Dones que van canviar la ciència, encara que no et sonin els seus noms

A la majoria de les persones ens costa citar noms de dones científiques de memòria. De fet, molts ens frenem després de citar Madame Curie. No obstant això, la història i l'actualitat està plena de dones que han estat i són claus en l'avanç de la ciència i en configurar el món tal com el coneixem, encara que moltes es mantinguin encara anònimes. Celebrant el Dia Internacional de les Dones volem retre tribut a aquestes dones que han de ser als llibres de text i ser part de la nostra cultura general. Aquí en ressaltem algunes, encara que n'hi ha moltes mes.

Rosalind Franklin (1920-1958)

Les investigacions d'aquesta biofísica i cristal·lògrafa sobre l'ADN van permetre els increïbles avenços científics que es van produir-se al segle XX. No obstant això, la seva història és molt trista i pròpia d'una novel·la d'espionatge. Els seus descobriments van ser robats per un col·laborador anomenat Wikings que el 1962 va aconseguir, al costat de Wratson i Crick el Premi Nobel usant els descobriments de Frankin com a base.

A ella se la coneix per l'anomenada Fotografia 51, que mostrava clarament l'estructura de doble hèlix de l'ADN. No obstant això, qui va passar a la història va ser un dels premiats com a descobridor de "l'hèlix de Watson». Franklin no va poder veure el resultat del seu treball, ja que va morir d'un càncer provocat, probablement, per la seva perllongada exposició a la radiació. Anys més tard Watson va reconèixer que les investigacions d'aquesta científica nascuda a Londres havien estat fonamentals per a la seva descoberta. Un llibre escrit per Anne Sayre va reivindicar la seva figura.

Inge Lehmann (Dinamarca, 1888-1993)

El seu major descobriment i pel qual va ser reconeguda en la seva època per la comunitat científica va ser la "discontinuïtat de Lehmann" que va fer pública en el seu article científic titulat "P" (en referència a una ona sísmica) que és el que li va permetre demostrar que existia un límit, una discontinuïtat en el centre de la terra que separava un nucli intern sòlid i a un extern líquid.

Si bé avui tots sabem que la terra té diferents capes i densitats i un nucli intern i extern (i que no és buida, com es pensava en la seva època), pocs coneixen el seu nom. Graduada en matemàtiques per la Universitat de Copenhaguen i Cambridge, el destí la va portar a treballar amb científics que analitzaven les ones sísmiques. Entusiasmada per aquesta ciència va estudiar sismologia a Alemanya, França, Països Baixos i Bèlgica. Lehmann va utilitzar els terratrèmols per confirmar la seva teoria. Va observar que, de les dues ones que es propaguen en un sisme (la P i la S) tenien comportaments diferents i que la P es perdia durant uns graus en una zona de "ombra". Això la va portar a determinar que es tractava de densitats diferents. La discontinuïtat d'aquestes dues zones és la que porta el seu nom. Va ser molt valorada en la seva època i va participar en pràcticament totes les reunions de la Unió Internacional de Geodèsia i Geofísica.

Katherine Johnson (Estats Units, 1918)

Dir Katerine Johnson i numeros és gairebé un sinònim. Aparentment des de la seva tendra infància, Katherine ho comptava tot. Segons ella mateixa reconeixia, comptava els passos fins a la carretera, els que hi havia fins l'església o el nombre de plats que rentava. La seva intel·ligència era enorme i li va permetre acabar estudis molt aviat saltant-se cursos graduant-se de matemàtiques i francès a l'edat de 18 anys. Originària d'un petit poble de Virgina i sent negra, el seu destí semblava decidit. Les lleis de segregació racial no li permetien molt més que dedicar-se a ser mestra. Durant anys va treballar com a professora de matemàtiques, música i francès a Marion (Virgínia).

El 1953 va començar a treballar a la NACA (predecessora de la NASA), que reclutava afroamericanes per realitzar tasques en el seu departament de càlcul. Com a experta en matemàtiques i geometria, realitzava tots les operacions que necessitaven els enginyers aeronàutics. A poc a poc va començar a conèixer la feina que feien, fer preguntes i demanar permís per escoltar a les seves reunions. No va passar molt temps fins que va començar a pensar i a proposar alternatives.

