Dia de la visibilitat lèsbica: on són les lesbianes a les institucions?

Els últims anys han estat marcats per grans conquestes institucionals pel que fa als drets del col·lectiu LGTB, la diversitat sexual i de gènere i les demandes feministes. La llei contra la LGTBIfòbia del Parlament de Catalunya és un exemple dels consensos que s’estan generant entre les diverses forces en la conquesta de drets socials. Les grans mobilitzacions del 8 de març són demostracions de l'embrenzida que han pres les tesis feministes en la societat civil.

Tot i això, encara hi ha una manca evident de referents de dones lesbianes en tots els àmbits, també en el polític. La sopa de lletres de la diversitat sovint acaba generant una ombra que les deixa en un segon terme. En ple 2018 ja hi ha forces polítics homes homosexuals a la primera línia. I les dones? On són les lesbianes? Públic parla amb cinc dones polítiques amb sexualitats no normatives.

Carme Porta: sense visibilitat "no existeixes"

L’exdiputada d’Esquerra Republicana, Carme Porta, és tota una pionera pel que fa a la visibilitat lèsbica al Parlament de Catalunya. Des del 1999 fins el 2006 va estar a la cambra catalana. Després, ha passat per l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat com a regidora i fins fa poc formava part del Departament de Treball, Afers Socials i Família, fins que l’aplicació de l’article 155 l’ha apartat de les seves funcions. "L’article 155 també ha aturat , per exemple, el desenvolupament del decret de sancions de la Llei contra la LGTBIfòbia", explica.

Porta, que ha estat precursora de les polítiques que van precedir aquesta llei, "una de les més pioneres del món", destaca la necessitat de la visibilitat: "Si no, no existeixes. A les dones en general també ens passa, hem d’estar contínuament reclamant un espai". Com a exemple, explica el canvi de nom d’aquesta llei a última hora: "El nom complet és 'Llei per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia'. També hi hauria de dir 'lesbofòbia' ja que, si dius 'homofòbia' tothom pensa en homes". Porta discrepa amb els lingüistes del Parlament que van fer aquesta proposta: "Hi ha moltes coses que no ens agraden de la llengua i les canviem, oi?".

L’exdiputada té clar per què els homes gais han arribat en més nombre al Parlament: "És una qüestió de rols de gènere. L’home està educat per estar a l’espai públic, és més visible. A més, la seva sexualitat està reconeguda, és 'irrefrenable', i ser homosexual és una sortida. Per això, tot i no ser heterosexual, 'se’l perdona'". Porta també vol posar en valor la lluita del col·lectiu gai i les múltiples discriminacions que ha viscut, però veu una violència afegida en el fet de ser dona i lesbiana: "A nosaltres no se’ns reconeix la nostra sexualitat. Una dona que, a més, parla de sexualitat, i d’una que no és normativa? No és tolerable". Per això, és crítica amb les sigles LGTBI: "Quan penses en aquestes sigles sempre penses en G. Són ells qui han dirigit la lluita segons les necessitats del seu col·lectiu. Les lesbianes tornem a estar invisibilitzades, aquí".

Tot i que reconeix que Esquerra és un partit que "en aspectes socials, es desperta una mica tard", també explica que els republicans van fer una aposta "claríssima" pels drets de les dones i la diversitat sexual i de gènere a partir dels 2000. Ella, sense voluntat de ser-ho, sempre ha estat "la lesbiana": "Arriba un moment que estàs farta de ser visible. A banda de lesbiana, sóc mare, dona, de classe obrera…". Però Porta veu com a essencial ser el més visible possible: "Encara hi ha moltes dones que no s’atreveixen a sortir a primera línia mediàtica dient que són lesbianes. Això ens fa notar que no estem tan bé", explica.

Noemi de la Calle: "No hi ha visibilitat al Parlament"

En aquest llistat, l’única diputada de la present legislatura pertany a Ciutadans. Parlem amb la Noemi de la Calle, excandidata a l’alcaldia d’Hospitalet de Llobregat i amb escó al Parlament de Catalunya des del 2015: "No hi ha visibilitat al Parlament com a tots els àmbits de la vida. No existeixen referents", diu. Ella, però, no s’identifica com a lesbiana, sinó com a bisexual. En l’actualitat, té una parella masculina, i assegura que mai ha tingut cap problema al seu partit quan ho va fer públic: "Vaig explicar que era bisexual com qui explica que se’n va de vacances a Torredembarra. No conec cap company que hagi tingut cap problema al partit per la seva orientació sexual", assegura.

De la Calle creu que la joventut de Ciutadans i el marc ideològic del partit afavoreixen el desenvolupament dels drets de les lesbianes: "Som un partit amb ideologia liberal. Defensem els drets individuals de les persones". La diputada destaca la participació de Ciutadans en actes del col·lectiu LGTB com la Pride BCN de 2017: "Va ser una iniciativa de les joventuts del partit", explica, posant en valor el treball dels militants més joves que es fan pel col·lectiu. Explica que el partit taronja, com molts d’altres, té una comissió LGTB des d’on es treballen les línies polítiques. De la Torre explica que hi ha lesbianes i gais, però no sap dir la proporció: "A Ciutadans no creiem en les quotes. És com amb la nostra cap de partit, Inés Arrimadas: és una dona perquè va ser escollida per primàries", explica.

La diputada assegura no haver patit la bifòbia ni al partit ni a les institucions, però sí que remarca la necessitat de tenir més referents, tot i que no creu en la urgència de "fer-ne bandera": "L’objectiu és que tothom ho pugui fer amb naturalitat, com qui és heterosexual". Per a De la Calle, una de les conquestes més importants dels últims anys ha estat també la Llei contra la LGTBIfòbia del Parlament, però lamenta que el seu desplegament hagi passat a un segon pla durant els darrers anys: "El col·lectiu LGTBI ha quedat abandonat, com totes les polítiques dels serveis socials. La única obsessió d’aquest executiu era separar a Catalunya d’Espanya... Estaven en altres qüestions", opina.

