalla judicial. En paral·lel, Ballart va denunciar amenaces de mort, rebudes al seu domicili particular en format d’anònims.

A més a més, en el punt àlgid del Procés, Ballart tampoc estarà d’acord amb l’aplicació del 155. Tant és així que promet dimitir si el PSC l’aprova. Dit i fet: a principis de novembre de 2017 anuncia que plega. La roda de premsa és paradigmàtica: cares llargues tant dels tinents d’alcalde com dels principals assessors d’alcaldia, que representen el pinyol del PSC. Decepció. Incertesa.

"Compleix amb la paraula donada"

Ballart i cinc fidels regidors van plegar. Tanmateix, el PSC va tirar de banqueta per substituir els dimissionaris i va retenir l’alcaldia. El segon a bord, el veterà Alfredo Vega, es posava al capdavant. Poques setmanes després, tot era felicitat a can PSC. Una crisi superada amb èxit. Ningú s'enrecordava del dimitit alcalde. Però l’"experiment Ballart" ja havia arrencat. Precisament, la dimissió és el punt clau de Ballart. "Perquè compleix amb la paraula donada", explica Xavier Cardona, uns dels estrategues de campanya. I així aniran forjant el seu relat, una narrativa no exempta de pinzellades èpiques. L’entorn de Ballart fomenta des de l’inici la idea que és un polític que no té problemes en renunciar al poder, intentant desvincular-se dels partits tradicionals i associant la marca del candidat a valors com l’honestedat.

I és que tenir una història és cabdal. Junts per Catalunya ha tingut un relat èpic en els estira i arronses europeus de Carles Puigdemont. Igualment, la marca Esquerra s’ha associat a una narrativa emocional en la figura de la (injustícia) dels presos polítics. En el cas de Ballart, l’element emocional que interpel·la els votants és la metàfora del fènix que reneix de les seves cendres.

Així arriba als mesos previs a les eleccions municipals del 26 de maig. Després d’un temps en que públicament mostra dubtes sobre si presentar-se, finalment fa el pas i anuncia la seva candidatura. Però, aparentment, ha deixat de ser un personatge rellevant a l’esfera política i periodística de la ciutat. Les primeres travesses entre passadissos de l’Ajuntament apunten al PSC i ERC com a principals competidors a la victòria. Es dona per fet que Ballart entrarà al Ple; però a un mes del 26-M, difícilment ningú li atorga una previsió de més de 2 regidors.

Imatge de quan Ballart va deixar l'alcaldia de Terrassa i el PSC.

La manca d’enquestes el van mantenir ocult

I mentre tothom pensa que Ballart pateix durant un any i mig la “travessia del desert”, realment s’està teixint la tendència de fons que el retornarà fins l’alcaldia. Com és que cap radar mediàtic o polític va captar les senyales incipients del tsunami que estava per arribar? Per una banda, el pes relatiu de Terrassa fa que cap mitjà de comunicació hagi pagat cap enquesta electoral de la seva butxaca. I tot i que alguns partits van fer trackings, no els van fer públics. De forma que en cap moment es va donar a conèixer un sorprenent in crescendo de les intencions de vot ballaristes.

Per una altra, Ballart va desaparèixer dels mitjans de comunicació. Probablement, per dos motius oposats. En primer lloc, la premsa local no li dedica una gran cobertura. El propi Ballart es queixa que el principal diari de la ciutat li ha fet "el buit total". Una sucosa anècdota: a la primera roda de premsa del candidat Ballart en campanya electoral no hi va comparèixer cap periodista. "Així que vam decidir no fer-ne moltes més", explica el futur alcalde.

El mínim risc: dues rodes de premsa i cap debat

Però aquest també és, alhora, el segon factor que explica l’escassa presència del candidat als mitjans de comunicació: la voluntat de protegir-lo d’una possible sobreexposició mediàtica. Només així s’entén (al complet) el fet que Tot per Terrassa només convoqués dues rodes de premsa durant els 14 dies de campanya (quan la resta de partits pràcticament en feien una diària). O els dubtes sobre el motiu per no assistir al debat electoral organitzat pel diari local Món Terrassa, malgrat que des del seu entorn s’apunta a un imprevist de darrer minut.

L’estratègia era clara: bonrollisme i no entrar a confrontar amb els altres. Fer una campanya a la teva. I si la presència als media i als debats electorals ha estat escassa, quina era, doncs, l’aposta de Ballart? Un dels punts calents de la seva campanya ha estat el ‘porta a porta’. Sota la coordinació de la futbolista i membre de la llista Niki Ramírez, prop de 270 activistes han format parelles per anar a picar en fred les portes de les cases. Asseguren que han intentat visitar uns 40.000 habitatges. Donat que s’estima que o obren habitualment una de cada quatre portes, es pot deduir que la infanteria de Ballart ha aconseguit accedir a prop de 10.000 llars de Terrassa.

Tanmateix, l’aposta pel porta a porta no és pas casualitat: el propi Ballart va treballar d’enquestador, en acabar la carrera. El principal problema detectat era el desconeixement del partit paraigües (Tot per Terrassa), així com que molts votants creien que Ballart es presentava pel PSC o fins i tot confonien si encara era alcalde. Bé, fins i tot la periodista Mònica Terribas va presentar Ballart com "l’alcalde de Terrassa", en una connexió telefònica arran de la mort de la pionera fotoperiodista terrassenca Joana Biarnés, tems després que plegués.

Finançament: Ballart rebutja tenir el favor de cap empresari

Per la campanya de Ballart ha sobrevolat la incògnita en torn al seu finançament. El propi afectat assegura que el seu pressupost només ha estat de 20.000 euros. "Ja veus, no hi ha cap empresari ni poder fàctic darrere, aquests diners els hem aconseguit amb aportacions individuals". I afegeix altres fonts d’ingressos com la venda de loteria de Nadal i les entrades d’un concert musical. Poc glamurós, en comparació amb els rumors estesos en mentiders polítics.

I finalment, trobem l’anàlisi del discurs: Com ho ha fet, per convèncer tanta gent? I tan diferent? De fet, Ballart ha pescat en bosses de vot tan dispars com la CUP i fins i tot el PP (que va aconseguir 1.000 vots més a les eleccions europees que a les locals, presumptament fugits a TxT). Tot i així, els principals afectats pel tsunami Ballart han estat els Comuns (amb un traspàs aproximat del 50% del vot) i en menor mesura el PSC.

Ajustar el discurs al consens de Terrassa

Probablement, la clau de l’èxit està en haver generat un discurs molt proper al que podríem anomenar el "consens de ciutat", en cada gran àmbit. En l’eix nacional, no és independentista però s’oposa al 155 i la presó. En l’eix social, és progressista. I malgrat ser un veterà de l’Ajuntament (ha estat regidor durant 12 anys i l’esperen 4 més), no és un partit clàssic, sinó que simbolitza la regeneració.

Són els ingredients que han afavorit un corrents de fons proBallart bastant imperceptible. Però que arribat el 26-M s’ha visualitzat. Els radars han fallat. I el timeline de Twitter de cadascú no acostuma a concordar amb la realitat. I tal com va passar amb la campanada de VOX a les eleccions andaluses, demostra que no sempre cal tenir presència als mitjans de comunicació per guanyar. Potser la travessia del desert (fora de les institucions) no sigui tan dura.