"A una persona esgotada la pots obligar al que sigui", aquesta reflexió se la fa la protagonista de Mamut, una jove molt pràctica i determinada que tipa de fer treballs mal pagats i esclavistes decideix marxar de "la gran bassa" (Barcelona). I fins aquí l’espòiler de la trama. Publicada a Club Editor, l’obra narrativa d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978) és poderosa perquè brolla d’una deu molt seva, molt pura, i això la fa elegant i crua a la vegada. Quan el 2018 va publicar Permagel, es va convertir en un fenomen literari que va travessar fronteres. El mateix va passar amb Boulder, i ara amb Mamut, el volum que tanca la trilogia.

Les protagonistes d’aquest brillant tríptic són dones encaparrades pel tema de la maternitat, les relacions socials, el sexe. Sí, el sexe, i és que no sovintegen llibres on les autores abordin la sexualitat i menys entre dones, almenys no en la literatura catalana.

Des que el 2008 Eva Baltasar va guanyar el Premi Miquel de Palol de poesia amb Laia, els seus llibres, siguin de narrativa o poesia, garanteixen un sacseig, una remoguda que potser resulta incòmoda, però ajuda a fer neteja.

Prescindir és una paraula molt present en els fonaments de 'Mamut', oi?

Sí i de la meva pròpia vida també. En aquest sentit, m’he emmirallat molt amb la protagonista perquè realment és una dona que s’adona que no li cal tot allò que sembla que tingui, tot allò que ha assolit i que era esperable d’ella pel seu context i que no li cal per viure intensament, per viure bé. I fa aquest pas de deseiximent. Quan marxa de Barcelona no només ella es mou físicament, enrere deixa moltes etiquetes, la de la treballadora assalariada explotada, també la de lesbiana, i va abandonant tot això i arriba com molt neta, fa un procés de despullament i un cop allà s’adona que realment li cal molt poc per viure i que ho gaudeix molt intensament. Al final li cal una mica de menjar, beure i escalfor, una escalfor que la protegeixi de la intempèrie del món, una intempèrie com molt real, molt climatològica. És a dir la intempèrie de Barcelona era una intempèrie humana, i allà la intempèrie és el fred, i ja està.

Segurament la protagonista de 'Mamut' és la més pràctica de les tres novel·les.

Potser per això m’emmirallo molt amb ella, jo sóc molt pràctica (riu). Sí, sí, és veritat. I a més, és el personatge que fa el pas. Les tres són dones que transiten una mica pel límit, que se senten molt incòmodes en societat, però no acaben d’atrevir-se. A Permagel són allà, a Boulder li costa molt trobar el lloc, i en canvi aquesta ho té molt clar, aquí no pot ser, doncs agafa i marxa. I se’n va a un entorn rural, però li podia funcionar qualsevol entorn solitari, podia haver estat enmig d’un oceà o un desert, però simplement jo aprofito els propis paisatges. Això que fa la protagonista de Mamut jo ho vaig fer fa vint anys, jo vivia a Barcelona i ho vaig deixar tot i me’n vaig anar a una casa aïllada al Berguedà, i aprofito l’experiència, i a partir d’allà creix la novel·la.

De les tres, 'Mamut' és la que li ha costat més d’escriure?

El 2019 vaig començar amb Mamut, l’esquelet ha arribat intacte, però l’he vestit i desvestit moltes vegades. Hi ha escenaris i viatges que han desaparegut, i ha quedat com molt pur el que jo creia, un mamut és un ésser prehistòric i tot el que tenim ara són els ossos, i jo crec que la novel·la haurien de ser aquests ossos. I he intentat que el llenguatge també acompanyés. Hi ha un deix poètic en totes, però amb Mamut si sortien dues imatges per dir una cosa, jo deia no, només una, no te’n vagis. Volia que l’austeritat del personatge es reflectís en l’escriptura.

Quan va veure clar que d’aquestes històries que la rondaven en sortirien tres novel·les?

Quan vaig acabar Permagel. Una vegada vaig anar al psicòleg perquè tenia problemes existencials i la psicòloga em va dir "mira et veig molt desestructurada i et recomano un exercici que és anar a casa i en quatre pàgines escrius la teva biografia, i t’estructures". I vaig fer-ho, i de seguida vaig veure que m’avorria explicar la meva pròpia vida, però que havia trobat una veu que a mi em seduïa. I vaig aturar la teràpia per seguir aquella veu a veure on em duia. Va ser un procés d’un any, que vaig gaudir moltíssim perquè no hi estava avesada. Jo venia d’escriure poesia, una poesia molt confessional, molt intimista, molt del jo i de l’ego, i allò acaba fent una bombolla resclosida; i el fet de crear un personatge va ser molt sanador, vaig crear una companyia, una dona que m’acompanyava. I em va encantar tant, que quan vaig acabar Permagel vaig dir, vull més, vull seguir. I tenia clar els títols de les dues novel·les següents Boulder i Mamut, que són dues imatges que a nivell poètic ja les contemplava. I com a metàfora de les protagonistes vaig pensar que m’agradaria conèixer una dona que fos un 'Boulder' i una altra que fos un 'Mamut', i així s’han anat construint. I llavors em vaig posar amb la redacció del Mamut, que va ser molt ràpida, però entremig va sortir Boulder, va haver-hi un ball, però ara estic molt satisfeta amb el resultat final.

Acabada aquesta trilogia, aparca la maternitat com a tema literari?

