Este artículo se publicó hace 2 años.
"El debilitament dels sindicats és una font de desigualtat creixent"
El politòleg Adam Przeworski (Varsòvia, 1940) reflexiona sobre l'estat de les democràcies i les principals amenaces a què s'enfronten, com la polarització i l'extrema dreta. L'acadèmic, un dels principals teòrics en sistemes democràtics, parla de l'"enuig" cap a unes institucions que s'han mostrat incapaces d'evitar l'aprofundiment de les desigualtats i remarca el paper de l'organització social per fer front a l'"ofensiva neoliberal"
Emma Pons Valls
Barcelona-
El politòleg Adam Przeworski (Varsòvia, 1940) va néixer a la Polònia ocupada pel règim nazi durant la II Guerra Mundial. Amb poc més de 20 anys va traslladar-se als Estats Units, on ha desenvolupat una carrera acadèmica que l'ha situat com un dels principals teòrics en sistemes democràtics i economia política. És professor emèrit de Política Carroll i Milton a la Universitat de Nova York i ara viu a cavall dels Estats Units i França. Ha visitat Barcelona poc més de 24 hores per participar a la Biennal de Pensament i atén Públic en una terrassa de la Plaça Reial, al costat d'on pronuncia la conferència.
"El perill per a la democràcia és que els perdedors de les eleccions no acceptin el resultat"
Tot i que el seu últim llibre es titula Crisis de la democràcia, Przeworski reivindica que no és alarmista i nega que hi hagi una "crisi generalitzada" de les democràcies al món. Sí que adverteix que alguns països, com els Estats Units, l'Índia o Hongria, afronten una situació crítica. El politòleg és conegut per una definició minimalista de la democràcia, que sosté que és "aquell sistema on els partits perden eleccions". Això trontolla als Estats Units, on diversos governadors republicans pro Trump han afirmat que no reconeixeran els resultats si perden. El politòleg alerta que això conduirà a conflictes violents.
La polarització i l'ascens de l'extrema dreta són també amenaces i Przeworski explica que la gent està "enfadada" i busca "solucions màgiques", com les que ofereix Giorgia Meloni a Itàlia. Un dels motius d'aquesta ràbia es troba en unes institucions que han estat incapaces d'evitar un eixamplament continu de les desigualtats en les últimes dècades. "Crec que fins a cert punt aquest rebuig té arrels fàcils d'entendre, perquè aquestes institucions no funcionen gaire bé", explica.
L'"ofensiva neoliberal" que va trencar trencar el compromís de classes vigent durant els 30 gloriosos (1945-1973), en què Europa va conèixer una prosperitat fins llavors desconeguda, encara segueix. "És una lluita permanent: els mercats creen desigualtat i els governs han de reaccionar. De vegades anem en una direcció i de vegades, en una altra". La mobilització i sobretot l'organització social, remarca Przeworski, tenen un paper clau, i sosté que el debilitament dels sindicats és una "font de desigualtat creixent".
El seu darrer llibre tracta sobre les crisis de la democràcia. Hi ha països que les pateixen més que altres o és un fenomen global?
Jo no soc d'aquests alarmistes, no crec que hi hagi una crisi generalitzada de la democràcia. Crec que hi ha més països que abans on la democràcia està amenaçada, però això no vol dir que a tots ho estigui. Hi ha països on va força bé, com a Espanya.
On perilla més?
La llista és llarga. Estats Units, l'Índia, Hongria, Turquia... Potser Polònia, el meu país natal, encara que és menys clar.
I com es materialitza aquesta crisi?
Hi ha dues amenaces, que no sempre van juntes. Una és que la gent està disposada a tolerar transgressions de normes democràtiques per part de governs que els agrada. Si li agrada la ideologia nacionalista, o religiosa, contra l'avortament per exemple, aleshores diuen: 'bé, si aquest govern transgredeix normes, ho tolerarem'. Això és un perill. I l'altre és la polarització, que és que les forces polítiques es percebin com a enemics. El perill per a la democràcia és que això pot fer que els perdedors de les eleccions no acceptin el resultat. Això pot passar als Estats Units. El perill més gran és que les eleccions als Estats Units deixin de funcionar.
