Les pintures de Francesc Gimeno van meravellar Josep Pla fins al punt de fer-li esclatar la necessitat d'expressar amb paraules la bellesa del paisatge. Pla era molt jove quan va visitar a Begur una exposició amb les pintures de Gimeno (1858-1927), i en va quedar profundament impactat. Això ho va explicar Mariona Seguranyes, investigadora dels primers contactes de Pla amb la pintura, aquest passat dimarts a l'Ateneu Barcelonès durant la xerrada El que hem pintat. Josep Pla i els artistes. Seguranyes estava acompanyada d'Àlvaro Múñoz, investigador de la Càtedra Josep Pla, i de Xavier Pla, catedràtic de la Universitat de Girona i expert en l'autobiografia de Josep Pla.

La figura i obra de Josep Pla encara desperta interès. Una bona prova és que la sala Oriol Bohigas de l'Ateneu es va omplir per escoltar als esmentats experts planians. Per la seva banda, Xavier Pla va parlar de les primeres vegades que Josep Pla va sentir les ganes d'escriure. "La vocació d'escriptor li neix en les passejades tot pujant al Far de Sant Sebastià, i va començar a posar adjectius darrere cada pineda", va comentar Xavier Pla que està convençut que el sentiment del paisatge és el que convertir Josep Pla en escriptor.

Josep Pla plorava d’emoció per la bellesa del paisatge, i sabia que és impossible traduir aquesta bellesa en paraules. Potser per això, és molt més que un escriptor realista. Com defineix Xavier Pla, Josep Pla practica "un realisme sintètic", i se sent còmode amb el Noucentisme i els ressons hel·lènics. Amb aquestes preferències estètiques no és d’estranyar que Josep Pla no respectés gaire Picasso, ni el cubisme, ni tampoc les modes avantguardistes.

La feina de periodista i les corresponsalies a França, Itàlia i Alemanya van determinar molt la seva manera de fer i de pensar, i durant aquells anys el de Llofriu (Baix Empordà) va dedicar nombrosos articles a molts artistes. En aquest sentit, Àlvaro Muñoz va voler subratllar, entre altres coses, que "sí que és veritat que Pla no és un crític d’art, però té fonament teòric. Era fi, i per exemple defensava l’impressionisme". Així doncs, tot el que buscava noves estètiques a Pla l’incomodava, per això va carregar contra Miró en moltes ocasions, i també va ser molt crític amb Gaudí (de qui va escriure que sucava una fulla d’enciam en un got de llet per esmorzar).

Tota la narrativa de Pla reunida en un volum

L’ona expansiva de l’autor d'El quadern gris (1966) no s’atura. Va escriure reportatges, llibres de viatges, memòries, guies culinàries, geogràfiques… però ell per damunt de tot, se sentia un narrador. I ara la seva narrativa està d’enhorabona perquè s’acaba de publicar La cendra de la vida: Narracions 1949-1967, un volum de 840 pàgines que aplega per primera vegada tota la narrativa de Pla en un volum.

Publicat a Destino, aquest llibre reuneix, en una edició revisada, 34 narracions que Pla va publicar com a definitives entre el 1949, quan va sortir Coses vistes a Selecta, i el 1967, quan va aparèixer a Destino La vida amarga. "És un conjunt monumental (ampliat amb dos textos més que s’editen en apèndix) que ha de permetre de ressituar Josep Pla, no únicament com un prosista excepcional, sinó també com un dels grans narradors catalans del segle XX", asseguren des del Grup 62.

Dins del conjunt de l’Obra Completa, les narracions que Pla en algun moment havia publicat com a tals van quedar repartides en tres volums (El quadern gris, Aigua de mar i La vida amarga), on es barregen amb altres textos. I ara Jordi Cornudella, responsable editorial de les edicions de Josep Pla des de fa prop de 15 anys, ha reunit i revisat aquest conjunt de narracions.

La publicació de La cendra de la vida: Narracions 1949-1967 és una bona notícia per a tots els lectors de Josep Pla que tinguin ganes de gaudir, expressat amb les paraules de l’escriptor: "d’un seguit d’escenes de la vida humana, escenes molt diverses, amb la misèria i la bellesa barrejades, alternant el vici i la virtut, la línia del sentiment i la línia trencada de la insanitat".