Anàlisi d'un nou actor políticCDR: Coordenades per entendre el que ha de venir

Gairebé any i mig després de la celebració del referèndum d’autodeterminació a Catalunya el debat sobre les conseqüències de l’episodi segueix obert. A partir de l’esdeveniment, precisament, van aparèixer a l’entramat social la figura dels CDR, els comitès que en un primer moment vetllaven per la celebració del referèndum i que posteriorment portaven al carrer el desconcert derivat de la no implementació de la República catalana i s’erigien com a actor de la societat civil que recordava la necessitat d’avançar en el terreny de l’autodeterminació.

Ara, en un moment de consolidació dels Comitès de Defensa de la República, ha arribat a les llibreries El poder del poble. L’autoorganització veïnal dels CDR (Sembra Llibres 2019), un títol escrit per l’historiador, periodista i activista social Xavier Milian. A partir del fil històric de lluites a la geografia dels Països Catalans sospesa l’impacte dels Comitès i traça diversos possibles mapes de futur pel moviment. Milian és militant de la CUP i va ser cap de llista de la formació a Tarragona a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de 2017, en què no va ser escollit diputat.

Havent deixat passar el temps, la funció que han de desenvolupar els CDR conviu amb un debat constant. De fet, com tota iniciativa assembleària i autoorganitzada, avança a partir dels consensos generats pels membres de cada nucli. Una de les característiques que donen un caràcter genuí al moviment és la seva autonomia barri a barri i localitat a localitat. Cada grup aposta per les activitats que cal dur a terme sense dependre d’un òrgan superior. Al mateix temps, els grups agrupen tant perfils amb una llarga trajectòria militant com persones que probablement van començar a assistir a manifestacions amb motiu dels actes multitudinaris convocats els últims anys els 11 de setembre.

Milian explica a Públic que la possibilitat d’agrupar persones amb ideologies tan diverses -en alguns casos amb militàncies a partits i organitzacions que en el dia a dia estan enfrontades- per la causa independentista es deu a una “caiguda del mite del règim del 78”. A partir del rebuig de la proposta de l’Estatut del 2005 i fins ara “hi ha gent que veu que el règim del 78 no és res més que una continuació del que hi havia hagut fins llavors”, conclou.

Precedents llunyans

Al segle XXI encara hi ha a la geografia espanyola zones amb dinàmiques latifundistes i amb una gran influència del sector eclesiàstic. Molts anys abans, el 1868, els republicans federals, tal com consta als llibres d’història, ja posen en qüestió l’herència feudal de les estructures espanyoles de poder i demanen canvis. En l’actualitat, el problema segueix latent. Tot i les experiències de lluita que també nodriran els CDR, l’Estat ha anat trobant, segons Milian, equilibris a fi de no fer possible el qüestionament de certes estructures, l’última el règim forjat al voltant de la darrera Carta Magna, la del 78, que donava pas al període democràtic.

"Que una persona desaparegui dels CDR no acostuma a implicar un gran revés perquè el procés d'apoderament col·lectiu fa que algú el pugui suplir"

A les acaballes del règim franquista un teixit discret i ben travat va anar configurant una xarxa clandestina d’oposició als principis totalitaris liderats pel dictador i vagenerar un cúmul important d’iniciatives alternatives. Malgrat tot, amb la democratització de les institucions molts dels líders d’aquestes propostes van passar a ocupar escons als ajuntaments i als parlaments passant a la desactivació del contrapoder. En el cas dels CDR, que comparteixen alguns punts amb els episodis d’aleshores i tenint en compte la proximitat de diverses crides a les urnes, l’autor del llibre reconeix que caldrà estar alerta però a la vegada remet a la naturalesa assembleària del moviment mentre recorda que “el fet que una persona en sec desaparegui no acostuma a implicar un gran revés en tant que el procés d’apoderament col·lectiu fa que algú fàcilment el pugui suplir”.

Els mesos previs al referèndum van obrir-se qüestions com ara la necessitat d’obrir una etapa de procés constituent que posés sobre la taula aquells trets que havien de contribuir a crear el nou estat. Un dels òrgans que es va crear va ser la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, que deixava per escrit a les seves conclusions la “legitimitat” d’avançar cap a una proposta així i a la vegada atorgava al mecanisme de la “unilateralitat” el fet de ser l’única opció possible per construir una Catalunya independent.

Ara, amb el judici al Procés en marxa, havent passat el període d’aplicació de l’article 155 de la Constitució i amb la maquinària repressiva sense frens, l’historiador reconeix que “la forma de construir la república ha d’arribar amb un pacte amb l’Estat”. Això sí, apunta que els CDR són una eina imprescindible per tensar la situació i arribar a aquest escenari.

