"La desobediència en coses simbòliques no té gaire sentit. Ha de ser per garantir drets"

Mireia Vehí (Vilafant, 1985) és, juntament amb Albert Botran, la veu de la CUP al Congrés dels Diputats. Molt crítica amb el Govern espanyol perquè considera que no fa polítiques d'esquerra, tampoc es mossega la llengua a l'hora de censurar l'actuació de la Generalitat, tant en l'àmbit social com en la qüestió nacional. Defensa la necessitat imperiosa d'exercir un control democràtic de l'economia, en un moment en què la pandèmia ha capgirat les prioritats, i de generar conflictes amb l'Estat perquè l'independentisme avanci.

La CUP ha intentat que els partits independentistes assolissin un acord per respondre a la probable inhabilitació de Quim Torra i per a la convocatòria d'eleccions, però de moment no ha estat possible. A què ho atribueix?

La CUP ha intentat tenir un rol molt propositiu i mantenir una posició complexa, de dir que per a nosaltres la legislatura està esgotada i les eleccions en són la millor sortida, i, alhora, de dir que el Suprem no és ningú per inhabilitar el president de la Generalitat per un delicte que teòricament és administratiu. Per tant, veurem de quina manera solucionem això via acord polític, amb tots els dubtes amb el que planteja Junts, que al cap i a la fi és forçar la inhabilitació i que encara allarga més la situació d'un Govern sense totes les potestats polítiques per gestionar la crisi econòmica i sanitària que tenim. ERC i JxCat estan enmig d'una guerra electoral en una situació complicadíssima, perquè no només hi ha l'ofensiva judicial de l'Estat, sinó també hi ha la pandèmia.

Què pensa de les apel·lacions a la desobediència que fa Junts?

La desobediència quan es dona en coses simbòliques no té molt de sentit. Ha de ser perquè dona un missatge de garantia de drets. Desobeir per desobeir, amb els costos repressius que té ara mateix, no té gaire sentit. Ens agradaria sentir que el Govern desobeeixi en el moment en què el Tribunal Constitucional (TC) tombi la llei de regulació de lloguers, si és que això passa. El CEO mostra com l'independentisme perd suports i això no és gratuït. No és perquè la gent pensi que l'Estat té més capacitat de resoldre els problemes, sinó perquè aquí tampoc hi ha hagut una política definida de fer servir la desobediència, la civil o la institucional, o les polítiques públiques del Govern per garantir drets de la gent. Si amb prou feines es va aprovar la llei dels lloguers! Reclamem que si hi ha desobediència sigui per sumar més gent a l'independentisme i això es fa explicant que és un projecte per a tothom, que garanteix drets i està disposat a protegir la seva gent.

Quin balanç feu d'aquest Govern, que es va formar amb el suport de la CUP?

"No fem una bona valoració del Govern. Es podien haver fet polítiques molt més d'esquerres"

Per fer-ne un balanç s'ha de d'anar a l'origen, amb les eleccions del 155 i un país votant amb por. Malgrat tot, va haver-hi un vot ferm cap a l'independentisme i nosaltres vam donar suport a la majoria, amb la convicció que hi hagués una pràctica política que expliqués que l'independentisme és garantia de drets, i un cara a cara amb un Estat demofòbic. Però, fins avui, no en fem una bona valoració i no compartim la majoria de polítiques públiques que ha el Govern. A banda de temes com Ferrovial [el contracte per fer el seguiment als contactes dels positius de covid] o BCN World, podem parlar de quantes reversions de privatitzacions s'han fet? O de l'auditoria més gran dels Mossos, que encara l'esperem?

Entenem que aquest Govern està en una situació límit, que avui la Generalitat té menys competències que les que tenia abans del 155, i que està sota vigilància econòmica de l'Estat. Però pensem que es podien haver fet polítiques molt més d'esquerres. El Govern ha de poder garantir la vida de la gent i això passa per serveis públics i per polítiques públiques en què si no pots apujar el salari mínim, perquè depèn de l'Estat, doncs garanteix salari indirecte, per exemple amb habitatge públic o amb escoles bressol per a tothom. Però això no es fa.

