Per segona vegada, Catalunya serà l'escenari d'una cimera hispano-francesa. El dijous de la setmana vinent, dia 19, els respectius presidents, Pedro Sánchez i Emmanuel Macron, es trobaran al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), a Barcelona, en una reunió en què, finalment, el cap de l'executiu català, Pere Aragonès, exercirà d'amfitrió.

Tot i mostrar-se crític amb l'ús "partidista" de la cimera que, entén, vol fer-ne el Govern espanyol amb la voluntat d'enfortir el relat que "el Procés s'ha acabat", la Generalitat ha decidit que no participarà a la mobilització independentista contra l'esdeveniment. Ni que sigui puntualment, la protesta permetrà restablir la unitat independentista, ja que la convoquen l'ANC, Òmnium Cultural i el Consell per la República i hi han confirmat l'assistència Junts, la CUP i, també, ERC.

Feia més de 15 anys que Catalunya no acollia una cimera com aquesta. L'anterior ocasió va ser el 16 de novembre de 2006 a Girona, amb José Luis Rodríguez Zapatero i Jacques Chirac com a principals protagonistes, i Pasqual Maragall com a amfitrió. Moltes coses han canviat des d'aleshores -tres lustres són una autèntica eternitat en política-, però hi ha alguns elements que es mantenen. I és que aquella tardor de 2006 la celebració de la cimera també va comportar la convocatòria de mobilitzacions en contra -tot i que no van ser massa concorregudes- i l'àmbit energètic va ser un dels temes claus -si no el més important- de la reunió entre Zapatero i Chirac.

En aquesta ocasió, la trobada servirà perquè els dos estats signin un tractat d'Amistat i Cooperació Reforçada i per formalitzar la rúbrica simbòlica de l'H2Med, el projecte de corredor d'hidrogen que pretén connectar els ports de Barcelona i Marsella. L'acord energètic, en el qual també participa Portugal, es va tancar el passat desembre a Alacant, i la previsió és que tingui un cost d'uns 2.500 milions -amb la voluntat de comptar amb finançament europeu- i estigui llest el 2030.

Paral·lelament, el Govern de Sánchez també pretén aprofitar l'ocasió per llançar el missatge que Barcelona ha tornat a la "normalitat institucional", allunyada dels moments més tensos del Procés i, per tant, pot acollir cimeres entre estats sense que la cita estigui marcada per les protestes. Com va ser, però, la cimera del 2006 a Girona?

Maragall, president en funcions

La cimera hispano-francesa que va acollir la ciutat va celebrar-se anys abans de l'esclat del Procés i de la irrupció de l'enorme crisi econòmica i financera que marcaria l'actualitat i el dia a dia de gran part de la gent els següents anys. Aquell 16 de novembre de 2006, el president espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, tot just acumulava dos anys i mig a un càrrec que revalidaria després de les eleccions del març de 2008. En canvi, el conservador Jacques Chirac encarava el darrer semestre del seu segon i últim mandat a l'Elisi. El president francès, que abans havia estat alcalde de París (1977-1995), va morir el setembre de 2019.

Al seu torn, Maragall vivia literalment els seus darrers dies com a president, càrrec que ja exercia en funcions i en el qual seria succeït per José Montilla -també del PSC- el dia 28 del mateix mes, després que les eleccions al Parlament celebrades l'1 de novembre haguessin possibilitat la reedició del tripartit format per PSC, ERC i ICV-EUiA. Els darrers mesos de Maragall com a president, però, havien estat marcats per la debilitat parlamentària, ja que l'11 de maig d'aquell any havia expulsat ERC del Govern, a causa de la decisió del partit de fer campanya pel "no" en el referèndum sobre el nou Estatut.

La normativa que va ser aprovada per la ciutadania en una consulta amb una participació molt baixa -per sota del 50%- havia estat molt retallada durant la seva tramitació al Congrés, però encara rebria una estocada final el 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional. Una decisió que acceleraria el malestar i seria un dels elements claus que expliquen l'inici del Procés independentista.

En un barri vell de Girona absolutament blindat -s'hi va desplegar mig miler d'agents dels Mossos d'Esquadra-, Zapatero i Chirac van mantenir la seva primera trobada a quarts d'11h a l'Ajuntament de la ciutat i posteriorment van desplaçar-se al molt proper edifici Fontana d'Or per participar al Fòrum hispano-francès de Diàleg Civil. Era una iniciativa de les fundacions Cidob i Veolia que justament s'estrenava aquell dia, com també ho feia el Consell de Seguretat i Defensa entre els dos estats.

La cimera continuaria al Palau de Congressos de Girona i s'hi abordarien qüestions com la immigració, ETA -la banda armada encara no havia cessat la seva activitat- o la proposta de Zapatero de liderar una iniciativa de pau en el conflicte entre Israel i Palestina, que Chirac va acceptar però que, com és obvi, no va resoldre la situació. Ara bé, la reunió al més alt nivell no serviria per desencallar la interconnexió elèctrica entre els dos estats a través d'una línia de Molt Alta Tensió (MAT) que havia de creuar els Pirineus per l'Empordà.

El projecte generava un fort rebuig ciutadà -amb mobilitzacions ecologistes- i polític -a Catalunya tant ERC com ICV-EUiA s'hi oposaven- i Zapatero i Chirac tot just van pactar que fos la Comissió Europea la que nomenés un coordinador que proposés el traçat definitiu de la polèmica infraestructura. Finalment, el projecte seria una realitat l'octubre del 2015 i un cost de 700 milions, finançats per les companyies distribuïdores -REE i la francesa RTE- i per una subvenció europea -de 225 milions-. La interconnexió s'acabaria fent amb una línia soterrada de 64 km de longitud. Aquest passat estiu, en canvi, s'havia reactivat la interconnexió gasística entre França i Espanya, que també generava rebuig polític i ciutadà i que, finalment, s'ha reconvertit en l'H2Med, un dels elements estrella de la cimera de la setmana vinent.

Protestes ciutadanes

Només quatre dies abans de la trobada entre Chirac i Zapatero, al voltant de 4.000 persones s'havien manifestat contra la MAT a la ciutat. El projecte, com hem dit, finalment tiraria endavant i s'acabaria materialitzant vuit anys més tard, si bé amb modificacions. El mateix dijous 16 de novembre, la ciutat va ser escenari de dues mobilitzacions, si bé globalment no van aglutinar ni un miler d'assistents. Al migdia, la convocatòria del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) en va reunir uns 500. La Generalitat no havia autoritzat que la protesta fos cèntrica i, finalment, es va fer a la plaça dels Països Catalans, més allunyada dels espais de la cimera.

Al vespre, poc més d'un centenar de persones sí que van poder-se manifestar pels carrers del Barri Vell, convocades per la plataforma No a la cimera, que agrupava una vintena d'entitats que es mobilitzaven a favor de "l'Europa dels pobles i la classe treballadora". Ja feia hores, però, que la reunió entre els governs havia acabat. El darrer acte s'havia celebrat a l'església de Sant Pere de Galligants, on va fer-se el dinar que va cloure l'esdeveniment.

De l'àpat se'n va encarregar un encara no tan cèlebre El Celler de Can Roca. 16 anys més tard, i després dels anys més intensos del Procés i algunes crisis econòmiques, Catalunya tornarà a acollir una cimera hispano-francesa, amb el dubte de si aquesta vegada la mobilització ciutadana en contra és de major magnitud que aleshores.