La primera Diada nacional de Catalunya des de l'esclat del Procés sense l'independentisme al capdavant del Govern de la Generalitat posarà a prova la capacitat de mobilització de l'espai, que hi arriba profundament dividit, en procés de replantejament estratègic i en plena convulsió, especialment en el cas d'alguns dels seus principals actors, com és ERC.

Com succeeix des del 2012, la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) -enguany impulsada conjuntament amb Òmnium Cultural, l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), el CIEMEN, el Consell de la República, la Intersindical i els CDR- serà l'acte més multitudinari d'aquest 11 de setembre, si bé resta per veure quin poder real de convocatòria conserva una entitat que, amb els anys, ha perdut força, transversalitat i incidència política.

Paral·lelament, la mobilització de la Diada ha perdut atractiu des dels moments àlgids del Procés i el nombre d'assistents ha anat a la baixa. Si entre el 2012 i el 2018 la xifra de manifestants superava amb escreix el milió o, com a mínim, s'hi situava a tocar, el 2019 ja va caure als 600.000, un volum que lògicament va enfonsar-se en els pandèmics 2020 i 2021, però que no s'ha tornat a recuperar, amb tot just 150.000 persones el 2022 i 115.000 l'any passat, segons els recomptes de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

La falta d'una mínima estratègia compartida, la inexistència d'un horitzó que permeti visualitzar l'assoliment d'un Estat propi per a Catalunya a curt termini i un context marcat pels retrets creuats -amb ERC com a principal receptor dels atacs de la resta dels actors de l'espai- posa en dubte que assistim a una gran recuperació en la xifra de manifestants. El que sembla garantit, però, és que el rebuig al nou Govern de la Generalitat, format en solitari pel PSC, marcarà les mobilitzacions de la jornada i, de retruc, també s'escoltaran -i es llegiran en pancartes- crítiques a Esquerra per votar a favor de la investidura de Salvador Illa.

En aquest sentit, les entitats convocants han fet una crida a mobilitzar-se aquest dimecres perquè amb la desmobilització "només hi guanya l'Estat espanyol" perquè "paralitza el moviment i normalitza el maltractament sistemàtic de l'Estat amb Catalunya". En un comunicat asseguren que la mobilització -que serà simultània en cinc ciutats (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa) ha de servir per demostrar que "l'anhel d'independència continua latent, les aspiracions nacionals segueixen intactes i el moviment es manté compromès".

El "sí" a Illa d'ERC trenca els ponts

Després d'uns anys de deteriorament progressiu de les seves relacions, l'octubre del 2022 la decisió de Junts de sortir del Govern que compartia amb ERC va evidenciar que el projecte compartit entre les dues principals formacions independentistes no donava més de si. A partir d'aquí l'apropament dels republicans amb el PSC i els Comuns -amb qui van aprovar els pressupostos de la Generalitat del 2023- va eixamplar una distància que, amb tot, durant uns quants mesos d'aquest 2024 semblava que s'havia escurçat.

L'aprovació de l'amnistia, l'acord per garantir una majoria independentista a la Mesa del Parlament sota la presidència de Josep Rull (Junts) o la rebuda als represaliats pel Tsunami Democràtic van ser alguns dels episodis que els darrers mesos van crear un cert miratge d'unitat, almenys en qüestions vinculades a la repressió.

L'acord entre ERC i el PSC per investir Salvador Illa com a nou president del Govern va esvair-lo completament, en part perquè va suposar torpedinar l'estratègia de Junts de forçar una repetició electoral per intentar aspirar a un retorn de Carles Puigdemont al capdavant de la Generalitat que els resultats del 12 de maig feien del tot impossible.

Aquell "sí" a la investidura va generar atacs a ERC per part de Junts, la CUP, l'ANC i, fins i tot, Òmnium Cultural, tot i que d'intensitat variable. L'Assemblea, per exemple, és segurament l'entitat que més retrets dedica als republicans amb el seu president, Lluís Llach, carregant constantment contra la formació.

Allunyada del caràcter transversal que la va caracteritzar en els seus inicis i escorada cap a posicions cada vegada més properes a Junts, l'entitat manté que "amb la investidura de Salvador Illa, la direcció d'ERC ha culminat el seu trencament amb l'estratègia unitària seguida des de la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. ERC ha retornat a la política fracassada dels governs tripartits, a l'aliança amb el PSOE, Sumar i les seves respectives sucursals a Catalunya". 

