CENTENARI DE LA REVOLUCIÓ RUSSAQuan Lenin va travessar una Europa en guerra per iniciar la Revolució d'Octubre

La Revolució de febrer i l'abdicació del tsar Nicolau II van sorprendre a Lenin a l'exili a Suïssa. Les celebracions, però, no van durar gaire: per Lenin, observar aquests esdeveniments des de la distància no era una opció. Encara decidit a tornar a Petrograd, la travessia en una Europa en guerra distava d'estar exempta de complicacions. França, aliada de Rússia en la Primera Guerra Mundial, va denegar com la resta de països de l'Entente l'autorització, i una travessia pel Mediterrani per entrar a Rússia pel sud quedava descartada per ser massa llarga i perillosa.

Un darrere l'altre -disfresses, passaports falsos o estrangers, creuar il·legalment totes les fronteres-, tots els plans per arribar fins Petrograd es van anar abandonant. Tot i que el tren que el portaria a ell i altres dissidents polítics fins a Rússia és el més recordat d'aquest episodi de la revolució, com es va arribar a aquesta particular solució resulta no obstant això una història molt més interessant i que no desmereixeria figurar en una novel·la o pel·lícula d'espies.

Per a Lenin, l'observació dels esdeveniments de la Revolució russa des de la distància no era una opció

El socialdemòcrata alemany Alexander Parvus, un personatge controvertit i amb nombrosos, i de vegades tèrbols, contactes -motiu pel qual Lenin sempre va mantenir una prudent distància-, va servir d'enllaç amb l'ambaixador alemany a l'Imperi Otomà, Hans Freiherr von Wangenheim, qui va aconseguir l'autorització de Berlín i va facilitar els recursos per a l'operació. El que va seguir va ser una mena de repte soterrat entre Lenin i von Wagenheim per veure qui aconseguia superar en astúcia l'altre i aprofitar-se'n d'ell: mentre l'ambaixador alemany veia en els bolxevics un instrument amb el qual desencadenar el desconcert a Rússia, i evitar així que el nou govern provisional mantingués els seus compromisos bèl·lics amb els aliats, obligant a Alemanya a seguir combatent simultàniament en dos fronts, Lenin, per la seva banda, considerava l'ajut alemany com un mitjà per als seus propis fins, que eren la revolució socialista a Rússia i la seva propagació a la resta del continent i del món.

Pel fet de pertànyer a un país neutral, els socialistes suïssos van ser els encarregats d'intervenir en les negociacions entre els bolxevics i els alemanys, que van finalitzar el 4 d'abril. El secretari general del Partit Socialista suís, Fritz Platten, va assumir la plena responsabilitat de l'operació, que, d'acord amb la insistència de Lenin, hauria de realitzar-se amb discreció. Amb tot, els bolxevics no van poder evitar, malgrat totes les seves precaucions, l'acusació de ser agents del kàiser.

Un darrere l'altre, disfresses, passaports falsos... tots els plans per poder arribar fins a Petrograd es van anar abandonant

El 9 d'abril de 1917, a les 15.10 hores, els 32 exiliats russos van pujar a un tren a Zuric. Tot i els intents dels bolxevics, a l'estació els esperava ja un grup d'emigrants russos enfadats, als insults als viatgers van respondre cantant La Internacional i La Marsellesa. El tren els va conduir fins al municipi fronterer de Gottmadingen, on els esperava el cèlebre tren alemany i dos oficials del país amb coneixements de rus. Lenin va exigir que al tren se li assignés l'estatus d'extraterritorial -els guàrdies alemanys no podrien tenir accés als documents ni a l'equipatge dels viatgers- i que ningú pogués entrar-hi un cop comencés el trajecte (d'aquí la llegenda del tren "blindat").

Des del sud, el tren creuaria tot el país fins a arribar a Sassnitz, al nord d'Alemanya. Allà van prendre un ferri que els va portar fins a Trelleborg, a Suècia. El 13 d'abril els bolxevics russos es van desplaçar fins a Estocolm, on van ser rebuts per simpatitzants locals. El viatge continuaria poc després fins Harapanda, des d'on van creuar la frontera amb Finlàndia i van fer escala a Tornio i Hèlsinki abans de prendre el tren definitiu cap a Petrograd. Allà el clima polític no semblava jugar al seu favor. Segons un testimoni, durant el recés d'una sessió del govern provisional al març, Aleksandr Kerenski -el futur primer ministre de Rússia, aleshores ministre de Justícia- va dir en broma: "Esperi, Lenin està de camí, llavors començarà tot seriosament". El comentari va ser recollit amb rialles.

