Què és la música feminista? Podem parlar de música feminista? Aquesta és la pregunta que vol contestar el documental Les Resilients dirigit per Cristina Madrid (Barcelona, 1991) i produït per la cooperativa audiovisual Clack, amb la col·laboració del Grup Enderrock. “El documental construeix un debat al voltant d'aquesta pregunta”, ens explica la directora des de l'altra banda del telèfon, “no sé si es pot definir com una escena, però que està passant és un fet”. Un altre fet, tal com va recollir l'Anuari de la Música 2019, és que només una de cada cinc bandes programades en un festival a Catalunya el 2019 inclouen dones.

Aquesta dada, però sobretot les experiències de les dones músiques dins i fora dels escenaris, és el que ha portat Cristina Madrid a dirigir el seu primer documental. Les Resilients, gravat en el darrer mig any i que s'estrenarà aquesta tardor, vol ser un retrat del que està passant a l'escena musical catalana. Per això han seguit quatre bandes de música “molt diferents entre elles musicalment, però totes liderades per dones”. La pianista i compositora Clara Peya, el grup de hip-hop Tribade, el trio vocal de soul i funk Seys Sisters i el septet de folkcalentó Roba Estesa. Entre les quatre van teixint un discurs sobre feminisme, la manca de referents o sobre com elles mateixes s'estan transformant en aquests referents.

El que a priori podria semblar que són quatre bandes que no tenen res a veure, “tenen en comú la lluita que duen a terme sobre els escenaris, però també a la seva vida quotidiana”, afirma Madrid. “Hi havia moltes maneres d'explicar-ho, però vam pensar que amb casos concrets i seguint-les, tant a dins com fora de l'escenari, seria una bona manera”. Les Resilients no es queda només en el retrat d'un tipus de música o escena concreta. Al contrari. Fa una fotografia de l'amplitud del que està passant. “Volíem mostrar com malgrat les diferències entre elles, les perspectives podien ser semblants”.

Perspectiva feminista

L'experiència de Cristina Madrid com a regidora d'escenari i producció artística de festivals, juntament amb les ganes de fer un documental feminista que expliqués històries de dones, van ser els ingredients necessaris per posar en marxa el projecte. “Quan vam investigar vam veure que hi havia una manca de documentals que expliquin històries de músiques dones des d'una perspectiva feminista”.

L’objectiu era portar les idees que defensen aquestes dones sobre els escenaris a uns espais més enllà del seu territori habitual. Portar-les a persones que no tenen accés a aquests concerts i festivals. A un públic que habitualment no té accés a missatges d'empoderament feminista. De moment, amb el documental encara per estrenar, s'està aconseguint. El Verkami que està en marxa ha superat ja fa dies el seu primer objectiu i arran de les nombroses peticions de fora de Catalunya en té un de nou: arribar als 10.000 euros per finançar la subtitulació al castellà i l'anglès i estendre el missatge.

Un missatge que posa sobre la taula temes dels quals caldria parlar-ne més. El documental posa davant del mirall el sector musical i la seva híper-masculinització. “Els escenaris sempre han estat espais súper masculinitzats i continuen sent-ho”. El que volen les protagonistes del film és ocupar aquests espais. “Espais que els homes han de cedir i així poder aportar nous missatges que fins ara no havíem escoltat”. El film també ens parla de les discriminacions que les protagonistes pateixen per ser dones i de la manca de referents, especialment instrumentistes.

Però no es queda en la denúncia. Parla també, i sobretot, d'esperança. Esperança d'un moviment destinat a canviar la cultura i la societat. Esperança amb propostes. Propostes pràctiques. Propostes de noves maneres d'incidir en la societat i “interpel·lar als companys homes músics en la revisió dels missatges que donen sobre els escenaris”. Propostes de com repensar les relacions de poder i privilegis que atorga pujar a un escenari “per desconstruir i fins i tot destruir aquest model hegemònic i de privilegi”. Propostes que fugen del discurs simplista. “Em preocupava quedar-me en la superfície”, confessa la directora. “Crec que hem aconseguit evitar-ho i hem anat a l'arrel”.

Cristina Madrid, directora del documental 'Les Resilients' sobre l'escena musical de dones a Catalunya amb perspectiva feminista. MANUEL ARENAS

En aquesta intenció d'anar a l'arrel, el documental enceta també un debat, massa vegades deixat de banda, sobre les cures. “Cuidar-nos entre totes, cuidar l'equip tècnic, cuidar les bandes... Hem intentat no esgotar-nos més del compte perquè al final ens volem vives i amb vides dignes”. Per a Cristina Madrid, no aplicar això al rodatge, sent la tesi del documental la que és, “era poc coherent”. Tot això fugint el més lluny possible de les lògiques patriarcals. “Quan em pregunten si són les millors bandes, sempre responc que això de 'les millors' és una lògica molt patriarcal”, explica, “des del feminisme reivindiquem fer xarxa, la sororitat, no la competència”.

La resiliència, diu el diccionari, és la capacitat d'una persona per afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i així, recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses. “Quan comparteixes tantes hores amb altres dones amb discursos complementaris i diferents, veus molts punts de vista en els quals no hi havies pensat”. El documental i les seves protagonistes en són exemples pràctics. Mirem-lo i pensem-hi.