CulturaQuan determinada cultura es converteix en cavall de Troia de la gentrificació

La polèmica sobre el CAP del Raval Nord a Barcelona ha alimentat una falsa dicotomia entre cultura i salut. “Per què ens feu escollir?”, diuen algunes veus. La necessitat d’instal·lar un nou CAP al barri és una realitat: l’actual, al carrer Torres i Amat, ha quedat obsolet. Des de la plataforma CAP Raval Nord Digne demanen que se’n faci un de nou a la Capella de la Misericòrdia, l’espai que des de l'Ajuntament s’ha considerat idoni per acollir l’equipament. La Capella, però, està cedida al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) des de l’alcaldia de Xavier Trias. El Museu vol, precisament, ampliar les seves instal·lacions a la Capella de la Misericòrdia, el que genera l'oposició d'una bona part dels veïns, que prioritzen que allà s'hi faci l'equipament sanitari, davant la incomprensió de la fundació que gestiona el MACBA i més de 180 galeristes, artistes i personalitats reconegudes, que s’han posicionat al costat dels interessos del museu.

“El MACBA ha estat i és un agent transformador social del barri i ho ha de seguir sent”, diu un manifest signat per aquesta representació de l’alta cultura. Però, quina transformació ha estat aquesta? És la cultura bona per si mateixa? Quin és el model cultural que es pot trobar als carrers de Barcelona? El debat s'allargarà, després que el govern municipal d’Ada Colau retirés la votació per anul·lar la concessió de la Capella de la Misericòrdia al MACBA, ja que no comptava amb els suports polítics necessaris per fer-ho després de la negativa del PSC i ERC.

La Capella acull des de fa més d’una setmana uns inquilins inusuals: els veïns de la plataforma CAP Raval Nord, que l’han ocupat i estan disposats a arribar fins al final per aconseguir aquest espai. Mentre la pugna dura, repassem amb antropòlegs i urbanistes les crítiques que abraça el veïnat de Ciutat Vella per entendre millor les seves reivindicacions.

"L'empatx" cultural al cor de Barcelona

El districte de Ciutat Vella concentra una quantitat d’equipaments culturals fora del que és usual en comparació amb altres barris de la ciutat: al MACBA l’acompanyen el CCCB, la Filmoteca, el Liceu, la Universitat de Barcelona... Grans construccions de presència magnànima, amb noms propis de l’arquitectura al darrere, disponibles al cor de la ciutat pels visitants de pas. “Estan fets perquè tinguis la convicció absoluta que la teva vida és una merda”. Trenca el romanticisme el sempre polèmic antropòleg de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà Manuel Delgado, qui manté una posició molt dura amb “els mamuts culturals”, tal com els anomena ell.

A què es refereix Delgado? “Són elements que tenen l’objectiu d’elevar moralment el territori”, afegeix. Per a aquest antropòleg, aquests palaus del coneixement han arribat per “augmentar el valor” dels barris amb més complexitat social; un sanejament de cara que compensa la pobresa i la marginalitat social: “A l’edat mitjana, aquest mecanisme es feia amb les grans catedrals. És un pur exercici d'exorcisme, una dominació que manté a ratlla el desordre. Ara, en comptes d’elevar grans esglésies contra les potències malignes en honor a la divinitat, es fa el mateix amb la deessa cultura”. Allà on la pobresa i la marginalitat social ha quedat tancada tradicionalment, l’antropòleg parla “d’expiar els pecats” de la misèria a través de la gran museística: “Si abans era l’Església, ara és l’Estat”, afirma Delgado.

"En comptes d’elevar grans esglésies contra les potències malignes en honor a la divinitat, es fa el mateix amb la deessa cultura"

En la mateixa línia, l’antropòleg i autor de Matar al Chino (Virus Editorial), Miquel Fernández, parla del Raval com un “laboratori de cultures de control”: “El que havia estat històricament un espai d’exclusió, de tancament, un espai prohibit, a partir del 1988 comença a ser tot el contrari: un lloc d’on la gent és expulsada”. L’arribada dels Jocs Olímpics a la ciutat obliga a “sanejar” els carrers d’allò que els enlletgeix. I és aquí quan comencen les transformacions del barri, quan es comença a “matar” el “Barrio Chino”, com es deia abans, i es consolida el que coneixem com a Raval.

És irònic com, tal com explica Fernández, van ser construïts sobre els fonaments d'altres institucions relacionades amb el poder: “Els centres religiosos curaven la gent. I ara, s’han convertit en centres culturals. La llista comença des de la Misericòrdia, que era un centre de reclusió de joves, o la mateixa Filmoteca, que està construïda sobre l’antiga presó de dones, la Galera”.

