En els últims anys el moviment feminista ha fet una tasca enorme de visibilització i sensibilització de les diferents formes de violència masclista, però aquests canvis en la societat no sempre s'han plasmat encara en les lleis i els ordenaments jurídics. Un exemple n'és la violència econòmica, que tot i que està reconeguda a nivell internacional al Conveni d'Istanbul de 2011, també a la llei catalana de 2008, no figura a la llei espanyola de 2004 ni al Codi Penal. Per això la magistrada del Jutjat Penal 2 de Mataró, Lucía Avilés, ha demanat recentment al Govern espanyol que ho corregeixi i tipifiqui aquest delicte com a violència masclista. Això facilitaria el dictat de sentències en el cas d'impagament de pensions alimentàries, per exemple, i també implicaria un reconeixement més ampli de les dones que la pateixen.

Però, com ho ha demanat? I què és exactament aquest tipus de violència? Responem cinc preguntes clau per entendre què és i perquè demanen tipificar-la com a masclista.

Què és la violència econòmica?

La violència econòmica té diverses vessants i es pot exercir tant sobre la parella com sobre l’exparella. Dos exemples serien el control dels diners o de la possibilitat de treballar fora de casa. Encara que la relació s'acabi, pot seguir: l'impagament de les pensions alimentàries o les quotes hipotecàries són dues maneres de limitar la vida de l'exparella i els fills després d'una separació. És per això que la violència econòmica "és un control i una eina per dificultar la vida, una manera de sotmetiment", resumeix Esther Costa, advocada del Col·lectiu Ronda. Són casos en què l'agressor té poc a perdre: pel que fa als pagaments hipotecaris, es tracta d'"un habitatge que l’agressor copaga i on no hi podrà posar el peu".

Està considerada delicte?

Actualment l’impagament de les pensions ja està considerat delicte, és a dir, es pot condemnar, però la violència econòmica "no està degudament tipificada respecte la reparació del dany". "Hi ha una responsabilitat civil i la condemna es limita al pagament de les quotes impagades", assenyala Costa. Tanmateix, no es contemplen els danys que ha provocat aquesta acció més enllà dels econòmics. L'impagament suposa una limitació per a la dona i els fills: "La jutgessa [Avilés] el que enfoca són altres maneres de definir el dany social, no només purament definit per aquestes quanties impagades".

Marisa Fernández, advocada i membre de Novembre Feminista de Ca la Dona, afegeix que el fet que no es consideri violència masclista també implica que no es jutgi als jutjats de violència contra la dona, creats per especialitzar-se i facilitar la proximitat amb les víctimes. A més, encara que es pugui condemnar l'impagament sota el concepte de desobediència a les resolucions judicials, a la pràctica aquest és un delicte que s'aplica poc.

Per què és important que s'inclogui al Codi Penal?

El procediment que ha utilitzat la jutgessa "no és gens habitual", segons Costa, i consisteix en la utilització de l’article 4.2 del Codi Penal, que permet exposar raons al Govern espanyol sobre una omissió no penada legalment. Fernández considera que "és important que figuri" al Codi Penal, tot i que seria un reconeixement "simbòlic". Tot i que ja es pugui penar, "si no hi ha una concreció, els jutges no ho apliquen". Per això, "diferència a la pràctica potser no n’hi ha, però jurídica sí", puntualitza l'advocada. "Una cosa són les lleis que hi ha, i l’altra, la seva aplicació". 

Quan un fet està tipificat els jutges tenen l’obligació d’aplicar-lo, no queda a criteri de cada un. Ara mateix, en no estar-ho, els jutges "ho han d’intentar encabir en d’altres tipus diferents", assenyala Costa. El març, el Tribunal Suprem va emetre una sentència en què es referia a la violència econòmica en el cas d’un home que havia deixat de pagar 34.000 euros en quotes alimentàries. "Van reinterpretar la normativa actual, i per no haver-ho de fer cada vegada, ara la jutgessa demana al legislador que ho tipifiqui", diu l'advocada. Llavors no hi hauria un "marge interpretatiu tan ampli" i això facilitaria el dictat de sentència. 

Està reconeguda a algun lloc?

La violència econòmica està "absolutament reconeguda" a nivell internacional. Consta al Conveni d'Istanbul, presentat el 2011 a la ciutat turca i en vigor a la Unió Europea des de 2014 amb la ratificació de més de 30 països, entre els quals Espanya. A Catalunya, la llei orgànica per l'eradicació de les violències masclistes de 2008 també en parla, tot i que no té repercussió als tribunals. "Que estigui reconegut a la llei catalana no implica competències penals però sí que serveix per atorgar drets d’assistència i protecció a les dones", com per exemple, l'assistència jurídica gratuïta, aclareix Fernández. A nivell estatal, però, la llei de 2004 no recull aquesta vessant de manera explícita, tot i que la de 2021 per protegir la infància de la violència vicària ja hi fa referència.

És important que figuri a les lleis perquè això dona certs drets a les víctimes. "Si pateixes un delicte del Codi Penal, no tens cap dret més enllà, però amb la llei, alguns sí", afirma Fernández. Si parlem d'altres tipus de violències contra les dones que no estan tipificades com a masclistes hi podem incloure la sexual comesa fora de l’àmbit de la parella. 

Serviria per protegir millor les víctimes?

Les advocades adverteixen que, més enllà de com es resolgui la petició de la jutgessa Avilés, cal treballar contra la violència masclista fora dels tribunals. "No tot passa per tipificar. Tendim a pensar que perquè estigui més tipificat es protegeix més a la víctima, però això és una errada, perquè és per després, un cop ja està comès", diu Costa. La inversió en educació feminista i en recursos socials i psicològics per les dones que pateixen situacions de violència són dues maneres de treballar més enllà de la justícia. 

Costa explica que cal invertir en recursos per les dones, però també pels tribunals mateixos, ja que "estan col·lapsats i a vegades no els poden donar assistència". També és necessària una "cobertura integral" per protegir les víctimes, que a vegades no poden denunciar perquè, precisament, la seva font d'ingrés és el propi agressor. "Que no hi hagi ningú que ho cobreixi perquè els recursos són escassos també és violència de gènere", conclou Costa.