Lenin arriba a Petrograd

El 16 d'abril arribava a l'estació Finlàndia, procedent d'Hèlsinki, el vapor H2-293 de fabricació nord-americana. Fins aquella data el Partit Socialdemòcrata Obrer de Rússia bolxevic (POSDR-b) -més conegut simplement com a Partit bolxevic, com la resta de partits demòcrates i socialistes, havia donat suport amb més o menys reserves al govern provisional: dels 400 diputats del soviet de Petrograd, per exemple, només 19 van votar en contra de la transferència de poder al govern provisional. "El problema fonamental és establir una república democràtica", publicava el diari Pravda en el seu primer número. "El proletariat busca aconseguir llibertat per a la lluita pel socialisme, el seu últim objectiu", afirmava, per la seva banda, el Soviet de Moscou.

"Lenin va entrar, o més aviat va córrer fins a la 'sala del tsar' amb la seva gorra, les galtes llises pel fred i un luxós ram de flors en els seus braços", escriu Sukhanov 

Els socialistes s'atenien d'aquesta manera al full de ruta establert pel marxisme ortodox de la Segona Internacional, desenvolupada a partir d'una versió escolàstica dels escrits de Marx i Engels segons la qual el desenvolupament capitalista era imprescindible per establir les bases del socialisme. Als consells d'obrers i soldats el sentiment era molt diferent, i la demanda de transferir tot el poder als soviets, majoritària. El comitè del barri de Vyborg, per exemple, va arribar a imprimir cartells amb aquesta crida, un eslògan - "tot el poder als soviets" - que després es faria mundialment famosa.

L'economista marxista Nikolai Sukhanov ens ha llegat una viva descripció -que Trotski recull en la seva Història de la Revolució russa- de l'arribada de Lenin a Petrograd. Una comitiva institucional esperava al dirigent bolxevic a l'estació per lliurar-li un ram de flors i rebre-ho amb honors, però també desconfiança. "Lenin va entrar, o més aviat va córrer fins a la 'sala del tsar' amb la seva gorra, les galtes llises pel fred i un luxós ram de flors en els seus braços", escriu Sukhanov.

"Corrent fins al centre de la sala, es va aturar davant [el president del soviet de Petrograd, Nikolái] Txjeidze com si hagués trobat un obstacle completament inesperat. Allà, Txjeidze, sense abandonar la seva aparença malenconiosa, va pronunciar el següent 'discurs de gratitud' curosament, preservant no només l'esperit i la veu d'un instructor moral: 'Camarada Lenin, en nom del Soviet de Petrograd i de la revolució sencera, li dono la benvinguda a Rússia ... però considerem que la principal tasca de la democràcia revolucionària ara és defensar la nostra revolució contra tot tipus d'atacs, de dins i de fora ... Esperem que s'uneixi a nosaltres en la consecució d'aquest fi. ' [...] "

Lenin: "No és lluny l'hora en que el poble apuntarà les seves armes contra els seus explotadors capitalistes"

Sukhanov prossegueix: "Lenin, segons sembla, sabia bé com bregar amb això. Es va mantenir dempeus observant, com si el que estava succeint no fos amb ell, la seva mirada va recórrer la sala, va mirar el públic que l'envoltava i fins i tot va examinar el sostre de la 'sala del tsar' mentre reordenava el ram de flors (que amb prou feines harmonitzava amb la seva figura) i, finalment, allunyant-se dels delegats del Comitè Executiu, va respondre':' Benvolguts camarades, soldats, mariners i treballadors, estic content de poder saludar-vos en la victoriosa revolució russa, de saludar-vos com l'avantguarda de l'exèrcit proletari internacional ... No és lluny l'hora, com ens recorda el nostre camarada Karl Liebknecht, en que el poble apuntarà les seves armes contra els seus explotadors capitalistes ... la revolució russa que heu aconseguit ha obert una nova època ".

El discurs de Lenin va entusiasmar tant als soldats presents que aquests van demanar que els acompanyés a l'exterior per dirigir des d'un dels vehicles blindats a una manifestació que hi havia davant de l'estació. "La nit entrant va fer la processó especialment impressionant", escriu Sukhanov. "Havent-se apagat els llums dels blindats restants, el penetrant raig de llum del projector del vehicle sobre el qual Lenin es trobava apunyalava la nit. I retallava, en la foscor dels carrers, els grups de excitats obrers, soldats i mariners, els mateixos que havien aconseguit la gran revolució i després deixat que el poder se'ls esmunyís entre els dits. La banda de música va deixar de tocar per permetre a Lenin que repetís o variés el seu discurs davant l'arribada de nous oients ".

