"Cal mesclar i ballar i vomitar dimonis", diu l’Hélène, un dels personatges de L’aigua que vols, de Víctor García Tur (Barcelona, 1981), la novel·la distingida amb el Premi Sant Jordi 2020. Malgrat això dels dimonis, l’autor no concep la literatura com un exorcisme, diu que ell no escriu amb finalitats terapèutiques; ell gaudeix de l’escriptura, per a ell és un acte lúdic i de plaer, potser per això aquest llibre malgrat que hi ha un drama, encomana ganes de viure sense cotilles.

Una caseta d’estiueig vora un llac canadenc és l’escenari d’una història protagonitzada per la família de la Marie Tremblaypierre, és on la matriarca convoca als seus per celebrar un aniversari definitiu. Entre tots els personatges n’hi ha que s’entenen menys i d’altres que s’entenen més. N’hi ha que saben estar junts i n’hi ha que es fan nosa. Entre ells hi ha secrets i coses no dites que s’enquisten, però també la potència de les arrels que ens fan ser com som.

García Tur empeny tota la trama cap a la festa, i de mica en mica tot es va disparant. "En una festa tot s’extrema, la gent no es comporta de la manera habitual on mana la rutina, la festa és terapèutica, i aquesta idea m’agradava", explica l’autor, que va fer 40 anys enmig del confinament i es va quedar sense la festa que tenia planejada.

A l’inici hi ha un joc sobre "i si la llengua s’acaba", però assegura que no ho ha fet per intentar sortir-se de la convencionalitat de la forma, sinó per casar el fons i la forma. "El fons és una persona que perd la memòria. I què passa si perdem la memòria? La tècnica és repetir-nos les coses. Llavors, la convenció formal que hi aplico és la reiteració, és la repetició perquè quedi en la memòria. Per tant la intenció no era trencar res, ni innovar res, però té un sentit perquè depèn del missatge que vol transmetre aquest algú de qui estic parlant. M’imagino aquesta persona que camí de la nevera s’ha d’anar repetint que va a buscar la mantega", aclareix l’autor de Twistanschaung, novel·la amb què va guanyar el premi Documenta el 2009.

La llavor de la novel·la

A l’autor li expliquen el cas d’una persona que li diagnostiquen demència i decideix fer una festa. Això li va quedar clavat, però en comptes de muntar una família perfecta, on tothom ho fa bé, va decidir crear uns personatges que no saben fer-ho bé, ni dir les coses com cal. "Rebo aquesta anècdota d’una persona del Canadà i com tenim el cap com un timbal per la situació política veig que la novel·la ha d’anar cap al Quebec, i sí ho he fet, però parlo del que passa aquí. Parlar d’això i situar aquí la novel·la m’hauria costat molt, m’hauria quedat paralitzat cada dos per tres. I així, amb tota irresponsabilitat he pogut escriure un Vicky Cristina i Barcelona del Quebec", argumenta Víctor García Tur.

La llengua, el referèndum i els conflictes que es deriven d’aquestes qüestions formen part del motor d’aquesta novel·la. Pel que fa a Catalunya, el referèndum no el veu proper: "el referèndum com cal el veig ple de traves, per a mi és evident, estem en un sistema que no ho admet. Et compares amb el Quebec o amb Escòcia i quedem tots retratats. A Escòcia es va fer, perquè una mentalitat moderna, democràtica i progressista ha d’admetre aquesta possibilitat. Aquí estem impregnats de tics i estructures franquistes".

I per parlar d’identitats, repeteix la idea que la gent són els altres. "Això ens passa, no? A les converses passa molt, fem servir la gent com per criticar i té molt a veure amb la identitat i davant de la perspectiva d’un referèndum aquesta perspectiva aflora", explica.

La natura sàvia i ancestral com a escenari

Aquí la natura té un pes important, ho embolcalla tot d’una manera sàvia i ancestral, gairebé màgica. "Tots aquests personatges retornen al paradís infantil d’alguna manera, llavors retornen a aquest ambient on tot és màgic. Primer de tot hi ha la intenció de relacionar-ho amb la mirada màgica de la infantesa, i segon, és molt important Somni d’una nit d’estiu, el món de les fades i del somni, i tot això està molt present", aclareix l’autor.

Víctor García Tur és un lector i escriptor arrauxat que als 20 anys havia anat als cursos d’escriptura dels centres cívics de la Diputació, llegeix de tot, des dels contes de Kipling, ciència ficció, Shakesperare… i malgrat que s’ha format com a dissenyador cada vegada fa més feines que tenen a veure amb la literatura. Fa moltes coses, canvia d’idea molt ràpid i per acabar-ho d’adobar té poc temps per escriure (pare de dues criatures petites, i esperant una tercera per a Sant Joan).

Entre els molts fronts que té oberts hi ha una novel·la sobre Paulí Pallàs, l’anarquista que va llançar la bomba a la Gran Via, però ara la té aturada. Però, de moment, els lectors podem gaudir d’aquest merescut Premi Sant Jordi, perquè L’aigua que vols és una novel·la tan ben feta que atrapa el lector. Tot i que l’autor assegura que enllestir-la ha estat gairebé un miracle. La va començar fa dos anys, i l’ha treballat durant la pandèmia, diu que és fruit d’una "escriptura de confinament en hores boges".