Les primeres explosions a Kíev es van sentir a les 5.10 del matí. Mitja hora abans, Putin havia aparegut a la televisió anunciant l'atac:

"Rússia no pot viure tranquil·la i segura amb la constant amenaça que emana de l'actual Ucraïna. [...] He ordenat una operació que té com a objectiu la desmilitarització i la desnazificació d'Ucraïna. [...] Qualsevol interferència de tercers països tindrà conseqüències com mai no s'han vist".

La nit s'havia fet molt llarga. Cap al vespre, la majoria d'ucraïnesos semblaven tenir assumit que l'atac ja era inevitable. L'anunci rus que tancava tot l'espai aeri entre Rússia i Ucraïna per als vols comercials semblava un senyal evident que no hi havia marxa enrere als plans del Kremlin.

En un intent desesperat, Volodymyr Zelensky, el president d'Ucraïna, va sortir a la televisió per parlar directament en idioma rus als habitants del país veí:

"Si us plau, escolteu la veu de la raó. La gent d'Ucraïna vol la pau. El govern d'Ucraïna vol la pau. Volem la pau i estem disposats a fer el que faci falta per aconseguir-la. L'última cosa que necessitem és una guerra entre nosaltres."

Les cadenes de missatges que circulaven durant la matinada entre familiars i grups d'amics a Kíev contenien una sola frase: "Si us plau, cuida't".

A l'alba, mentre l'atac militar entrava a la seva segona hora i les sirenes antiaèries tronaven a Kíev, les converses es tornaven més pràctiques: "Marxem de la ciutat o ens quedem? Anem a treballar avui? Saps si hi ha algun supermercat obert?"

A la recepció de l'hotel on em trobo, l'encarregada plorava desesperada: "L'atac m'ha enxampat aquí, treballant sola de nit en aquest taulell. Jo vull estar amb les meves filles i abraçar-les. Vull saber que estan bé. Què serà de nosaltres?".