"El mercat laboral està a un nivell i l’immobiliari, tres per sobre. Aquest desequilibri impedeix un accés de manera normalitzada a l’habitatge, i si les administracions no donen alternatives, això porta a la disjuntiva d’anar al carrer o ocupar". Carles Sagués, activista i actualment secretari de la Plataforma Sant Roc Som Badalona, explica així les dificultats per accedir a l’habitatge a la ciutat, que es poden fer extensives al conjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona.

En una entrevista per telèfon amb Públic just després d’aturar un desnonament al barri de Bufalà ("Demà en tenim un altre a Artigues. És un no parar"), Sagués lamenta la manca de disposició per part de l’Ajuntament de treballar conjuntament amb les entitats i moviments socials per "sumar". "Els últims dos o tres anys tant serveis socials com l’Oficina d’Habitatge de Badalona ja estaven col·lapsades. Ara ha plogut sobre mullat, tot s’ha agreujat i no donen a l’abast", remarca Sagués.

Amb l’arribada de la pandèmia a Catalunya i l’inici del confinament, el 42,9% de les llars metropolitanes van patir una reducció dels seus ingressos i això ha provocat la disminució de la seva capacitat de pagar l’habitatge. Són dades de l’últim informe de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, que alerta que les llars en situació més desfavorable són les que estan de lloguer, que ja comptaven amb uns ingressos inferiors abans de l’inici de la crisi.

130 desnonaments

La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) augura una "tardor dantesca" després de sumar 130 desnonaments la setmana passada a Barcelona. El seu portaveu, Santi Mas de Xaxàs, explica que "abans de la crisi de la covid-19 hi havia uns 50 desnonaments per setmana. La xifra s'ha triplicat i cal impulsar d'una vegada una moratòria real que aturi tots els desnonaments".

La PAH s’ha manifestat aquesta setmana davant de la delegació del Govern espanyol a Barcelona per fer arribar la demanda a l’Executiu estatal perquè estengui i ampliï fins a finals del 2021 la moratòria en els desnonaments d'hipoteca i de lloguer aprovada durant l’estat d’alarma. "A finals de 2021 creiem que ja hi haurà una Llei d'Habitatge que realment acabi amb aquesta xacra dels desnonaments, amb més d'un milió de casos des del 2008 a Espanya", puntualitza el portaveu de la PAH, i apunta que en disposar de majoria suficient, si el Govern espanyol no ho acaba aplicant és per "manca de voluntat política".

Un dèficit històric

El dèficit històric en habitatge social a l'àrea metropolitana, i a Catalunya en general, marca, però, les limitacions de l’Administració de cara a donar resposta a aquests casos. El parc públic a Barcelona i la resta del país és de l’1,5% sobre el total d’habitatges, una xifra irrisòria en comparació amb ciutats com Viena o París, amb prop del 20%. La mitjana europea se situa al 15%.

La presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (OHB), l’economista Carme Trilla, que va ser directora general i secretària d'Habitatge de la Generalitat entre 2004 i 2011, apunta que tots els ajuntaments metropolitans tenen com a "prioritari" l’ampliació del parc públic. N’hi ha que tenen capacitat operativa, com el de Barcelona, amb l’Institut Municipal de de l'Habitatge i Rehabilitació, mentre que altres ho han de fer de la mà d’altres organismes públics com l’Institut Català del Sòl (Incasòl) o l'Institut Metropolità de Promoció de Sòl i Gestió Patrimonial (IMPSOL). "Amb tots passa el mateix: hi ha una gran lentitud administrativa en la mobilització dels sòls en què s’han de construir habitatges; és el principal problema comú a tota l’AMB actualment", afirma.

Des del 2015 hi ha a Barcelona un dels governs municipals que més èmfasi ha posat en el dret a l’accés a l’habitatge. A l’inici del primer mandat de l’alcaldessa Ada Colau hi havia 7.500 immobles assequibles, a finals de 2019 n’hi havia gairebé 10.000 i l'Ajuntament té 65 promocions en marxa a la ciutat en diferents fases del procés que sumen 4.300 habitatges més. La previsió és acabar el mandat actual amb el doble de pisos que el 2015, amb el voltant de 15.000. 

Trilla recorda, però, que "ampliar el parc públic no és una cosa que es pugui fer d’avui per demà. És un objectiu imprescindible perquè és el que s’està demanant des de fa anys, perquè és insuficient. Però aquestes coses no s'improvisen, s’hauria de fer més, molt més del que s’ha fet, s’ha d’accelerar tant des de la nova construcció d’habitatges com el tema d’aconseguir pisos d’entitats financeres que els tenen buits". Aquesta última modalitat ha permès, a través de la compra amb tanteig i retracte o la cessió temporal de pisos, que la Generalitat hagi adquirit des de 2015 un total de 2.636 pisos de bancs.

Tot plegat, però, continuen sent xifres "insuficients" per fer front a les necessitats actuals, explica Trilla, que també presideix la Fundació Hàbitat3, gestora d'habitatge social del Tercer Sector Social de Catalunya.

El tercer sector, un actor clau

El tercer sector, que "tradicionalment" ha tingut un rol de denúncia de les mancances en habitatge social, intenta arribar allà on no ho fa l’administració. Des de fa uns anys "té un paper més actiu, amb la creació d’organitzacions de cara a aconseguir habitatges i gestionar-los, amb lloguer social en col·laboració amb l’administració". És al que es dedica Hàbitat 3. Segons l’economista, aquest tipus d’entitats pràcticament no han tingut presència a Catalunya i a l’Estat, mentre que són una figura corrent a països com Alemanya o els Països Baixos i a vegades donen més bons resultats que la pròpia administració: "Hi ha més facilitat, per la proximitat amb les famílies i perquè hi ha més agilitat en la gestió". "Pensem que és un camp que s’ha d’ampliar i reforçar", afirma. Durant el 2019, Hàbitat3 va gestionar 493 habitatges, un 12% més que l’any anterior, on hi vivien 1.308 persones.

L’habitatge social de venda

Un capítol a part mereix l’habitatge protegit destinat a la venda. Máximo Loizu és el conseller delegat de Solucions, una empresa gestora de cooperatives d’habitatge social que ha promogut més de 5.800 habitatges socials a Catalunya, actualment uns 350 l’any. Loizu critica que ara cada vegada en promouen menys perquè prima l’habitatge social de lloguer. La demanda, però, hi segueix sent. Segons Loizu, per una promoció de 165 habitatges al barri de la Clota de Barcelona tenen més de 1.400 persones apuntades, una "demanda brutal".

"L’única possibilitat pel treballador d’estalviar en el sistema actual és adquirint un habitatge. No se li pot negar aquesta opció", apunta. Loizu nega que el tipus de cooperatives on treballa es puguin dedicar a promocions destinades al lloguer social. "El lloguer social és una necessitat, una emergència que han de cobrir les administracions". Per això, afirma que hi ha d’haver un equilibri: "Lloguer social d’emergència per la gent necessitada en aquell moment, gestionat per l'administració. Però després s’ha de donar l’oportunitat a la classe treballadora perquè adquireixi a un preu assequible un habitatge social".

L’economista Carme Trilla explica que l’habitatge social de venda ha contribuït a facilitar el dret a l’habitatge "claríssimament" durant el segle XX, quan una "part important de la població" va accedir-hi a través de la compra de pisos de protecció oficial. A dia d’avui, però, la situació és diferent. "Ara és difícil la compra, quan les famílies no tenen accés al crèdit. Per comprar necessites finançament. A diferència d’altres èpoques, tothom es decanta més cap al lloguer perquè no hi ha facilitats creditícies", conclou.