Política municipalLa dècada boja de la política badalonina

El 22 de maig de 2011 la política badalonina va viure un autèntic terratrèmol. El Partit Popular s'imposava aquell dia a les eleccions municipals, un fet que permetria a Xavier García Albiol -regidor des del 1991- convertir-se en alcalde de l'aleshores tercera ciutat més poblada de Catalunya -ara és la quarta, després de ser superada per Terrassa-. Feia 28 anys que el govern de Badalona estava encapçalat pel PSC, que s'havia imposat als set comicis previs. El que ningú podia preveure aquella primavera de 2011 és el que ha succeït en la següent dècada: des d'aquell 22 de maig, hi hagut cinc canvis d'alcaldia i quatre alcaldes -una de manera accidental-, sense comptar el que hi haurà el dia 8, quan s'aprovi la moció de censura contra Albiol i el socialista Rubén Guijarro sigui nomenat batlle. Repassem els principals fets que resumeixen aquesta frenètica dècada política de Badalona.

Comencem, però, pels precedents. Durant gairebé tres dècades Badalona va ser un dels grans bastions metropolitans en què el PSC va bastir el seu enorme poder municipal. Però la història no havia arrencat així. El 1979, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va guanyar les primeres eleccions locals des de la recuperació de la democràcia, amb 12 regidors -el PSC va quedar-se en 10- i el comunista Màrius Díaz seria l'alcalde de la ciutat durant quatre anys. El 1983, però, el PSC ja va fer el sorpasso al partit que havia liderat l'oposició a la dictadura a Catalunya, i amb un resultat ajustat -12 representants a 11- Joan Blanch va arribar a l'alcaldia.

A partir d'aquí la ciutat viuria una etapa sense canvis significatius en què Blanch seria rellevat per Maite Arqué el 1999 i aquesta per Jordi Serra el maig de 2008. Arribem, però, al maig de 2011, en plena crisi econòmica i amb un Partit Socialista que, com el gruix de la socialdemocràcia europea, viu un profund desgast. De fet, el 2007 ja només havia sumat nou regidors -fins aleshores el seu pitjor resultat a la ciutat-, únicament dos més d'un PP de García Albiol a l'alça. La majoria absoluta del període 1991-1995 -14 regidors de 27-, quedava molt enrere. I aquell 22 de maig, García Albiol sumava 11 regidors, dos més que els socialistes, i arribava a l'alcaldia. El 2011 el PSC també perdria les alcaldies de Barcelona i Girona, entre d'altres.

D'alcalde racista a alcaldia del canvi

Garcia Albiol va aconseguir l'alcaldia després d'anys protagonitzant polèmiques a través d'un discurs marcadament xenòfob, en què constantment vinculava les persones migrades amb la delinqüència. El primer salt endavant del PP havia arribat el 2007, quan va convertir-se en la segona força municipal amb set regidors. En aquella campanya l'assessor d'Albiol era Iván Redondo, el fins fa uns mesos assessor àulic de Pedro Sánchez.

La primera etapa d'Albiol a l'alcaldia, però, només s'allargaria un mandat. Les constants polèmiques i el seu discurs racista no li farien guanyar suports i el maig del 2015 va perdre un dels 11 regidors i l'aliança de quasi tota l'oposició -menys Cs- suposaria la conformació d'un govern ampli encapçalat per Dolors Sabater, la líder de la formació municipalista Guanyem Badalona en Comú. Badalona passava de ser el gran referent del PP a Catalunya a un dels símbols de l'onada municipalista i de les alcaldies del canvi d'aquell 2015.

Tres anys després, Sabater va ser desallotjada del càrrec. El PSC, que només comptava amb tres regidors, va presentar una moció de censura contra l'ara diputada de la CUP al Parlament, que va justificar amb el suposat argument que la dirigent municipalista havia utilitzat el càrrec en suport al Procés independentista i, posteriorment, s'havia solidaritzat amb els presos polítics. La moció va tirar endavant gràcies al vot favorable del PP d'Albiol -el primer grup del ple municipal- i del regidor de Cs i Álex Pastor va passar a liderar un govern municipal amb només tres regidors.

L'esperpèntica dimissió de Pastor

Les eleccions de maig de 2019 van donar la victòria, per tercera vegada consecutiva, al PP de García Albiol, amb 11 regidors, per davant dels set de la candidatura conjunta de Guanyem i ERC -ara els dos grups són independents al ple i en tenen quatre i tres, respectivament- i dels sis del PSC. Les males relacions entre socialistes i Guanyem després de la moció de censura contra Sabater dificultava una entesa per evitar el retorn del dirigent del PP a l'alcaldia, però un acord d'última hora va permetre a Pastor mantenir el càrrec. 

Menys d'un any després, però, en sortiria, i d'una manera esperpèntica. El 22 d'abril del 2020, en ple confinament domiciliari per la pandèmia, Pastor va ser detingut pels Mossos d'Esquadra a Barcelona per no respectar la reclusió obligada, conduir sota els efectes de l'alcohol i atemptat contra l'autoritat. La seva dimissió va ser immediata, el que va implicar un nou canvi a l'alcaldia. Durant tres setmanes el càrrec va recaure de manera accidental en Aïda Llauradó, la líder local d'En Comú Podem, però en aquesta ocasió la falta de suport entre Guanyem i PSC va comportar que el 12 de maig García Albiol recuperés el càrrec de primer edil de la ciutat.

La revelació dels 'Pandora Papers'

Res feia pensar que García Albiol tindria problemes per completar el mandat al capdavant del consistori, però el passat 13 d'octubre els anomenats Papers de Pandora van revelar que el 2005 l'alcalde -que aleshores era regidor a l'oposició- havia tingut poders en una societat situada al paradís fiscal de Belize. La seva negativa a dimitir va provocar que l'oposició comencés els contactes per presentar una moció de censura, que en aquesta ocasió es va acordar sense apurar a l'última hora i el proper dilluns el socialista Rubén Guijarro serà el nou alcalde de Badalona. Serà la sisena persona que ocupa el càrrec des de 2011 -si hi comptem l'alcaldia accidental d'Aïda Llauradó- i ningú pot tenir la certesa que el 2023, després de les eleccions municipals, no hi hagi un nou canvi. De moment, García Albiol ja ha anunciat que tornarà a liderar la candidatura del PP. El vodevil polític badaloní pot viure, per tant, un nou capítol.