Lucía Gómez: "És un problema global"

El partit de Miquel Iceta va a buscar a l’àmbit local per parlar sobre el col·lectiu de lesbianes i política institucional amb Públic. "Hi ha molta consciència sobre qüestions LGTB i visibilitat lèsbica al PSC; però dins dels partits costa molt que la militància femenina es noti, i encara més la del món lèsbic", explica la Lucía Gómez, militant del partit durant 10 anys. Va formar part de les llistes de Cornella de Llobregat el 2011, ha estat vinculada a la comissió LGTB dels socialistes i ha ocupat el càrrec de Consellera Nacional. Gómez encaixa la crítica, però remarca l’arrel estructural del problema: “Cal posar dones en general i lesbianes en particular a primera línia. Però no és només un problema del socialisme, és un problema global”.

Precisament, la socialista creu que la visibilitat camina a dues marxes diferents en l’àmbit nacional i local: "Falten figures lèsbiques visibles, sí, però també és cert que a nivells municipals això s’ha anat normalitzant". Per a Gòmez, la gran conquesta va ser la legalització del matrimoni homosexual amb l’arribada de José Luis Rodríguez Zapatero: "La meva generació va créixer veient normal el divorci i la família monoparental. Ara, les noves generacions, que d’aquí res seran ciutadanes de ple dret, veuen normal el matrimoni homosexual. És un augment dels drets de tots, homosexuals i heterosexuals".

Aquesta militant també veu el moviment LGTB com un espai on les lesbianes queden en un segon pla: "El moviment LGTB sempre ha estat monopolitzat per homes. Qui el dirigia i el polititzava eren els homes. És normal que ells es quedessin amb tota la visibilitat, és un problema que el patriarcat afavoreix", explica. Respecte la llei del Parlament de Catalunya contra la LGTBIfòbia, és escèptica: "És molt maca sobre el paper però de dubtosa qualificació a la pràctica. Hi ha altres temes que han eclipsat motles qüestions com aquesta. Hi ha una aturada institucional a Catalunya i Espanya que ha impedit desenvolupar lleis aprovades", opina.

Mar Jiménez: "La meva militància és la normalitat"

A la Mar Jiménez, cap de gabinet adjunta del primer tinent d'alcaldia vinculada a Barcelona en Comú, no li agraden les etiquetes: "La meva militància és la normalitat diària", diu. Tot i compartir vida amb dones i tenir una filla amb la seva exparella, és escèptica amb l’ús de la categoria "lesbiana" per a ella: "Mai he tingut cap problema amb la meva orientació sexual, he estat amb homes i amb dones. L’afronto, no tant des de la màxima visibilitat, sinó des de la màxima naturalitat", explica.

Jiménez, abans d’ocupar aquest càrrec polític, havia anat de convidada a tertúlies polítiques de televisió. És llavors quan assegura haver viscut més reptes: “Mai he tingut cap problema al meu entorn polític. En canvi, quan estava a platós, el fet de ser una dona, jove, d’esquerres i amb una parella dona m’exigia un sobreesforç. La misogínia és forta, i ja associada a l’homofòbia i el conservadorisme encara més", diu. Al seu entorn més immediat, diu que pateix més el fet de ser dona i jove: “Això fa que els companys homes et tractin de manera paternalista. Però pel que fa a les qüestions LGTB, al meu entorn no hi ha un qüestionament: no cal visibilitat perquè no cal amagar-se", explica.

Jiménez fa bandera de la "normalització" davant la "visibilitat", però també creu en la responsabilitat que tenen les persones públiques per explicar la diversitat sexual: "No tothom està en la posició que estem nosaltres. Quan tens projecció, has de fer bandera de la normalitat. Com quan l’alcaldessa Ada Colau va explicar que va tenir una parella noia". Com a mare, valora com una de les conquestes més importants que es permeti adoptar entre parelles homosexuals: "A altres indrets de l’Estat, hi ha parelles que han de passar processos d’adopció dels seus propis fills! Aquí, quan adoptes, l’infant és considerat formalment fill de les dues dones o homes".

Erica Bel: "He patit més com a dona que com a lesbiana"

L’Erica Bel va ser la tercera a les llistes de Tarragona de la CUP el passat 21D. Forma part de Ca la Dona i diu que té sort de compartir espai amb militants feministes i lesbianes històriques. Avui, dia de la visibilitat, fa autocrítica: "Segurament, a la CUP, hem de fer un treball intern i veure si hi prou representativitat. Però clar, nosaltres no preguntem a les companyes si són lesbianes o no", explica. L’anticapitalista opina que es fa difícil visibilitzar-se com a lesbiana en un món institucional marcat per la presència “d’homes, blancs, heterosexuals i burgesos".

Per a Bel, la visibilitat lèsbica és importat, però se sent més violentada per altres aspectes: "La invisibilitat l’he patida més com a dona que com a lesbiana. Jo visc la meva sexualitat amb total normalitat". La caraneva creu que la manca de referents en els espais institucionals té més a veure amb la "dificultat de les dones d’arribar a càrrecs polítics". El que més destaca és la força dels moviments lèsbics juvenils que assegura s’estan forjant a Catalunya: "Hi ha moltes joves que mostren amb orgull la seva sexualitat i el fet de ser lesbianes. És una feina que desenvolupen més enllà del 26 d’abril; treballen dia a dia per aquesta visibilitat".