A Polònia també hi ha aquesta situació?
"L'ofensiva neoliberal era trencar aquest compromís de classes"
Aquí el perill és més del primer tipus: és un govern molt nacionalista, molt religiós, i hi ha gent disposada a tolerar que el govern manipuli els mitjans de comunicació, que suprimeixi les corts... perquè li agrada que el govern sigui tan religiós. Hi ha polarització també, però jo crec que si el partit que és al poder ara perd les eleccions que hi ha en 18 mesos, acceptarà el resultat. Farà tot el possible per no perdre-les, gastar diners, monopolitzar els mitjans... Però si perd, ho acceptarà.
Quin paper hi juga l'odi?
A veure, la polarització ha existit sempre. Hi havia partits d'esquerra, partits de dreta... I competien, entraven en conflicte. El que és nou és que hi ha odi, enuig. La gent està enfadada. Això és el nou. És difícil dir d'on ve.
La crisi de representativitat de les institucions hi pot tenir alguna cosa a veure?
Sí. Hi ha un idioma de rebuig de les institucions representatives. Crec que fins a cert punt aquest rebuig té arrels fàcils d'entendre. Perquè aquestes institucions no funcionen gaire bé. Hi ha molta gent que es queixa que els populistes rebutgen aquestes institucions i alhora lamenta la desigualtat. Si aquestes institucions funcionessin bé, no hi hauria tanta desigualtat. Hi ha alguna cosa que falla.
I què és el que falla?
Les institucions no manegen els mercats de la manera que es pensava. S'esperava que produïssin polítiques d'igualació, d'accés a la propietat, d'ingressos...
Com influeix en aquest escenari el desgast dels partits clàssics?
"Estem en una situació en què no hi ha solucions màgiques ni radicals. És una lluita permanent"
Hi ha un desgast enorme dels partits de centre, centredreta i centreesquerra. En realitat, al meu llibre mostro que l'augment del pes electoral dels extrems, en particular l'extrema dreta, no és perquè aquests partits mobilitzin gent que abans no participava en les eleccions. És perquè la participació electoral va baixar, i va baixar el suport als partits de centre. Hem tingut gairebé 100 anys sense interrupcions en què hem estat governats pel centredreta i el centreesquerre. I la vida no ha canviat gaire, no ha canviat gairebé res. La gent diu: 'votem, participem, esperem, i res no canvia'. Per això busquen solucions màgiques. És el que va passar amb el vot a Giorgia Meloni a Itàlia. La gent rebutja allò que coneix.
Les desigualtats s'han ampliat molt les darreres dècades, abans les institucions funcionaven millor?
Hi ha marge per a la millora. El que va passar a Europa després de la guerra és que es va construir una cosa que jo anomeno compromís de classes. Implicava que les empreses guanyessin beneficis, toleressin la redistribució, la despesa social, i els governs cuidessin la inversió i asseguressin els ingressos. Això va funcionar 30 anys, els 30 gloriosos [1945-1973]. Fins a la meitat dels anys 70, la productivitat i els salaris van augmentar exactament a la mateixa taxa, 1:1. I de sobte, als Estats Units a finals dels 70 i a Europa a finals dels 90, la bretxa es va obrir totalment. La productivitat continuava augmentant i els salaris s'estancaven. L'ofensiva neoliberal era trencar aquest compromís de classe. I amb això es va polaritzar la situació.
I ara en quin moment estem?
"Els sindicats van assegurar que els treballadors traiessin beneficis del creixement"
Estem en una situació en què no hi ha solucions màgiques ni radicals. És una lluita permanent: els mercats creen desigualtat, els governs han de reaccionar contra ella, i de tant en tant anem en una direcció i de tant en tant en una altra. Això continua i continuarà. Els sindicats són un actor molt important en tot això: van assegurar que els treballadors traiessin beneficis del creixement econòmic. Ara s'han debilitat molt com a força política. Crec que la debilitació dels sindicats és una font de desigualtat creixent.