Quin paper pot jugar la CUP la propera legislatura?

La CUP està treballant per tenir un paper de motor de canvi, tant en termes nacionals com de garantia de drets. Però això sovint implica conflicte amb la judicatura. La CUP pretén jugar aquest paper central, teixint les aliances necessàries per portar a terme els elements imprescindibles que pensem que s'han de donar. En termes nacionals, la batalla per l'autodeterminació i l'amnistia. En termes de garantia de drets, el control democràtic de l'economia. La pandèmia ha posat la societat fins a un límit en què un paper com el que vol fer la CUP, del conflicte com a motor de canvi, acabarà sent central a la legislatura. Perquè qualsevol política pública que requereixi garantir drets requerirà un conflicte, segurament dinàmiques col·lectives de desobediència i una força política que les pugui liderar.

Siguin quan siguin, la CUP ja està en procés d'elaboració de les llistes per a les eleccions. Ha transcendit que s'ha demanat que en formin part David Fernàndez i Eulàlia Reguant. Amb independència del que ells decideixen, pot ser que hi hagi altres antics diputats?

A l'assemblea nacional de Celrà [el 2019] vam aprovar una esmena que avalava que es poguessin tornar a presentar antics càrrecs de representació nacional. Per tant, està tot obert. Però, com en tot procés assembleari, tota notícia cap a l'exterior no fa cap favor al procés intern i em quedo aquí i no dono més joc.

Quins seran els grans eixos programàtics per a les properes eleccions, tenint en compte que la pandèmia ha modificat l'escenari?

La pandèmia ha capgirat les prioritats i les necessitats col·lectives fins a punts irreversibles. Hi ha una sensació col·lectiva de por i d'incertesa, de no saber què passarà amb la vida de les persones. Però també ha posat damunt la taula que l'única forma de supervivència és el col·lectiu, que d'aquí només en podem sortir juntes. Quan estàvem confinats, les xarxes de suport o la sanitat pública van ser fonamentals. Una proposta evident és abordar els límits en termes sistèmics de les formes d'organització patriarcal i el model productiu. És a dir, la cura és imprescindible perquè la gent sobrevisqui i és una cosa que les institucions han d'assumir. No pot ser que les famílies no tinguin residències de qualitat o els nanos no tinguin escoles bressol. Tot això no pot recaure en les dones. I en termes productius no pot ser que, per exemple, a Barcelona ciutat tinguem economies basades en l'economia financera i en el turisme. Quan no hi ha turisme de què viu la gent? Molts bars han tancat. Aquí hi ha tot un terreny.

"La pandèmia ha posat damunt la taula que l'única forma de supervivència és el col·lectiu"

També el tema de reforçar els serveis públics, un clàssic de la CUP o el control democràtic de l'economia. Com pot ser que els bancs, rescatats amb diners públics a l'anterior crisi, estiguin al marge de si nosaltres vivim o ens morim? Com pot ser que no hi hagi un control democràtic de mercats com el de l'habitatge o el financer? I també hi ha els dos vectors de batalla nacional, com són el dret a l'autodeterminació, que ha de ser una batalla democràtica, i l'amnistia, que ha de ser un marc que el moviment independentista adopti.

Moltes de les coses que planteja tindrien un cost econòmic, en un moment de reducció dels ingressos de les administracions i de creixement disparat del deute. És imprescindible una reforma fiscal progressista?