Va anar-se guanyant el respecte dels seus companys i a participar directament en els projectes. El 1961 va fer els càlculs del projecte Mercury. Va ser la responsable de la trajectòria parabòlica del primer vol tripulat a l'espai i va verificar els comptes del primer viatge de John Glen, quan la Nasa ja havia incorporat alguns ordinadors. Va ser ella, també, la que va calcular la trajectòria de l'Apolo 11 que portaria l'home a la lluna i va ser clau per fer retornar l'Apolo 13 a terra quan es va avortar la seva missió per un problema tècnic. Hollywood ha fet una pel·lícula sobre ella, de manera que aquesta increïble dona ha sortit de l'anonimat.

Emmy Noether (Alemanya, 1882-1935)

Si Emmy Noether s'hagués dedicat a ensenyar francès i anglès, com semblava abocada de jove, la ciència hagués perdut una de les ments més brillants de la història. Especialitzada en l'àrea de física teòrica i àlgebra abstracta era considerada per Hilbert i Einstein, entre d'altres, com la dona més important de la història de les matemàtiques.

Noether ho va tenir molt difícil per ostentar un càrrec acadèmic. A Alemanya les reticències cap a la dona en l'educació eren més grans que en altres països del seu entorn. Malgrat la seva brillantor, les universitats no la acollien com a professora per ser dona. Així va passar molts anys donant classes en lloc dels seus companys homes i sense cobrar un sou.

Després d'emigrar als Estats Units per l'auge del nazisme, va recalar a la Bryn Mawr de Pennsilvània, on va ser acollida per realitzar un doctorat i on va acabar treballant. Els seus treballs van canviar de manera radical el rumb de les matemàtiques contemporànies, i la seva anàlisi dels grups de simetries que apareixen en les teories especial i general de la relativitat va permetre entendre i resoldre el problema de la conservació de l'energia en la teoria general de la relativitat d'Einstein.

Ada Lovelace (1815-1852)

Aquesta brillant matemàtica anglesa, és reconeguda com la primera persona que va desenvolupar un codi de computació. De fet la NASA li va posar el seu nom a un programa. Va ser una avançada al seu temps, va descobrir que, mitjançant una sèrie de símbols i normes matemàtiques es podien calcular grans sèries de nombres. Lovelace va preveure les capacitats que més endavant tindrien les màquines.

Entre les seves notes sobre la màquina es troba el que es reconeix avui com el primer algoritme destinat a ser processat per una màquina, pel que se la considera com la primera programadora d'ordinadors.

Mary Anning (Regne Unit, 1799-1847)

Paleontòloga. Va identificar correctament el primer esquelet d'ictiosaure, rèptil marí de l'època del Juràssic, va trobar els primers dos esquelets de plesiosaures i el primer de pterosaure fora d'Alemanya. Anning va realitzar importants aportacions a la paleontologia i la geologia.

En una època en la qual molts encara pensaven que cap espècie s'havia extingit, Anning va presentar proves paleontològiques que van ser clau per assentar la teoria de l'extinció de les espècies. No obstant això, la Societat Geològica de Londres mai va voler admetre-la entre els seus membres i durant tota la seva vida va patir el menyspreu de la resta de paleontòlegs, que es van apropiar dels seus descobriments i els seus estudis sense si més no esmentar-la en les seves publicacions.

Mary Anning només va gaudir de cert reconeixement durant els últims deu anys de la seva vida i a partir de 1838 va rebre un salari anual de l'Associació Britànica per l'Avanç de la Ciència. La Societat Geològica de Londres, que no va acceptar dones fins a l'any 1904, va reconèixer públicament que «tot i no estar situada entre les classes més benestants de la societat, [...] va contribuir en gran manera amb el seu talent i les seves inesgotables investigacions als nostres coneixements sobre els grans saures i altres formes fòssils de vida gegantina".

