"El català és la llengua en què penso, creo i somio"

Ets periodista, escriptora de contes infantils, obres de teatre i guionista de sèries de TV3 com 'Ventdelplà', 'La Riera', 'Infidels', 'Les de l'hoquei' o 'Com si fos ahir'. Com canvia el procés d'escriure una novel·la o un guió?

Quan em pregunten què soc, jo dic que escric en general, perquè el que m'agrada és explicar històries i utilitzo qualsevol format que tinc a l'abast. Cadascun és un repte diferent i m'agrada explorar. És diferent una obra de teatre, un guió per televisió, una novel·la, un conte infantil o juvenil… Sí que hi ha una part comuna, que és inventar-te uns personatges, una trama que evolucioni i que tingui ganxo i un final sorprenent. Però el treball és molt diferent. 

A televisió és completament en equip i, per tant, l'autoria es perd una mica, es comparteix, però té aquella cosa maca i és que et retroalimentes amb els companys. M'encanta treballar en equip. Es fan reunions per veure quin argument tires endavant o com es fa el capítol i després t'emportes a casa la part pròpia del diàleg o de l'escaleta, però hi ha una feina molt d'equip. Ara bé, com és d'equip, tampoc la controles des de l'inici fins al final. En canvi, amb els llibres sí que és un procés que és molt personal, íntim, al teu ritme i que controles tota l'estona perquè els editors respecten molt el text.

De quines fonts d'inspiració beus a l'hora d'escriure els teus llibres?

Són molt diverses, perquè com d'ofici em guanyo la vida amb el guió, els llibres són un petit tresor que tinc i que escric quan realment sento la necessitat de fer-ho. No escric per encàrrec. Potser per la vessant periodística, solen ser coses basades en la realitat. El primer àlbum il·lustrat que vaig escriure es diu El meu avi i jo i va sorgir de la mort del meu pare l'any 2010. Vaig sentir la necessitat d'escriure alguna cosa en relació amb el dol. Per mi, pel meu procés d'assumir-ho i també pels meus fills, que eren petits. Era una cosa viscuda, però això no vol dir que el que expliqui sigui la meva vida, és totalment ficcionat, però el sentiment, el que hi ha de fons, és real.

També tinc un altre llibre que es diu El gran salt. Va sorgir després d'estar tot un dia cobrint els 25 anys del circ CRIC per un reportatge periodístic. Vaig ser-hi allà tot el dia, on tenen el circ al Montseny, parlant amb ells, fent un tastet de tots els espectacles que fan arreu del món. Va ser tan emocionant tot el que vaig aprendre aquell dia, que després quan estava escrivint el reportatge em va venir la història aquesta d'El gran salt, que és totalment ficcionada i que la vaig escriure a raig. D'alguna manera tinc la finestreta de la ficció sempre oberta i encara que bec de moments periodístics, sempre m'acabo expressant a través de la ficció.

A banda d'aquestes idees que t'ajuden a crear la ficció, què més trasllades del món del periodisme al de la literatura?

Vaig estar 8 anys fent premsa escrita abans de posar-me a fer guió. Crec que em va servir molt aquesta necessitat que té el periodista de resumir i de ser concís. Com que tens poc espai i pressa, cal aprendre a explicar una cosa que és complexa a nivell emocional en poques paraules i ben triades perquè s'entengui bé i ràpid.

Parlant de les sèries que has guionitzat. 'Les de l'hoquei' no només va sortir a TV3, sinó també a Netflix. De què depèn que una sèrie en català estigui a la plataforma?

Això depèn de la productora, que en aquest cas Brutal Media tenia bon contacte amb Netflix. Els hi va agradar el projecte, érem sis guionistes. La idea original no era meva, era d'unes companyes, però vaig estar en l'equip de coordinació. Netflix ja va entrar directament en la producció. N'hi d'altres com Merlí que es van fer per TV3 i van anar a parar a Netflix perquè havia tingut èxit.

Com canvia que hi hagi una productora involucrada?

Hi ha més pressupost i més ressò.

En el cas de 'Merlí', quan va entrar una productora també hi va entrar el castellà.

Amb Les de l'hoquei, a nivell de llengua no va influir per res. Es va fer al 100% en català. El fet que hi hagués Netflix no va influir perquè en la segona temporada no hi va entrar i ha seguit igual. L'únic que passa és que la productora et burxa perquè passin moltes coses. A vegades voldries fer una escena més intimista i poètica, però els productors hi volen posar molta carnassa per cridar l'atenció.

Ara que parlàvem de llengua. En el cas de les teves obres personals, per què escrius en català?

El català és la meva llengua materna i la dels meus pares, per tant, tot el meu entorn sempre ha estat en català. És la llengua en la que penso, creo i somio. També faig traduccions al castellà perquè normalment es publica en tots dos idiomes i després passa per un lingüista perquè no en soc una. A no ser que sigui un text que m'encarreguen per Madrid, sempre escric en català d'entrada.

Com t'enfrontes a les expressions en català que no tenen traducció?

Canvio la frase mentre el concepte es mantingui. Per això m'agrada traduir-ho a mi primer, perquè no m'ho tradueixin literalment. Alguna vegada m'ha passat. Un relat que vaig fer per una cosa solidària, m'ho van traduir literalment i no m'ho reconeixia. Si he de canviar alguna cosa que soni diferent, la poètica, prefereixo fer-ho jo perquè faig textos breus i vigilo molt el ritme i la musicalitat.