Davant de l'estació, avui reformada, s'alça encara un monument soviètic que recorda aquell moment, i que el 2009 va ser víctima d'un atemptat per part de desconeguts, probablement militants d'ultradreta, que van col·locar al pedestal un explosiu que en detonar va causar lleugers desperfectes a l'estàtua de bronze (concretament un forat d'entre 80 i 100 centímetres a l'abric de la figura de Lenin).

Des de l'estació Finlàndia, la comitiva es va traslladar fins a la mansió Brandt -popularment coneguda com "el palau de Kschessinska" ja que en la mateixa hi va viure la ballarina Mathilde Kschessinska, amant del tsar Nicolau II, que funcionava com a caserna general dels bolxevics després d'haver-la requisat. "Mai oblidaré aquell discurs eixordador, colpidor i sorprenent no només per a mi, un heretge que havia entrat per accident, sinó pels creients, per a tots ells", recorda Sukhanov. "Afirmo que ningú -continua- havia esperat en aquell lloc alguna cosa similar. Semblava com si els elements i l'esperit de la destrucció universal haguessin emergit de les seves masmorres, sense conèixer obstacle ni dubte, ni dificultat personal o consideració personal, per sobrevolar la sala de banquets del palau de Kschessinska sobre els caps dels embruixats deixebles. "

A l'endemà, Lenin presentaria al partit un resum del seu discurs, conegut com les Tesis d'abril, considerat àmpliament com un dels documents més importants de la revolució, el que va empènyer als treballadors, soldats i marins a creuar el Rubicó.

Les tesis d'abril

'Les tasques del proletariat per a la present revolució', que és el títol oficial de les Tesis d'abril, va aparèixer al diari Pravda el 20 d'abril (7 d'abril segons l'antic calendari julià), i en aquest text Lenin criticava la política del Govern Provisional de mantenir la guerra i no assenyalar un termini per a la convocatòria d'una Assemblea Constituent, i demanava retirar-li qualsevol suport.

"La peculiaritat del moment actual a Rússia consisteix en el pas de la primera etapa de la revolució, que ha donat el poder a la burgesia per no tenir el proletariat del grau necessari de consciència i d'organització, a la seva segona etapa, que ha de posar el poder en mans del proletariat i de les capes pobres de la pagesia ", sostenia Lenin. I immediatament deia als seus camarades a intensificar la tasca de propaganda amb un programa senzill i clar:

Les Tesis d'abril es considera com un dels documents més importants de la revolució

"Desemmascarar aquest govern, que és un govern de capitalistes, en comptes de propugnar la inadmissible i il·lusòria 'exigència' que deixi de ser imperialista. [...] Explicar a les masses que els soviets de diputats obrers són l'única forma possible de govern revolucionari i que, per això, mentre aquest govern se sotmeti a la influència de la burgesia, la nostra missió només pot consistir en explicar els errors de la seva tàctica d'una manera pacient, sistemàtica, tenaç i adaptat especialment a les necessitats pràctiques de les masses. [...] No una república parlamentària -tornar a ella des dels soviets de diputats obrers seria fer un pas enrere- sinó una república dels soviets de diputats obrers i camperols a tot el país ".

Entre les mesures a implantar per aquest futur govern de consells, Lenin esmentava, entre altres, limitar la remuneració dels funcionaris públics al salari mitjà d'un obrer qualificat i fer-los revocables en tot moment, nacionalitzar les terres i traslladar la qüestió de la reforma agrària als consells de camperols o la creació d'una banca pública nacional.

Les propostes de Lenin no van ser acollides amb entusiasme pels seus coreligionaris. El teòric marxista Gueorgui Plekhànov les va qualificar de "delirants" i fins i tot els editors de Pravda van afirmar que "pel que fa a l'esquema general del camarada Lenin, ens sembla inacceptable, ja que comença amb l'assumpció que la revolució democràtica-burgesa ha acabat, i compta amb una immediata transformació d'aquesta revolució en una revolució socialista ". El mateix Lenin es va prendre aquestes reaccions amb filosofia: "El poble rus -va dir- és cent vegades més revolucionari que nosaltres". La crisi política estava oberta i els camps començaven a reorganitzar-se. El tauler per a una segona revolució estava disposat.