Caroline Lucretia Herschel (Alemanya, 1750-1848)

Astrònoma, matemàtica i cantant d'òpera. Va descobrir 8 cometes i 3 nebuloses, i va elaborar diversos catàlegs d'observacions astronòmiques. Va treballar intensament al costat del seu germà William, descobridor del planeta Urà. Tots dos calculaven, dissenyaven i construïen els seus propis telescopis.

L'1 agost de 1786 Caroline Lucretia va trobar el seu primer estel, que va ser descrit com 'el primer cometa femení'. Aquesta troballa li va valer el reconeixement de la comunitat científica i un sou de 50 lliures anuals atorgat pel rei Jordi. En els anys següents va descobrir uns altres set estels, a més de nebuloses, galàxies espirals i irregulars i cúmuls oberts que actualment figuren en el Nou Catàleg General. En 1798 va enviar a la Royal Astronomical Society el seu "Índex d'observacions d'Estrelles fixes de Flamsteed", amb una llista de 560 estrelles que l'astrònom havia omès.

En 1828 li va ser concedida la medalla d'or de la Royal Astronomical Society (la següent medalla concedida a una altra dona va ser el 1996, a Vera Rubin). I el 1835, amb 85 anys d'edat, va ser nomenada membre honorària d'aquesta Societat, ja que ser membre de ple dret estava vetat a les dones. Tres anys més tard va ser nomenada també membre honorari de l'Acadèmia Reial d'Irlanda i en 1846 el rei Frederic-Guillem IV de Prússia li va atorgar la Medalla d'Or de la Ciència. El cràter lunar C. Herschel porta aquest nom en el seu honor.

Barbara McClintok (Estats Units, 1902-1992)

Científica especialitzada en citogenètica, va estudiar els cromosomes del blat de moro i com canvien durant la reproducció. En el procés, va desenvolupar una tècnica per visualitzar els cromosomes del blat de moro i va usar anàlisi microscòpica per demostrar idees genètiques fonamentals, incloent la recombinació genètica durant la meiosi. Va produir el primer mapa genètic del blat de moro, relacionant regions de cromosomes amb trets físics.

Cap a meitat del segle passat, va demostrar com els gens són responsables de fer que certes característiques genètiques s'activin o no. Va desenvolupar algunes teories per explicar perquè algunes característiques presents en la informació genètica són reprimides mentre altres s'expressen en unes i altres generacions de plantes de blat de moro. Les seves idees van rebre l'escepticisme de part d'altres investigadors, el que la va portar a deixar de publicar els seus informes en 1953.

McClintock va fer després un extensiu estudi de citogenètica i etnobotànica de races de blat de moro a Sud-amèrica. El seu treball només va ser ben entès dels 60, quan els científics van poder demostrar els mecanismes del canvi genètic i la regulació genètica que ella ja havia descobert amb les seves investigacions dues dècades abans. Li van atorgar el Nobel de Medicina el 1983 pel descobriment de la transposició genètica, sent l'única dona a rebre el premi en aquesta àrea sense compartir-lo amb ningú més.

Chien-Shiung Wu (Xina, 1912-1997)

Encara que la seva aportació a la ciència ha estat prolífica, Wu és coneguda per un experiment en particular: demostrar, de forma inequívoca i definitiva, que la suposició que es conservava la paritat en la força nuclear feble no era vàlida. No obstant això, en aquell temps ja havia fet moltes altres aportacions substancials a la física nuclear sent reconeguda com un dels més grans físics experimentals del seu temps.

Comptava amb una habilitat sense igual per valorar les exigències de l'experiment, així com les capacitats i limitacions de les eines de què disposava. Identificava amb facilitat les possibles fonts d'error, tant en el seu propi treball com en el d'altres, i utilitzava aquest coneixement en la planificació de la propera investigació experimental. Quan posava a prova els models teòrics mitjançant la recerca de fenòmens encara no observats, sempre estava alerta a les trampes o dificultats que podien invalidar la investigació i feia el necessari per evitar-les.