Per segon any consecutiu, el PSC i el Govern -en mans d'ERC en solitari- han arribat a un acord per als pressupostos de la Generalitat, que resten pendents de l'aval dels Comuns per poder-se aprovar. Paral·lelament, les dues mateixes formacions van anunciar fa uns dies una entesa en els comptes de l'Ajuntament de Barcelona, en aquest cas amb els rols canviats -els socialistes al govern i els republicans a l'oposició-. A nivell estatal, ERC ha estat decisiva en les diverses investidures del socialista Pedro Sánchez, així com en l'aprovació dels tres darrers pressupostos generals.

Són només alguns exemples de la col·laboració cada cop més greixada entre Esquerra i el Partit Socialista. Paradoxalment, coincideix en el temps amb un moment en què les dues formacions són els principals partits de Catalunya -amb Junts a poca distància- i en què, segons totes les enquestes, rivalitzen per imposar-se a les properes eleccions al Parlament, previstes pel febrer de l'any vinent. És el que es podria anomenar la competició col·laborativa entre ERC i PSC o, si ho volen, la col·laboració competitiva.

Alguns dels principals dirigents dels dos partits descarten la possibilitat de compartir el Govern a Catalunya la propera legislatura, però això no impedeix que passin per l'etapa més intensa d'acords en els darrers 15 anys. Segurament hauríem de retrocedir fins a la primera dècada del segle XXI per trobar un moment de relació més estreta entre socialistes i republicans. Va ser l'etapa dels governs tripartits de la Generalitat -del 2003 al 2010, amb PSC a la presidència, ERC com a segona força i ICV-EUiA com a tercer actor- i en què també van compartir responsabilitats en alguns dels principals ajuntaments catalans, com ara Barcelona o Manresa, entre d'altres.

Des d'aleshores, però, l'escenari polític ha canviat força i més d'una dècada després de la irrupció del Procés, Esquerra s'ha consolidat com a partit gran a Catalunya, mentre que el PSC s'ha recuperat després d'encadenar els pitjors resultats a les urnes de la seva història en els anys més intensos del conflicte territorial. De fet, la formació liderada per Salvador Illa s'ha imposat a les tres darreres eleccions que s'han celebrat a Catalunya: autonòmiques del 2021 i municipals i generals del 2023.

La sortida de Junts, clau

Per explicar l'actual escenari de la política catalana hi ha un punt d'inflexió molt clar, que és la sortida de Junts del Govern, confirmada el 7 d'octubre del 2022. La decisió culmina una història quasi interminable de desavinences entre el partit de Carles Puigdemont i el d'Oriol Junqueras, que sota diverses fórmules acumulaven una dècada de col·laboració governamental. Del 2012 al 2015 sota la presidència d'Artur Mas i encara amb les sigles de CiU i suport extern d'ERC; fins al 2017, amb el Govern de Junts pel Sí, la coalició electoral d'ERC i CDC; i des d'aleshores, amb govern compartit, primera amb presidència de Quim Torra i des de maig del 2021 de Pere Aragonès.

Ja des del primer moment, el PSC va apostar per donar oxigen al nou Govern en solitari d'ERC, un fet que s'explica tant per la necessitat del PSOE del suport republicà a nivell estatal, com per l'estratègia política d'un Salvador Illa que ha culminat l'apropament de la formació als grans actors econòmics catalans i es presenta com un garant de l'estabilitat, sense abandonar la crítica a l'acció quotidiana de l'executiu. A nivell pràctic això s'ha traduït en el suport del PSC als pressupostos de la Generalitat de 2023 i 2024, gestos cabdals per obrir la porta a Aragonès a culminar la legislatura.

L'eterna pugna per a l'hegemonia independentista entre Junts i ERC en un context de baixa mobilització d'aquest espai també ha facilitat un creixement dels acords entre republicans i socialistes a escala municipal i supramunicipal, alhora que també s'ha disparat la sociovergència. Així, PSC i ERC governen conjuntament les diputacions de Barcelona, Lleida i Tarragona -la primera sota presidència socialista, i les altres dues encapçalades per Esquerra-, i ajuntaments com Tortosa (Baix Ebre) o Manresa (Bages).

El pacte pressupostari a Barcelona pot ser l'avantsala de l'entrada del grup liderat per Elisenda Alamany al govern de Jaume Collboni, si bé en aquest cas el dirigent del PSC ha de ser capaç de fer encaixar les peces d'un trencaclosques en què necessita el suport d'un tercer grup -Junts o Barcelona en Comú- per tirar endavant els comptes, alhora que els republicans no volen els Comuns a l'executiu municipal.

ERC, soci estable del PSOE

On fa més temps que Esquerra i els socialistes s'entenen és a nivell estatal, i han passat de la desconfiança inicial a una col·laboració cada vegada més estreta i a una relació de major complicitat. Els republicans van donar suport a la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy el juny de 2018 i a partir d'aquí han votat a favor de les dues investidures de Sánchez -gener del 2020 i novembre del 2023- i dels pressupostos generals de l'Estat (PGE) de 2021, 2022 i 2023.

En contrapartida, en aquesta etapa en què ERC s'ha convertit en un soci estable del PSOE s'han aprovat els indults als presos polítics, posteriorment va derogar-se el delicte de sedició -per al qual van ser condemnats- del codi penal i s'ha pactat una llei d'amnistia que encara necessita el suport de Junts per tirar endavant. A més a més, s'ha recuperat la taula de diàleg entre governs per abordar el conflicte polític, s'ha acordat el traspàs de diverses línies de Rodalies a la Generalitat i s'ha condonat part del deute del Govern amb el FLA, entre d'altres acords.

La pugna pel Govern

Quan, teòricament, resta al voltant d'un any per a les noves eleccions al Parlament, la majoria d'enquestes situen el PSC com a favorit per imposar-s'hi, mentre que ERC seria segona força. Cal recordar que els comicis del 2021 els dos partits van obtenir 33 diputats -Junts es va quedar en 32-, si bé els socialistes van rebre més vots. El darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) dona al PSC entre 39 i 45 diputats, mentre ERC es mouria entre els 29 i els 34 -Junts cauria dels 19 als 24-. Posteriorment, però, una enquesta de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) eleva els republicans a la primera posició en intenció directa de vot.

L'aritmètica que surti de les urnes serà cabdal per determinar qui presidirà la Generalitat l'any vinent, amb moltes incògnites per resoldre, com ara si encara es mantindrà la majoria independentista al Parlament o si no és així i, per tant, hi ha un canvi de cicle amb un executiu liderat pel PSC, sense descartar l'opció d'un de presidit per ERC però amb un suport que no sigui el de Junts.

El que ara mateix sembla descartat és un acord entre PSC i ERC, si més no així ho han reiterat aquesta mateixa setmana tant Pere Aragonès -qui, en canvi, no tanca la porta a governar amb Junts, malgrat tot- com Salvador Illa. Veurem si les seves paraules resisteixen l'hemeroteca. Fins que arribi el moment, però, d'una manera o altra sembla segur que mantindran una col·laboració més o menys estreta a l'espera de competir a les urnes per aconseguir la presidència de la Generalitat.