Asseguda davant de la càmara de l'ordinador, Carme Coma parla pausada i amb la mirada ferma, encara que a vegades l'emoció la trenca. Als seus 49 anys, ha viscut un procés llarg i dolorós que, tal com explica en aquesta entrevista amb Público, "marcarà" la seva vida "per sempre".

El 2019, mentre treballava com a Periquita, la mascota de l'Espanyol −cosa a la qual es dedicava com a aficionada, ja que és infermera de professió−, va ser víctima d'un abús sexual per part d'Hugo Mallo, exjugador del Celta de Vigo. El cas, que ha estat àmpliament cobert per la premsa, ha culminat en una sentència condemnatòria contra el futbolista. Però per a Coma, aquesta sentència és només una petita part d'un procés molt més llarg i complex, ple de pors, dubtes i lluita. "Jo això m'ho emporto per a tota la vida", expressa.

El que va succeir va ser el següent: Coma estava treballant a l'estadi de futbol de l'Espanyol al costat del seu company animador, també disfressat de Periquito. Estaven en ple passamans amb els futbolistes, quan Mallo −relata− es va acostar a ella, "va ficar les mans" per sota de la seva disfressa i li va tocar els pits.

En aquest moment, Coma es va quedar en xoc, "no sabia molt bé què fer". Es va retirar del camp de joc amb normalitat i, un cop en els vestuaris, va explicar el que li havia passat, "plena de fàstic i de repulsió", al seu company. No tenia "la capacitat mental per prendre cap decisió". Quan va acabar el partit, va marxar amb la seva germana. De camí a casa, també va compartir amb ella la situació i, en arribar, va escriure un correu electrònic narrant exactament el mateix tant al Celta de Vigo com a l'Espanyol. Va començar, llavors, un periple que duraria més d'un lustre.

Quan va decidir denunciar al seu agressor, ho va fer amb el suport de la seva família, els seus amics i el club de l'Espanyol. No obstant això, malgrat tenir vídeos de l'abús i de comptar amb assistència legal des del primer moment, els dubtes sobre si la Justícia la recolzaria van ser constants fins al final del judici. "Tot i tenir imatges que justificaven el perquè de la meva denúncia, vaig dubtar que la Justícia em donés la raó fins al dia que va sortir la sentència". Un qüestionament que no prové de la falta de proves, sinó de l'escepticisme que moltes dones senten cap a un sistema judicial que, a vegades, sembla no estar a l'altura de les circumstàncies.

Aquest sentiment de desconfiança és àmpliament compartit entre qui denuncia haver sofert violència sexual. Les institucions, en molts casos, no ofereixen la seguretat necessària. Coma va viure això en primera persona, conscient que enfrontar-se a un jugador de futbol, una figura pública, podia dificultar el procés: "Sabia que denunciant m'estava ficant en un enfrontament molt complicat", compte. D'alguna forma, el seu testimoni reflecteix la por i la incertesa que senten les víctimes en fer un pas que encara se sent arriscat, més encara quan es tracta de celebritats.

Ser doblement victimitzada

Al llarg de tot el procés judicial, Coma no sols ha hagut d'enfrontar-se al seu agressor, sinó també a la pressió social. Malgrat no haver fet pública la seva identitat "fins a tenir una sentència a la mà", sempre va sentir els murmuris de les veus que la jutjaven. De fet, "sembla" que encara s'està "justificant" cada vegada que parla i relata el succeït, reconeix. Sovint, en aquests casos, la mirada patriarcal acaba sent implacable. Se situa a la víctima en el centre del debat, sent qüestionada tant pel sistema judicial com pel conjunt de la societat. En el cas de Coma, encara que la pressió externa va ser aclaparadora, va tenir la "sort" de comptar amb el suport dels seus éssers estimats.

El temor a ser jutjada és un dels principals motius pels quals moltes dones decideixen no denunciar. Coma l'expressa amb claredat: "Si això m'hagués passat 20 anys abans, no sé si hauria denunciat. Crec que m'ho hagués pensat". La pressió, la por al què diran i la vergonya poden ser paralitzants. I, encara que si és el cas finalment s'ha fet justícia, el camí va ser llarg i dolorós. "He passat molta por i molta vergonya, però crec que valdrà la pena", diu a estones amb llàgrimes en els ulls i conscient que la reparació judicial no esborra el mal.

El pes que recau sobre les víctimes

Un altre dels aspectes que Coma emfatitza és la càrrega emocional i psicològica que continua recaient sobre les víctimes, fins i tot després d'obtenir una sentència favorable. Malgrat la condemna, la infermera sent que porta una "llosa de responsabilitat" que no li correspon, que no ha demanat. "És que sembla que la víctima, que en aquest cas soc jo, ha de carregar amb tot el pes", tracta d'explicar. Aquest sentiment d'injustícia és, no obstant això, significativament recurrent. Encara que l'agressor sigui condemnat, moltes dones senten que són elles els qui continuen lluitant perquè els seus drets i la seva dignitat siguin reconeguts.

La ràbia i la frustració són emocions que també han acompanyat Coma des d'aquell dia. I, encara que ha rebut suport per part del seu entorn pròxim, és conscient que no totes les dones tenen la mateixa sort. "El meu entorn m'ha protegit, però fora, en el món de l'esport, les xarxes i els mitjans de comunicació, això no ha estat així", assenyala. La sensació de falta de suport institucional, la demora en els processos judicials i la sobreexposició fan que moltes víctimes se sentin doblement victimitzades.

Però Coma també veu esperança enmig de tant de dolor. Sap que el seu cas pot ajudar altres dones i, encara que no busca ser referent de res, reconeix la importància de visibilitzar aquestes situacions: "M'ha caigut la responsabilitat social de dir que aquestes coses no poden tornar a passar. Si t'han tocat, pots denunciar-ho. No estàs sola".

"No és una broma o una gamberrada, és un delicte"

Encara que el cas encara no ha arribat al seu final −perquè hi ha un recurs pendent−, Coma segueix endavant amb la convicció que la seva història pot marcar un abans i un després. Sap que el que ha viscut és dolorós, però també és conscient que, si el seu testimoni ajuda al fet que "algú s'ho pensi dues vegades abans de tocar una altra persona sense el seu consentiment, tot haurà valgut la pena". "Això no és una broma o una gamberrada, és un delicte", afirma amb contundència.

La veu de Coma és la de moltes dones que, com ella, han sofert violència sexual i han hagut d'enfrontar-se als dubtes d'un sistema que, a vegades, no les protegeix prou. El seu testimoniatge deixa clar que encara queda molt per fer en aquest sentit. "No vull que les que venen després de mi hagin de passar pel mateix", diu per concloure. Una frase amb la qual deixa clar que la seva lluita no és només per a ella, sinó per a totes les dones que encara dubten si alçar la seva veu.

Com sol succeir en aquesta mena de casos, les institucions futbolístiques relacionades no han emès cap comunicat públic de suport a Carme Coma. Ni l'Espanyol, ni el Celta o La Lliga s'han pronunciat per condemnar els fets. Cosa que no genera precisament un ambient de tolerància zero enfront de la violència sexual de cara a futurs casos com aquest.