A la propera novel·la espero no tornar-hi. La maternitat és un tema que m’ha acompanyat sempre, vaig ser per primera vegada mare als vint-i-quatre anys, tinc una filla que ara en farà dinou, i la petita en té deu. Era un tema que ja va amb mi, però ara ja porto tres novel·les amb el fil de la maternitat, i no és només escriure la novel·la, sinó també acompanyar-la, parlar-ne, i ara vull parlar d’una altra cosa. No sé quina serà. Sí que és cert que he començat una nova novel·la i que m’interessa molt el tema de la intempèrie, el fet de sentir-se a la intempèrie quan vivim en principi tan acollits quan estem en societat. És una cosa que ja surt al tríptic i m’agradaria anar per aquí, intentant que no surti la maternitat. A veure si me’n surto…

Parlant d’aquesta manera de la maternitat, explicant maternitats diverses, en certa manera ha obert camins per altres escriptores més joves.

És un tema que m’interessa. Sóc mare, he gestat dues vegades i m’he adonat que la maternitat no és o blanca o negra, és completament polièdrica i té totes les cares. Amb Boulder a vegades em pregunten amb qui m’identifico i jo m’identifico amb la Boulder i amb la Sansa, he viscut tota la maternitat, l’embaràs, el part, la lactància a demanda durant tres o quatre anys i ho he viscut molt bé amb les dues nenes, però alhora en aquells moments em mirava a mi mateixa i m’arribava a jutjar amb la mirada de la Boulder, i em deia "però Eva que estàs fotent? Has desaparegut en aquest rol de mare on sembla que ets tan feliç". I alhora tenia les dues mirades i crec que n’hi pot haver mil més. I sí que m’agrada anar a allò que m’incomoda, quan escric busco que em problematitzi, no busco una cosa fàcil, ni com a lectora. Una novel·la que no em susciti, que no em remogui res no m’interessa, i com a escriptora busco anar cap a llocs on em senti problematitzada i aprofundir-hi.

Als seus personatges les aparences i les superfícies no els hi agraden.

Cerquen certa autenticitat, algunes més d’altres. A l’última li resulta més fàcil, les altres es queden una mica atrapades en aquest sentiment de sinceritat i honestedat. Crec que són protagonistes que són molt honestes amb els lectors, però que després amb la seva manera de viure no ho són tant. La de Permagel reconeix que menteix, menteix moltíssim i ho fa per sobreviure, per poder anar fent.

Vostè per sobreviure també va decidir marxar de Barcelona, li agrada viure aïllada?

A Barcelona no he tornat. I jo com més aïllada més en pau estic. Ara visc a Cardedeu, que no és petit, però em va molt bé perquè tinc dues filles i els dona molta autonomia i és molt pràctic, però si jo hagués de viure sola crec que ho faria una mica més aïllada. Envoltada de gent visc amb certa incomoditat, prefereixo que hi hagi poca gent.

Respecte a l’espècie humana és pessimista o optimista?

Sóc realista pessimista. Perquè si som realistes no puc ser optimista, trobo jo. Crec que anem cap a un precipici molt alt, d’allà ens estamparem tots i penso que hi ha diferents maneres d’anar-hi: amb una bena als ulls, disfressats de carnaval i hahaha, hihihi com si no passés res, o anar-hi molt conscientment i amb certa lucidesa, i pel camí intenta obrir-te, estimar bé, acompanyar, intenta que el camí sigui el més bonic possible! Però no… no sóc gens optimista.

Al desembre va publicar el poemari 'Nus Schiele' i ara 'Mamut'. Per vostè fer poesia i narrativa van alhora?

No és que al matí faci poesia i a la tarda novel·la, però sí que és cert que en moment que tenia la novel·la avançada o parada em posava amb la poesia, com una ziga-zaga, quan escric novel·la tampoc sento que hagi abandonat la poesia perquè el meu treball amb el llenguatge és molt poètic és molt de pensar el ritme, la musicalitat, de buscar una paraula aguda o plana, encara que sigui un text de narrativa, però això m'ho miro molt.

De què s’ha alimentat com a escriptora, quins són els seus referents?

He llegit molt des que vaig aprendre a llegir als quatre anys, i he escrit molt des de ben petita. I sí que és cert que els referents han anat canviant. Vaig tenir una infància bastant tancada a casa, moltes hores sola, i la meva mare era sòcia del Círculo de Lectores i amb nou o deu anys ja em sabia de memòria els llibres del Vaixell de Vapor i vaig començar a agafar llibres de les prestatgeries, i vinga Gabriel García Márquez, el que hi hagués. M’ho llegia tot. Vaig passar una època llegint els llibres de l’Agatha Christie i quan escrivia Permagel em venien. I per mi la Rodoreda és un referent claríssim, m’encanta. I també els grans narradors de la meitat del segle passat com Lucia Berlin, James Salter o John Cheever, m’agraden molts els anglosaxons tot sigui dit. I de poetes, la Silvia Plath, l’Anne Sexton i també sóc molt lectora de filosofia. De l’art em nodreixo molt, de Schiele està clar, no? Ara, d’art no en sé un borrall, però m’encanta que em passin obres d’art per sobre, i veure que em provoquen.

Ara que la Carla Simón s’ha emportat l’Os d’Or de la Berlinale amb una pel·lícula en català que reivindica la pagesia, és com la prova del cotó per demostrar que amb el català es pot tot, i en el seu cas, els seus llibres estan traduïts a un munt de llengües.

No sento que el català em limiti, al contrari. Escric en català perquè és la meva llengua materna, no sabria escriure en castellà, no em sabria expressar. Tinc la sort d’estar traduïda en molts idiomes, i cal valorar la feina del traductor. Quan és una bona traducció, hi ha una coautoria que t’aixeca el llibre i te’l porta a una altra cultura. Jo no em tradueixo al castellà, tinc la sort que ho fa la Nicole d’Amonville, que és una traductora boníssima.