"O qui té més paga més i les grans empreses retornen la comunitat la riquesa que fan o no ens sortirem"

Òbviament. Hi ha una crisi econòmica brutal, però no tothom s'està empobrint. Les grans fortunes s'han enriquit, els fons d'inversió o les empreses d'economia financera han fet més calers que mai i Endesa ha repartit els majors dividends de la darrera dècada. És absurd que aquesta gent no pagui més impostos. Podem parlar del de Successions i del de Patrimoni, però no ens caldrien si es posessin més impostos a les grans empreses, però aquí hi ha un escull i és que des de la Generalitat no hi ha sobirania per modificar determinats impostos. Ara mateix és una batalla estatal i això és un problema, perquè segurament a Catalunya hi ha un sentit comú que faria més senzill que es poguessin aprovar aquest tipus de mesures. En tot cas, hi hauria moltes més coses a fer, perquè en els darrers pressupostos de la Generalitat no es van fer ni la meitat de coses que es podien haver fet en termes de fiscalitat i de repartiment de la riquesa. O qui té més paga més i les grans empreses retornen la comunitat la riquesa que fan o no ens sortirem.

Creu que s'imposa un nou sentit comú que defensa les remunicipalitzacions, la reversió de les privatitzacions o la regulació dels lloguers i que pot ser una oportunitat per als partits d'esquerra?

És una de les coses bones que ha deixat la pandèmia i es vincula amb la idea que la gent té clar que d'aquí en sortirem juntes. És obvi que hi ha coses que no poden estar exemptes de la garantia de drets. Estem anant a una situació en què o posem per sobre que hi ha drets que són fonamentals i han de ser per a tothom, i per tant s'ha de poder gaudir de casa, aigua i menjar sense haver d'invertir tres quarts del sou, o no hi ha molta via per on sortir d'aquí.

Precisament sobre la regulació dels lloguers pesa l'amenaça d'una possible actuació del TC.

"Si et suspenen les polítiques d'habitatge el que has de fer és defensar-les"

El TC s'ha convertit en la tercera cambra legislativa de l'Estat i, per tant, pot passar de tot amb la llei. L'aparell judicial de l'Estat està independitzat del govern de torn. El PSOE i Podemos poden tenir unes determinades iniciatives polítiques, però no hi ha control de l'alta judicatura ni dels aparells de l'Estat, com l'exèrcit o la policia. I això vol dir que per molt que el Govern tingui bona voluntat amb relació a la llei és possible que el TC la tombi. A partir d'aquí, i tenint en compte que el PSOE tampoc té voluntat política perquè hi hagi una resolució democràtica del conflicte de l'autodeterminació, pensem que no hi ha cap altre carril per avançar que la tesi del conflicte. Si el TC tomba la llei, la qüestió no només és defensar la sobirania parlamentària, sinó el guanyar drets. I això s'ha de fer institucionalment, però també mitjançant la desobediència civil. Si et suspenen les polítiques d'habitatge el que has de fer és defensar-les.

La tesi del conflicte té el problema que cada cop necessites més gent per fer desobediència, però cada cop en tindràs més si el missatge que dones és que tu defenses drets. I és cert que també té molts costos repressius, però això cau des del moment en què amb la inacció política la repressió no s'ha aturat.

Aviat farà tres anys de l'1-O, ara mateix la República catalana queda lluny i no hi ha una estratègia unitària de l'independentisme per assolir-la. L'opció de la CUP passa per mantenir el conflicte amb l'Estat?

"La conquesta de drets requereix conflicte, com a qualsevol altre lloc"

Aquí s'ha de poder votar si la gent vol viure en la República catalana o no, i al davant no hi pot haver un Estat amb una paret, independentment del govern que hi hagi, perquè el PSOE i Podemos tampoc han estat capaços de posar un referèndum damunt de la taula, quan és senzillíssim. La CUP diu que hem de continuar exigint una resolució democràtica del conflicte, però alhora passem pantalles. Mai hem confiat en la taula de diàleg, però ja vam dir a ERC que hi seríem si aconseguien que s'hi parlés d'amnistia i dret a l'autodeterminació. Però això no ha passat, sinó que a més la repressió ha augmentat. Ara mateix l'única via que tenim per avançar és la tesi del conflicte. Que té molts costos, però també en té la inacció política. Pensem que no hi ha molta més via que generar conflictes amb l'Estat, amb elements que expliquin a la gent que l'independentisme és garantia de drets. Cal explicar a la gent que la conquesta de drets requereix conflicte, com a qualsevol altre lloc.

