A Cuba, en cas d'epidèmia, "el personal sanitari sap immediatament on ha d’anar i què ha de fer"

La participació de metges cubans en les tasques de lluita contra l'epidèmia del coronavirus a l'Estat espanyol ha estat considerada com una possibilitat per part d'algunes administracions territorials, de la mateixa manera que s'ha fet a països com Itàlia o Andorra. Concretament, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya té la intenció de demanar al Ministeri de Sanitat que faciliti la contractació de personal sanitari procedent de Cuba, segons ha pogut saber Públic. La Generalitat ja va fer una petició similar al Ministeri d'Afers Estrangers per aconseguir la col·laboració d'especialistes de la Xina.

La Conselleria de Salut, a més, també pretén ajudar a metges cubans residents a Catalunya, per a que obtinguin l'homologació de la seva titulació i poder comptar amb el seu coneixement especialitzat i la seva expertesa. Així ho ha demanat també al Govern espanyol, per a que acceleri els tràmits. En cap cas ha obtingut resposta, ha assenyalat aquest dimecres la consellera de Salut Alba Vergés.

A Cuba existeix una cultura de l’atenció sanitària diferent de l'europea i, probablement, el tractament que s’ha donat a l’epidèmia hauria estat un altre si s’haguessin seguit criteris com els que s'apliquen en aquell país.

Raúl Herrera Nogueira és metge intern resident anestesista a l'hospital de Bellvitge des de maig del 2017. Va venir de Cuba fa cinc anys, on es va llicenciar. Va fer un master a Madrid i després es va traslladar a Barcelona, per l'especialitat. Explica que a partir del moment en el qual van començar a arribar al seu hospital casos positius per la covid-19, es van reorganitzar i va passar a treballar a les UCI, fent guàrdies de manera combinada entre intensivistes i anestesistes. 

Problemes organitzatius

Pensa que, des del punt de vista organitzatiu "la resposta ha estat lenta i una mica tardana". En entrevista telefònica amb Públic explica que "en relació al personal sanitari -metges, infermeres, zeladors- es van necessitar molts dies per organitzar l'estructura de treball. Això ha generat un desgast i un retard en l’optimització dels recursos".

També explica, no obstant això, que l'ha sorprès positivament "la disponibilitat de tothom, el desig de fer més, d'aportar, col·laborar, fins i tot fora de l’escenari o del sector en el qual habitualment realitzen la seva tasca". "Crec que ha estat molt positiu i que ha compensat una mica el desordre o la incapacitat de la direcció de Salut, a l'hospital en el qual jo hi soc, per agilitar les respostes a l’epidèmia", afirma. "Em refereixo sobre tot a la manera d’estructurar els esquemes de guàrdies, a la capacitat de predicció, la qual cosa és perfectament comprensible en aquesta situació de caos, però a determinats sectors com són les àrees de crítics...  ha costat una mica organitzar-ho. Aleshores s'ha vist com el personal no només té la sobrecàrrega del treball i l’estrès de la situació, sinó que a més se li genera tensió pel fet de no saber a qui està subordinada cada persona, a qui s’ha de consultar en determinades situacions...", matisa.

Indefinició de protocols 

I des d'un punt de vista tècnic assenyala que "cada dos o tres dies es canvien els protocols". "Així és molt difícil mantenir un tractament estable. No hi ha una entitat a Espanya o a Catalunya que estigui definint els protocols. Cada hospital emet protocols, es segueixen en funció de la unitat i del responsable que la porta. Es segueixen protocols diferents amb cada pacient, perquè no està centralitzat, no existeix una jerarquització del tractament. Tot és prou empíric però tot i així, amb aquests tractaments que són experimentals, s’haurien de poder protocolitzar i organitzar els canvis".

L'experiència cubana

"En quant a l’organització del sistema de Salut, ho dic amb tota la modèstia, crec que tenim algun avantatge, perquè a Cuba, de forma sistemàtica, estem habituats a situacions d’alarma, per epidèmies, com a conseqüència del dengue. No és en absolut la mateixa malaltia, ni té la mateixa forma de transmissió, però a Cuba amb una periodicitat d’aproximadament dos o tres anys es produeixen situacions d’epidèmia de dengue, i està prou ben estructurada la manera d’organitzar el sistema de salut en tota situació d’epidèmia", afirma el doctor Raúl Herrera Nogueira.