L’entrada d’equipament cultural d’alt nivell el fa atractiu per la gent de fora del barri: “Hi ha un empatx d’espais, d’altra banda, molt poc pensats per a la població tradicional”. Hi coincideix l'urbanista Blanca Valdivia, membre del Col·lectiu Punt 6 d'urbanisme amb perspectiva de gènere: "Són equipaments que estan pensats per a les persones de fora del barri, que generen fluxos de turistes, encariment, soroll. I què se n'emporta el Raval en positiu?". Per això, Valdivia manté una posició molt crítica amb l'ampliació del MACBA a la Capella de la Misericòrdia: "Al Raval, hi viuen quasi 48.000 persones. És un barri amb molta gent gran, amb una de les esperances de vida més baixes de Catalunya, on el 33% de la gent gran viu sola. Això vol dir que necessiten equipaments de proximitat i que siguin per la vida quotidiana".

Equipaments que donen l'esquena al barri

Però el que passa a Ciutat Vella no es queda només a Ciutat Vella. El procés de transformació de la ciutat, amb l’aterratge de grans “mamuts culturals” és un fenomen extensible a molts altres punts del mapa urbà. En són exemples el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i l’Auditori, al Fort Pienc, el barri on viu Delgado: “Fa un temps, es va obrir una discussió al teixit veïnal sobre la manca d’espais per a joves i d’equipaments culturals. A la gent, ni se li va acudir esmentar aquells dos mamotretos”, etziba. Per exemplificar la desconnexió amb l'entorn, l'antropòleg descriu el “perímetre de seguretat”, tal com l’anomena, que envolta els dos edificis amb terreny de gespa i ciment: “El missatge que llança al barri és que no estan a l'altura d’aquests edificis”. Per si no quedava clar, tant el TNC com l'Auditori giren l'esquena al Fort Pienc: “Tots dos miren cap al 22@”.

"On estàvem nosaltres, ara hi ha cultura. Abans, només hi havia vida”

Justament on s'inicia el 22@ -el nom hipster d'una part del barri del Poblenou-, a la plaça de les Glòries, hi ha el Disseny Hub Barcelona, i pocs metres més enllà, les instal·lacions de la Universitat Pompeu Fabra. Per a Delgado, Poblenou i Gràcia són, també, dos exemples més de com la cultura pot operar en clau d’exclusió social: “Ara van plens de llocs creatius, tallers... Quan volen reformar i expulsar, els barris s’omplen d’artistes i bohemis”, diu Delgado. Per aquest motiu, per a Blanca Valdivia no sempre les polítiques de millora dels barris són ben vistes pel veïnat: "Hi ha molta gent que tem els processos de rehabilitació per si acaben provocant l'expulsió de les veïnes. Per fer-ho, es necessiten també polítiques d'habitatge, cobertura de necessitats bàsiques".

I no és només Barcelona. “Cada regió té el seu Caixa Fòrum particular” diu Delgado, que també posa el Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona com a exemple d’un urbanisme que, a partir d’equipaments culturals, genera un greuge a les classes més desfavorides que les arrenca dels barris. "Com diria Montalbán, en aquesta ciutat de yuppies, que avui diríem hipsters, ningú podrà fer més literatura”, afegeix Fernández.

Hem de renunciar a la cultura?

Davant tanta esmena a la totalitat, això vol dir que no hi ha polítiques culturals que valguin? “El problema no és la cultura. El problema és que s’acabin venent aquests gats neoliberals per llebres benefactores”, diu Fernández, qui recorda quan es va instal·lar la Filmoteca a la plaça de Salvador Seguí: “Els polítics no van entendre les queixes dels veïns. Fan una intervenció que pot ser molt emprenyadora pel veïnat, però qui es posarà en contra de la cultura? Seríem uns bàrbars!”, diu. “Ara, on estàvem nosaltres, ara hi ha cultura. Abans, només hi havia vida”, afegeix Delgado.

"El MACBA té a veure amb la cultura de nevera. Una usurpació. La cultura autèntica no està al MACBA"

"La cultura també és un dret, però ha de ser accessible econòmicament i, per tant, distribuïda equitativament", explica Valdivia, qui creu que la concentració d'equipaments a Ciutat Vella és un exemple clar que no està implantada a la ciutat des d'un vessant social: "La gent de Nou Barris ha de poder accedir-hi, també", explica, defensant l'aposta pels centres cívics i les biblioteques de barri.

Per a Delgado, el problema de la política cultural que presenten els equipaments en discòrdia són allò que són capaços de proposar com a “cultura”: “Aquesta mena d’espectacularitat que els envolta presta una escassa atenció per la cultura d’arran de terra”, explica. “El MACBA té a veure amb la cultura de nevera. Una usurpació. La cultura autèntica no està al MACBA”. Valdivia se suma "Això fa ràbia. Sembla que la cultura és només allò que hi ha dins d'un museu, que està comissariat per determinada gent. Crec que és un discurs hipòcrita. Hauríem de preguntar-li a la gent del carrer on consumeix cultura. Probablement, no ho faran allà on hagin de pagar una entrada de vuit euros".