La pandèmia ha evidenciat la dependència turística de Barcelona i altres zones catalanes. És una oportunitat per repensar l'activitat? Cap a on?

El problema de l'economia del turisme és que gairebé és un monocultiu. I ens trobem amb sous molts baixos, amb una concentració de la riquesa en poques mans i en què, a més, hi ha molt pocs llocs on la dinàmica sigui respectuosa amb el territori. El turisme pot ser una de les fonts de riquesa col·lectiva, però que sigui amb garanties laborals, amb una relació sana amb el territori i que no sigui com una bomba atòmica que expulsi la gent de la ciutat perquè els lloguers pugen... Ara mateix és una economia extractiva, que arrasa territoris i comunitats.

Nissan, Continental, Saint Gobain,... , sembla que vivim una desindustrialització accelerada. Què plantegen en aquest àmbit?

"El problema és quan només decideix el capital privat sobre què produeix, quin sou es guanya i quan es marxa"

Marxen empreses amb la dinàmica de maximitzar beneficis sense cap contraprestació, quan en molts casos han rebut milions públics. Com és que poden marxar sense tornar ni un duro i no se'ls pugui exigir res? Cal una política industrial amb cara i ulls que plantegi una dinàmica en què les empreses no siguin de sucre, sinó que hi hagi una política impositiva i unes determinades condicions si s'instal·len aquí. Una de les solucions amb la Nissan, per exemple, hauria estat que la planta passés a mans públiques. Per què la Generalitat no assumeix una política que passi per tenir instal·lacions públiques o de consorcis público-privats però on l'administració tingui capacitat d'incidència? O per què no s'inverteix en I+D industrial i es potencia empreses catalanes? El problema és quan només decideix el capital privat sobre què produeix, quin sou es guanya i quan es marxa.

La CUP ha defensat sempre la creació d'una banca pública. La integració entre Caixabank i Bankia és una oportunitat perduda?

"Sense el control democràtic de l'economia, el capital privat i financer no respon a les necessitats de la gent"

Hem estat molt crítics amb la fusió, per diverses coses. Cada cop hi ha una major concentració bancària i això, que genera una oligopoli, és un perill perquè si cauen les conseqüències les paga la ciutadania. Bankia era un 61% propietat pública, després que es rescatés per la mala gestió, però no es van tornar els diners a la ciutadania i s'ha venut per quatre duros a La Caixa. Hi ha una política pública pensada i orquestrada de continuar fent un espoli de recursos públics cap a les economies financeres privades i això és gravíssim. Demanem una banca pública perquè pensem que hi ha d'haver un control democràtic de l'economia, que ha d'estar al servei de les persones i l'interès públic es garanteix amb propietat pública. Sense el control democràtic de l'economia, el capital privat i financer no respon a les necessitats de la gent.

Podemos havia defensat una banca pública. En les qüestions estructurals, va acumulant derrotes dins el Govern espanyol?

El PSOE té les carteres dures, com Economia, Interior, Hisenda o Sanitat, que ara té una importància cabdal, i Podemos fa la política tova. La sensació és que molt bé no els hi està anant. No dubto que intenten fer política pública d'esquerres, però estan en una situació en què és quasi impossible. La dinàmica és perversa, però el que fan és avalar que el govern sigui de progrés, quan la política pública en termes pràctics no està sent d'esquerres. A més a més, hi ha l'extrema dreta i crec que es compra el seu relat. Al Congrés i a Madrid hi ha la lògica sistemàtica que no es parli del rei, que no es puguin investigar escàndols de corrupció, que no hi hagi forma de fer una feina de fiscalització de poders públics, però en canvi fa uns dies Vox va poder presentar una proposició de llei per il·legalitzar partits independentistes i la Mesa la va deixar passar. Li estan regalant a l'extrema dreta la batalla cultural i això té molt a veure amb aquesta idea de Govern de progrés. Perquè el PSOE sovint s'encara amb Vox i clar, qualsevol és comunista al costat de l'Abascal, tot i tenir una pràctica política de dretes.