"Davant d’una situació com aquesta, de forma més immediata, la major part del personal sanitari sap on ha d’anar, a qui s’ha de subordinar i exactament què ha de fer", assegura.

Atenció comunitària

Però pel fa referència a la preparació per l'emergència, aquest metge també posa l'accent en un altre factor que és "la capacitat d’involucrar a una gran quantitat de personal de salut en la campanya, des del punt de vista de l’atenció comunitària".

Detecció de malalts a Cuba, en cas d'epidèmia: Visites "casa per casa, buscant persones amb símptomes respiratoris"

Implicació en una forma de detecció de malalts en cas d'epidèmia que a Cuba es coneix com a "pesquisaje". És un sistema d'obtenció d'informació sobre les persones que poden estar malaltes. Significa "anar casa per casa, buscant persones amb símptomes respiratoris, mantenint les mesures de seguretat i la distància amb els pacients malalts, amb els que tenen febre o presenten símptomes, al seu domicili, per evitar la mobilitat, sense que les persones hagin de sortir per anar al centre de salut", explica a Públic el metge anestesista de l'hospital de Bellvitge.

La indagació  consisteix en que cada cert període de temps, cada 48 hores, "una persona que pot ser un estudiant de Medicina o d’Infermeria, o metges o infermers, truquen a la porta i pregunten si en aquest domicili hi ha persones amb símptomes, mantenint totes les mesures de distància i de seguretat", precisa. "Després va el metge d’atenció primària al domicili de la persona a fer el seguiment, a veure l’evolució", a decidir si cal aïllar-lo o ha d’anar a l’hospital".

"A Cuba, els estudiants de Medicina, que són un volum important de personal, estan integrats a la campanya de lluita contra l’epidèmia", assenyala.

Immediatesa i detecció precoç

Per resumir assenyala "dues diferències" de comportament entre el sistema sanitari cubà i l'espanyol per fer front a l'epidèmia. "La primera, la immediatesa en quant a l’organització, que des del meu punt de vista aquí ha estat prou lenta. Li puc parlar del meu hospital... per poder organitzar l’estructura de guàrdies i que cadascú sabés quina rotació tindria va costar dues setmanes. Això en aquesta situació és molt de temps. Crec que a Cuba s’hagués fet amb més immediatesa", insisteix.

"I la segona és aquesta situació sobre el volum de persones dedicades no només a l’atenció hospitalària sinó a la comunitat, directament a la detecció dels casos de forma precoç, per donar una resposta una mica més efectiva", afegeix.

"Una cosa que s’està veient aquí, amb els pacients que tenim a la UCI, es que les persones que comencen amb símptomes, que van anar a urgències passen aproximadament 4 o 5 dies. Potser si a aquestes persones se les hagués fet un seguiment més directe al domicili, s’hauria vist la necessitat d’anar a l'hospital abans, i s’haurien optimitzat les mesures d’aïllament".

Fonts consultades per Públic assenyalen que a Cuba ja s'ha realitzat el control sobre 9 milions de persones, sobre una població d'11,2 milions.

"Jo no sé si és una mesura correcta en aquesta situació, però s’està fent i està tenint resultats", explica el doctor Herrera Nogueira. "No vull pecar d’optimista, perquè pot succeir igual o fins i tot pitjor, perquè la situació econòmica a Cuba fa bastant difícil mantenir l’aïllament, però de moment, amb poc menys de dues setmanes que porten a Cuba, l'increment de casos i el volum de pacients que va d’urgències amb símptomes respiratoris no desborda el sistema de salut". 

Segons càlculs de la BBC, fins aquest dimecres a Cuba s'havia detectat un total de 396 persones infectades per coronavirus i haurien mort 11 persones per aquesta causa.

Arrogància occidental

A la pregunta sobre què es podia haver fet per evitar la propagació del virus, el doctor Herrera Nogueira critica l'actitud de molts estats, entre altres l'espanyol, en relació a la situació que hi va haver a la Xina. "Crec que es va subestimar la magnitud del problema que hi havia a la Xina, acusant el sistema de salut xinès i a les seves autoritats sanitàries i de control epidemiològic, i semblava que venien a dir que això passava a la Xina perquè l'estructura del sistema de salut no estava ben organitzada, perquè no es podia concebre que una epidèmia del tal magnitud es pogués donar a països europeus".