Quina és la clau per enganxar els lectors?

Amb això m'ha ajudat la televisió, perquè sempre hi ha una escaleta prèvia i s'intenta que hi hagi uns ganxos de tant en tant. Aquesta estructura la tinc tant assumida, que d'alguna manera sí que he vist que has de començar les històries directament, sense massa preàmbuls, que el lector està tan avesat a les històries que no cal que li expliquis molt. Només suggerint i posant unes paraules clau, ell ja s'acaba conformant tot un univers. Jugo amb que el relat el completi l'espectador o el lector.

Potser en un capítol d'una sèrie han de passar més coses al final, mentre que en una novel·la tens espai per més escenes intimistes que comentaves.

El ritme és diferent, però sí que m'agrada escriure d'una manera molt visual. Aparentment és una narrativa molt simple, no utilitzo frases complicades, però sí que me les penso molt perquè vull que creïn imatges. Vull que el lector connecti molt ràpid amb el personatge.

Quins són els mecanismes que utilitzes per crear aquestes imatges visuals a través de l'escriptura?

Penso molt abans d'escriure. Hi ha persones que es llencen, omplen molts fulls i seleccionen. Jo soc més de donar-hi voltes, tenir molt clar com vull el capítol de la novel·la o l'escena del guió. Un cop la tinc armada al meu cap, l'escric.

Parlem de 'La maleta', un llibre que vas publicar i amb el qual vas guanyar el premi Serra d'Or de Literatura Juvenil l'any 2019. Aquí pretens explicar la història del segle XX a través d'un objecte, que va passant de mà en mà. Explica'ns una mica quin trajecte fa aquesta maleta.

Més que explicar la història del segle XX, és la història de les migracions del segle XX. Aquest llibre em va venir arran de la Guerra de Síria, que, com recordaràs, estava ple d'imatges de famílies que fugien i Europa no les acollia. Encara ara estan en camps de refugiats, com per exemple a Lesbos. Allò em va remoure molt i com a europea vaig sentir vergonya. Què estem fent? No n'aprenem. Em recordava molt a les històries que explicaven els meus pares o avis, dels anys entre el 1936 i el 1939. Tot l'èxode de persones que fugien de la guerra i s'instal·laven al sud de França, al camp d'Argelers i que morien a la platja com a mosques.

"La guerra de Siria em va remoure molt i com a europea vaig sentir vergonya"

En comptes de fer un relat explicant coses de la guerra de Síria que tampoc no conec, vaig fer una reflexió cap enrere. El que vull que es vegi és com la història es repeteix i no acabem de millorar. El primer que em va venir al cap quan vaig pensar en viatges i migracions va ser una maleta, que al final és tota la teva vida quan t'envàs. Per això se'm va acudir aquest fil conductor, perquè no volia explicar la història d'una sola família o d'un moment polític. Era una reflexió dels diferents moments en què hem sigut migrants o que hem rebut gent, i que podem tornar a ser-ho.

Tot i que ha rebut un premi en la categoria juvenil, és un llibre per a totes les edats. Com es fa per explicar un tema tan complex per a tots els públics?

El vaig escriure pensant en un lector adult, però tinc una manera d'escriure fàcil, accessible. Volia que fossin textos curts perquè visualitzava la història il·lustrada. Trobo que la il·lustració és un complement perfecte i que li dona una altra capa de lectura. Aleshores, immediatament, en aquesta societat un text breu il·lustrat s'associa a infantil o juvenil.

Hi ha una editorial que es diu Babulinka que publica per a públic juvenil, però que són realment per a totes les edats perquè són d'alta qualitat, molt cuidats. Vaig picar-hi a la porta i vaig encertar, perquè amb l'editora, la Mar González, vam connectar de seguida i vam buscar una il·lustradora, la María Hergueta, que ens ho va fer de primera. Va sortir un producte molt maco. Tot aquest recorregut de la maleta, quan el llegeix gent com la meva mare, que ja té 80 anys, s'emocionen, perquè és bona part de la seva vida i connecten perquè és un relat que explica coses serioses.

Ara bé, pels nens, l'editora va tenir una idea molt bona. Al final del llibre hi ha un apèndix amb unes notes cronològiques on s'explica cada moment històric del relat. El lector jove es pot ubicar. El fan servir molt a les escoles per treballar les migracions i el segle XX i és una passada el que els nens han entès.

Quina ha estat la resposta de la joventut?

Boníssima. Per començar, a vegades els han llegit amb els pares o amb els avis i han sorgit preguntes que no se'ls hi havien passat pel cap, coses que no s'havien explicat a la família. També m'han dit que tot just tenien un noi a classe que venia d'Ucraïna, relacionant-ho amb la guerra civil o els anys seixanta, quan va venir gent a treballar. Ells ho relacionen amb la seva realitat actual.

Quins projectes tens en ment?

Estic escrivint una altra narrativa per joves, en principi per publicar també amb Babulinka. És molt més lúdic i divertit, però també amb un rerefons. Encara estic acabant el primer esborrany, però m'ho estic passant molt bé.

I que, com 'La maleta', tingui una incidència més enllà de ser lúdic.

Sí, que hi hagi una reflexió de fons, que és el que sempre busco. De fet, de La maleta ha sortit una obra de teatre que està voltant per Catalunya. Jo vaig fer la dramatúrgia i en Nan Valentí va acabar d'adaptar-la perquè fos un espectacle de carrer.

*Aquí puedes leer la entrevista a Núria Parera en castellano.