"Fa molts anys també van venir uns espanyols que feien fotos i filmaven". O alguna cosa similar van dir-li. A principis dels anys noranta, uns ancians de Guinea Equatorial van encendre la curiositat del viatger Pere Ortín. Li prenien el pèl? De tornada a Madrid, el periodista valencià va certificar a la Filmoteca Nacional el fet indiscutible del qual parteix el còmic Diez mil elefantes (Reservoir Books), que acaba de publicar junt al dibuixant guineà Nzé Esono Ebalé: entre 1944 i 1946, els joves membres d’una petita productora anomenada Hermic Flims van ser enviats a Guinea pel cap de la Dirección General de Marruecos y Colonias, José Díaz De Villegas, per documentar amb afany propagandístic l’univers colonial espanyol de l’Àfrica Negra. Tal com havien fet britànics, alemanys o francesos.

D’aquella expedició, saldada amb una trentena de films i 5.500 negatius que aviat van caure a l’oblit, Ortín aconseguiria contactar amb el cineasta madrileny que la va encapçalar. Retirat amb 94 anys a un poble d’Almeria, Manuel Hernández-Sanjuán correspondria a la fraternal relació professional que van establir tots dos amb un vella maleta de fusta repleta dels negatius d’aquella aventura: "Sense aquella maleta, no existiria aquest còmic", diu Ortín.

Ficció o realitat?

Què més hi ha de cert a Diez mil elefantes? El relat el teixeix Ngono Mbá, portador d’aquella expedició a través del qual coneixem el món espiritual local, la imposició de la creu i l’abús, l’ànsia infinita dels colons. I la cerca impossible d’una manada de 10.000 elefants en un paratge remot. El còmic és també una història sobre l’obstinació, les ombres del desig i els límits de l’obsessió. Però, sobretot, és una reflexió sobre la fragilitat de les veritats. Sobre les mentides vertaderes i el poder de la imaginació. "Nuestra vida es como una inmensa tela de araña en la que cada hilo está conectado con todos los demás, hasta el infinito", diu Mbá. Memòria, fets, impressions, creences, cultura, creació.

A Diez mil elefantes, l’iceberg es capgira: els fets indiscutibles suren a la superfície, descomposats i a la deriva. A sota, hi queda el que Pere Ortín anomena una "memòria no memoritzada", una teranyina on tot es confón: "No crec que sigui possible accedir a què va succeir, l’únic que ens toca des del present a l’hora d’abordar el tema complex de la memòria és analitzar-ho d’una manera sensible. Si ho pensem de forma crítica ens pot servir per, en comptes de parlar tota l’estona de la memòria com una presó conceptual, ideològica i mental, parlar de com inventem a partir d’ella altres futurs possibles. El gran repte era abordar el debat d’una manera sòlida, amb honestedat i rigor, però també jugant amb les aparences de la realitat, buscant la bellesa. Els fets fàctics són totalment insuficients per explicar la realitat complexa, paradoxal i contradictòria dels éssers humans".

Les pàgines del llibre alternen la interpretació gràfica d’aquella expedició de Manuel Hernández-Sanjuán amb un conjunt de cartes (reals? ficcionades? ni una cosa ni l’altra?), collage, fotos i mapes que conformen una capa de lectura afegida que ens convida a preguntar-nos pels angles morts de tota història. A endinsar-nos en aquest terreny pantanós hi contribueix l’agermanament de la veu profunda de Mbá amb el dibuix poètic i la profusió de blaus, verds i fúcsies que utilitza Esono Ebalé. Tot plegat genera una sensació d’estranyament i distanciament que, alhora, permet el lector apropar-se a la història des d’un altre lloc: s’obre una porta franca per a les preguntes.

Esono interpreta el guió amb bolígrafs BIC, els mateixos amb què dibuixava quan era petit i els únics que, d’amagat, va poder entrar a la temuda presó guineana de Black Beach quan el setembre de 2017 va ser-hi empresonat després de publicar La pesadilla de Obi, un còmic on el sempitern dictador Teodoro Obiang despertava transformat en un ciutadà comú que patia les desigualtats quotidianes que ell mateix havia generat.

"Volia dibuixar amb bolígrafs, com un nen, per homenatjar els meus avis, que podrien haver viscut la història d’Hermic Films, i també per recordar tots els dibuixants que em van ajudar a sortir de la presó. Els BIC i els joves que hi vaig conèixer em van donar tal força que quan vaig sortir-hi em vaig dir: "Passi el que passi, faré una bogeria". Després de relatar el seu pas per Black Beach a Viajes dibujados (Altaïr Magazine), també amb Pere Ortín, la bogeria va començar a prendre forma el 2018. Rostres sense ulls, futur compartit.

A Diez mil elefantes hi ha clares ressonàncies d‘El cor de les tenebres de Conrad, i crítiques frontals a una mirada colonial que, segons Ortín, encara és present en les aproximacions al continent africà. "Per a mi era molt important entendre, no tant posar-me davant d’Hernández-Sanjuán i dir-li 'vostè era un racista': era evident. L’experiència va transformar la visió de l’expedició sobre el que era l’Àfrica, la qual cosa no treu que fossin racistes i supremacistes. El que em sorprèn és que avui dia una part important del reporterisme, l’acadèmia i el cinema que s’apropa al continent segueixi fent el mateix que fa setanta o vuitanta anys".

Esono no dibuixa els guineans amb un rostre definitit. Per moments, semblen hologrames sense ulls o reversos de negatius extraviats. "És molt fàcil dibuixar el colon amb el seu salacot, només Hernández-Sanjuán havia de ser reconeixible. Però la resta podia ser de qualsevol lloc, jo volia representar un cúmul de persones que podrien ser els nostres tiets i avis, no volia donar protagonisme a ningú més, perquè és una història de tot el món. Els dos països s’expliquen millor sense haver de buscar un heroi o un antiheroi, el dibuix ajudarà que tothom s’hi pugui identificar".

Segons Esono, que actualment viu a El Salvador, el còmic també ajudarà que molts guineans coneguin el seu passat colonial i que el dibuixants del seu país tinguin una referència per al futur. "La Guinea que coneixem avui s’acabarà quan mori Obiang, els joves s’alçaran i tant de bo aquesta novel·la gràfica ajudi a connectar el nou país amb Espanya des d’una perspectiva cultural".

Diez mil elefantes no amaga aquesta mateixa voluntat. "Les bases epistemològiques sobre el que entenem per Àfrica estan viciades des de l’arrel i no ho volem reconèixer", diu Ortí. "L’arbre està podrit i cal plantar una nova llavor si és que volem construir una relació sana d’igual a igual amb els nostres germans africans. Cal trobar traces del distant en el que és pròxim i plantejar una renovada visió de la realitat".