EconomiaLa Catalunya de dues velocitats: la desigualtat econòmica territorial es cronifica

L’economia catalana ja supera el nivell previ a la crisi que va arrencar fa més d’una dècada. Ara bé, el creixement no és ni molt menys homogeni, sinó que amaga desigualtats territorials que s’han cronificat i més de la meitat de les comarques del Principat no han recuperat el PIB que tenien l’any 2007. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Anuari Econòmic Comarcal 2019, elaborat pel BBVA.

L’informe, que es presenta cada any, constata que el conjunt de l’economia catalana va tancar el 2018 un 6,2% per sobre del valor que sumava el 2007, tot i que només 17 de les 42 comarques han registrat un creixement positiu en aquest període. A grans trets, la Catalunya metropolitana, una part de les comarques gironines i el camp de Tarragona són les àrees que concentren el creixement econòmic, mentre que les comarques rurals i les de muntanya s’han quedat enrere, tot i algunes excepcions.

Si el focus es posa en el període 2013-2018, és a dir, des que l’evolució econòmica va començar a ser positiva, totes les comarques han registrat creixements, tot i que amb diferències notables. Des del 2013, el conjunt de l’economia catalana ha crescut un 14,9%, després de superar la recessió. Ara bé, mentre que Osona (22,5%), el Baix Llobregat (21,8%), el Vallès Oriental (21,8%), el Tarragonès (18,4%), el Moianès (18,2%) o el Vallès Occidental (17,7%) registren un creixement molt destacat, d’altres comarques no arriben al 10%. El cas més extrem és el Pallars Jussà, amb l’1,7% de creixement acumulat des del 2013, però també destaquen el Pallars Sobirà (5,3), la Terra Alta (5,7), la Noguera (6,4), la Val d’Aran (6,5), l’Alt Urgell (8,1) o el Ripollès (8,3).

El desequilibri s’accentua quan s’observa l’evolució econòmica des del 2007. Una comarca rural, com el Moianès, encapçala el creixement, amb una millora del PIB de l’11,4% des d’aleshores. Però és una excepció. Després apareixen el Barcelonès (11,0%), el Pla de l’Estany (9,9%), el Baix Llobregat (9,1%), el Vallès Oriental (8,0%), la Garrotxa (7,8%) -un altre excepció-, Tarragonès (7,0%), Osona (5,7%), la Selva (4,6%) i el Vallès Occidental (3,8%).

En canvi, la caiguda econòmica és especialment accentuada al Pallars Jussà (-12,2%), al Montsià (-10,4%), la Terra Alta (-9,4), l’Anoia (-8,5), l’Alt Penedès (-8,2), el Solsonès (-7,2), la Conca de Barberà (-6,9%) i el Priorat (-6,8%). De fet, a nivell provincial el creixement es concentra a Barcelona, amb un 7,2%, sobretot provinent de l’àmbit metropolità (8,0), mentre que Girona i Tarragona presenten evolucions raquítiques, de l’1,7% i l’1,6%, respectivament, i Lleida, directament, cau l’1,7%. Les Terres de l’Ebre, amb un PIB 5,5 punts per sota del que tenia el 2007, i les comarques de muntanya, amb una caiguda del 4,5, són les que registren la pitjor situació.

La cronificació de la desigualtat econòmica territorial pot tenir conseqüències com ara que s’accentuï el despoblament que pateixen justament nombroses comarques rurals i de muntanya de Catalunya, perjudicades per la dificultat de generar ocupació i amb una menor oferta de serveis que les metropolitanes, on es concentra l’activitat econòmica d’un Principat cada cop més marcat per la macrocefàlia barcelonina.