"Es va subestimar la magnitud del problema que hi havia a la Xina"

"La mortalitat que tenim en aquests països és gairebé tres o quatre vegades superior a la xinesa. És un exemple d'una actitud de certa arrogància davant d’aquella situació i això va fer que la resposta fos tardana i en els primers moments de nivell inferior al que exigia la situació", insisteix.

"S’haurien d’haver pres mesures amb molt més rigor i amb molta més urgència"

"Crec que s’haurien d’haver pres mesures amb molt més rigor i amb molta més urgència que les que es van prendre i no esperar a tenir un increment de casos, perquè quan comencen a créixer de manera explosiva i ho fan en cadena aleshores es necessita ja molt de temps per detenir la situació que s’identifica". "Ens va passar amb la Xina i aquí a Espanya ens va passar el mateix quan estava passant a Itàlia".  "A Itàlia els hospitals es trobaven col·lapsats els hospitals i les UCI i encara qui a Espanya no s’havien pres mesures contundents, per limitar els viatges, promoure l’aïllament", rceorda... "Crec que estem pagant ara la visió arrogant de l’experiència d’altres països".

Era necessari el confinament?

Herrera Nogueira no té dubtes: "Crec que era necessari i que ho era molt abans de quan es va fer. Jo crec que l’ideal hauria estat confinar fins i tot, d’una manera esglaonada, amb més rigor de com es va fer abans que tinguéssim símptomes, abans de tenir pacients simptomàtics, pacients positius. L’objectiu en una situació com aquestes no és tenir pacients positius i controlar-los, sinó intentar tenir la quantitat més petita de pacients positius, i en això sí que hem estat lents".

Seguretat a les UCI

"En quant a la seguretat personal, el problema que hi ha hagut ha estat la utilització dels equips de protecció individual, els EPI, que no són suficients i no són els òptims", lamenta.

"Un pacient crític demana una presència gairebé constant d’infermeria i medicina. És un pacient molt dinàmic que necessita canvis en la medicació i en els paràmetres respiratoris.

"L’atenció als pacients crítics, en situació d’aïllament, és extremadament difícil"

Amb diferència d’una hora, es pot fer un canvi, veure un resultat i novament ha de canviar en molt poc temps. Llavors l’atenció d’aquests pacients crítics, en situació d’aïllament és extremadament difícil i per això crec que tindrem a les UCI una mortalitat superior no només per l’impacte de la malaltia, que sense dubte evoluciona a una gravetat important, sinó perquè l’atenció que estem donant a aquests pacients no és la que habitualment es dona a un pacient crític pel distanciament que es necessita", explica.

Per il·lustrar clarament el que explica el doctor Herrera posa un exemple d'una experiència concreta, viscuda en primera persona: "Jo vaig tenir una situació personal amb un pacient, que a més era jove, que es va desconnectar del respirador. Era un pacient que estava evolucionant bé, i l’estàvem despertant per intentar ... i s’estava movent, perquè encara que estava sedat ja començava a tenir algunes respostes, i en un del moviments es va desconnectar un dels cables del respirador ... això és una cosa que pot passar, però habitualment és tan senzill com entrar a l’habitació i connectar el respirador, en una situació de normalitat. Imagini el que això significa ara. Cal vestir-se de manera immediata, amb totes les mesures de protecció, amb doble guant, mascareta... garantir que no hi hagi contacte porta el seu temps. Bé, ens vam trobar amb la situació que quan anàvem a entrar, justament en aquell moment no hi havia equipament de protecció. Estaven de camí. Llavors vam haver d’entrar amb una protecció que no era l’òptima, amb un pacient desconnectat que estava emetent a l’ambient tota la càrrega víral, que possiblement era alta. Vam haver d’entrar vestits com vam poder, per connectar-lo al respirador".

Lliçó pel futur

Una de les lliçons importants de cara al futur, segons Raúl Herrera, "és la del valor de la sanitat pública": "Si n'hi ha una que cal extreure és la de com hem de cuidar la sanitat pública. No només cuidar-la, sinó potenciar-la cada vegada més. Això no vol dir que no hi hagi sanitat privada. Fins i tot el vincle entre sanitat pública i privada s'ha de reconèixer, però cal donar cada vegada més protagonisme i més valor a la sanitat pública". "La capacitat de resposta que s'ha tingut en aquesta situació crec que ha estat la del sistema de sanitat pública i si en alguna mesura hi ha febleses és perquè en els últims anys se li van retirar bastants recursos", conclou.