La mobilització social és llavors la manera de recuperar força davant els poders econòmics?
Crec que és la única manera possible. Hi ha molts nous moviments participatius. El seu error, em sembla, és que s'oposen als partits. Els volen reemplaçar. Mai no arribaran a aconseguir-ho; la competició electoral és tan forta que els partits es mengen a tots els moviments. Però si aquests moviments treballen a través de partits, crec que això sí que donarà resultats.
La inflació ha estat històricament un factor que ha desestabilitzat els règims democràtics. Amb l'IPC gairebé al 10%, creu que es plantegen escenaris com el retorn a l'autoritarisme?
"No crec que la democràcia estigui amenaçada per la crisi econòmica que ve"
La inflació és un perill, però no crec que per a la democràcia. Tenim inflació i probablement tindrem estancament econòmic, una situació anomenada estagflació. Va costar molt sortir-ne. Hi haurà molta gent als carrers, l'hivern serà dur, però no crec que amenaci a la democràcia. El contrast amb l'època d'entreguerres [1918-1939] és que no hi ha una alternativa ideològica a la democràcia. No hi ha feixisme, no hi ha comunisme. Totes aquestes forces extremes fan servir un idioma democràtic. Marine Le Pen diu 'jo convocaré un referèndum', utilitza un idioma democràtic. No crec que la democràcia estigui amenaçada per la crisi econòmica que ve.
Tot i l'idioma democràtic, promouen una regressió en drets que afecta especialment els col·lectius minoritzats. Als Estats Units, s'ha anat enrere en el dret a l'avortament...
Sí, perquè manipulen les regles democràtiques i els mitjans. Als Estats Units hi ha un conflicte molt agut, fortíssim. Als Estats Units la democràcia està en crisi, el mètode principal de resoldre conflictes, les eleccions, no sé si funcionarà. Republicans d'alguns estats, d'orientació Trump, ja diuen que no reconeixeran els resultats de les eleccions si perden. Això porta a conflictes, és molt probable que hi hagi incidents violents a diverses parts del país.
La situació material és molt millor ara que fa dècades. Com afecta això les perspectives de la democràcia?
Vaig fer un estudi fa 25 anys que demostra que no ha caigut cap democràcia en països amb un PIB per capità superior als d'Argentina el 1976 [6.055 dòlars]. Crec que un PIB alt és una vacuna. La gent viu millor que fa 20 anys, però alhora hi ha més gent que creu que els seus fills no viuran millor que ells. Aquesta pèrdua de confiança en el progrés és nova. Des de la Revolució Industrial, totes les generacions han estat convençudes que les següents viuran millor. Això s'està desmuntant. A Europa, el 64% dels pares ho creu.
Com influeix això?
"Un PIB alt és una vacuna per a la democràcia"
És una font d'insatisfacció amb tot molt profunda. Tinc una filla i una néta. La meva filla encara viu millor que jo, però la meva néta sembla que tindrà una vida molt més dura que la seva mare. Per als pares jo crec que això és una cosa molt profunda i dolorosa. Després tenim la perspectiva del canvi climàtic, un desastre molt més profund que no pas la crisi de la democràcia.
Es tracta de l'amenaça més gran als sistemes polítics?
És la principal amenaça que afecta la humanitat. És un desastre que pensàvem que estava a un horitzó força allunyat i dia a dia estem descobrint que s'hi està aproximant. I els polítics no reaccionen.
Què és el que els frena?
Creuen que la gent es preocupa del demà. I que han de fer coses a curt termini per guanyar les eleccions. No es fiquen en projectes que els podria costar la derrota i que superen el calendari electoral. No hi ha projectes a 20 anys. Ofereixen programes electorals pel seu temps al govern, no més enllà. Les solucions al canvi climàtic es devien haver pensat fa 20 anys, ara potser és massa tard.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..