Al seu torn, Junts ha emès un comunicat aquest mateix dimarts en què assegura que amb el sí a la investidura d'Illa ERC ha "esberlat de forma greu la possibilitat de mantenir la unitat independentista en el curt termini". Un fet que, segons la formació de Puigdemont, "obliga a repensar l'estratègia per assolir la independència de Catalunya".

Precisament, amb l'objectiu de convertir-se en el pal de paller del moviment, Junts celebrarà el seu congrés entre els dies 25 i 27 d'octubre a Calella, en què alguns sectors de la formació advoquen per dotar-lo d'una major transversalitat amb la intenció de captar antics electors d'ERC. Els darrers anys, però, Junts ha mantingut receptes fiscals i econòmiques marcadament de dretes i en algunes qüestions, com en seguretat i immigració, s'ha apropat a l'extrema dreta.

La batalla caïnita d'ERC

El pèssim darrer cicle electoral que han protagonitzat també ha portat tant ERC com a la CUP a processos interns per redefinir les seves estratègies, que en el cas d'Esquerra culminarà amb el congrés nacional del 30 de novembre. A mesura que s'apropa la data, el conclave dels republicans s'ha anat enverinant, amb una batalla cada cop més caïnita entre els sectors liderats per l'encara secretària general, Marta Rovira, i el president del partit fins al juny, Oriol Junqueras.

La guerra interna a Esquerra ha pujat de to des que es va conèixer l'existència d'una estructura B al partit, dedicada tant a atacar altres formacions com fer accions de falsa bandera per generar solidaritat a la formació, com ara els cartells contra els Maragall per l'Alzheimer.

Sense grans diferències estratègiques entre les dues principals candidatures, els darrers dies han aparegut dues noves llistes que volen liderar el partit, Foc Nou -amb l'exconseller Alfred Bosch com a principal referent- i la que impulsa el minoritari Col·lectiu 1 d'Octubre.

Pel que fa a la CUP, el dia 21 ha de culminar l'anomenat Procés de Garbí, el seu particular procés de refundació, engegat l'octubre de l'any passat, després de quedar-se fora del Congrés i no obtenir representació en alguns dels principals ajuntaments catalans, com Barcelona, Tarragona, Lleida, Terrassa o l'Hospitalet, entre d'altres. El 12 de maig, a més, va perdre més de la meitat dels seus diputats al Parlament, en obtenir-ne tot just quatre. Entre d'altres qüestions, ha de decidir el paper que vol jugar a les institucions, si allarga el mandat del seu secretariat nacional -l'executiva cupaire- i la política d'aliances que segueix.

Suports electorals a la baixa

La no consecució de la independència fa temps que passa factura a les urnes als partits independentistes, amb la pèrdua de la majoria al Parlament com a darrer i més dolorós episodi. Els suports electorals s'han reduït i, alhora, han virat a la dreta, amb la pèrdua de pes d'ERC i la CUP, el manteniment de Junts i l'aparició de l'extrema dreta que representa Aliança Catalana.

Als comicis al Parlament del 12 de maig, el conjunt de l'independentisme va reunir tot just 1,36 milions de vots, clarament per sota del sostre de 2,08 assolits el 21 de desembre de 2017, però també 81.000 menys que els guarismes del 2021, amb unes eleccions celebrades en plena pandèmia i marcades per la baixa participació. A més a més, durant el 2023, l'independentisme ja s'havia deixat el 40% dels sufragis a la generals -va passar d'1,65 milions de vots a 986.000, caient per primera vegada per sota del milió des de l'esclat del Procés- i 300.000 paperetes a les municipals -va quedar-se en 1,26 milions-.

El retrocés va accentuar-se a les europees del 9 de juny passat, quan entre Junts i ERC tot just van reunir 780.000 sufragis, menys de la meitat dels obtinguts el 2019. A diferència del que succeïa fa uns anys, res fa pensar que aquesta Diada serveixi per reimpulsar el moviment, per refer ponts entre els diferents actors i, sobretot, per marcar el futur de la política catalana a curt termini.