No s’està de fer una crítica als organismes de la Unió Europea, que “estan del costat de l’estat espanyol en tant que organitzacions supranacionals” i demana accions per capgirar la situació: “O som capaços de forçar des de la desobediència una situació política que faci que la resta d’estats es vegin obligats a posicionar-se o això no pot avançar de cap manera”.

L’apoderament, factor clau

Milian parla dels CDR com una “escola de militància”, ja que més enllà de ser el primer contacte amb la politització per a molta gent, “que el CDR estigui implicat no tan sols en la lluita independentista o sobiranista, sinó també en el barri o el municipi ha fet que la gent s’hagi vist abocada a entrar en contacte amb diverses lluites i que s’hagi generat un procés de construcció ideològica conjunta”.

La construcció ideològica serveix, tal com s’exposa en les pàgines del títol, per anar generant de forma progressiva alternatives a possibilitats que fins fa poc temps no eren posades en dubte per la ciutadania en general. Tant és així que segons l’activista social, plantejar iniciatives paral·leles a, per exemple, les empreses de l’Ibex 35, posa en relleu dues qüestions. En primer lloc demostra “que si construïm una república, no és per posar una bandera i fixar unes fronteres, sinó que és per bastir un projecte polític que doni solució a les problemàtiques de la societat en la qual vivim”. I també “perquè és la millor forma d’arribar a tota aquella gent que encara no s’ha afegit al bloc republicà davant de la por de la repressió o per una qüestió identitària”.

Certament els CDR han passat uns mesos en què han mostrat poca presència pública i no han socialitzat els seus progressos. No obstant això, cal tenir en compte que en alguns casos membres de diversos nuclis estan sent investigats o es troben exiliats. “Les detencions de la Tamara [Carrasco] i l’Adri [Carrasco] marquen un punt d’inflexió important pel moviment -explica Milian- perquè en aquell moment els CDR estaven començant a consolidar-se i l’Estat va intentar fer una jugada per frenar el moviment i que la gent sabés que eren ells qui tenien el poder a l’hora de marcar les limitacions del que es podia fer i el que no”. Ara bé constata que “aquest avís s’ha entès però a la vegada ha estat l’enèsim fracàs de la política repressiva de l’Estat, perquè en lloc d’acovardir la gent l’ha fet conscient de quina és la realitat i que s’han de prendre unes precaucions”.

"La política repressiva de l'Estat en comptes d'acovardir la gent l'ha fet conscient de quina és la realitat i que s'han prendre unes precaucions"

Aquests pensaments de l’autor busquen nous camins per, fent ús de conceptes emprats pels partits sobiranistes, “eixamplar la base” de persones favorables a la construcció d’un nou Estat. Relacionant-ho amb la crisi del règim del 78, Milian posa èmfasi en el “fracàs de l’autonomisme” i és per això que proposa utilitzar el “poder popular com a política prefigurativa”. És a dir, una eina que ajudarà a llimar diferències internes en el marc dels propis CDR i a la vegada per fer que les persones esdevinguin “subjectes polítics i peça clau en el procés constituent”.

La participació dels ciutadans a l’arena política en les últimes dècades ha quedat pràcticament reduïda a la participació en uns comicis al final de cada una de les diverses legislatures a la vegada que, en l’opinió de l’historiador, la lògica de mercat potenciada arrel de l’última crisi econòmica, ha dut a les administracions a tractar els electors com si fossin clients.

Una classe política insuficient

L’autor recalca que l’activitat dels CDR des de la seva creació ha estat “notable” i considera que ha estat capaç de cristal·litzar en un moviment que ha vingut per quedar-se. A la vegada no té problemes en criticar els últims moviments de tots els partits, inclosa la CUP, partit on milita. Creu que així com els CDR han estat capaços de situar-se al taulell d’escacs, la resta d’actors “són incapaços de traçar una línia estratègica per resoldre l’actual situació de bloqueig del procés”, arribant fins i tot a generar “una crisi en el sistema de partits” en el moment de “veure quina és aquesta nova fase a iniciar”.

"Ens trobem en una situació similar a la prèvia a l’1 d’octubre, on l’única iniciativa que hi ha des dels partits hegemònics per tirar endavant és el Consell de la República, que ningú ha entès què és"

L’horitzó dels CDR demana fer una diagnosi dels seus punts dèbils i les seves fortaleses, element ineludible per una consecució d’una república que si bé s’obria amb el referèndum i quedava en punt mort després del 27 d’octubre de 2017, ara té el futur per definir. “Ens trobem en una situació similar a la prèvia a l’1 d’octubre on l’única iniciativa que hi ha des dels partits hegemònics per tirar endavant és el Consell de la República, una estructura que avui dia ningú ha entès què és”, sentencia Milian.