Sociòleg i soci de la santsenca La Ciutat Invisible, Ivan Miró (Barcelona, 1975) és un dels grans experts en cooperativisme de Catalunya. Juntament amb Jordi Estivill acaba de publicar L'Economia Social i Solidària a Catalunya. Fonaments teòrics i reptes estratègics (Icaria). Rep El Quinze a la seu de Coòpolis, l'Ateneu Cooperatiu de Barcelona -situada a Can Batlló-, i en una llarga conversa exposa perquè veu cabdal superar el capitalisme com a sistema econòmic i construir un model que relocalitzi la producció, democratitzi l'economia i impliqui una transició ecosocial. En definitiva, que tingui com a centre la satisfacció de les necessitats econòmiques, socials i culturals de la població i no l'ànim de lucre. Parlem amb ell d'alternatives possibles i de la situació i reptes de l'ESS catalana.

El conjunt de l'economia social i solidària (ESS) catalana engloba més de 16.000 iniciatives econòmiques, que ocupen prop de 200.000 persones. Com està resistint la crisi econòmica?

És un àmbit socioeconòmic molt divers, que té moltes tipologies diferents i, en general, no escapa de les dificultats del context de crisi estructural que vivim. Hi ha uns sectors molt més afectats que altres, com les cooperatives del món de la cultura, les que es dediquen als esdeveniments o el sector d'atenció a les persones, que està patint retards en els pagaments. Però encara és d'hora per veure l'impacte i la destrucció d'ocupació. Alhora, s'estan creant xarxes comunitàries amb una dimensió socioeconòmica, que estan fent que l'ESS catalana es transformi, creixi i arribi a llocs on no hi estava, com barris obrers i de persones migrades, on s'han creat xarxes de suport mutu. L'altra conseqüència de la situació és una reflexió més estratègica, ja que moltes iniciatives han vist que han de transformar-se per fer front als reptes econòmics, socials i ambientals.

Al llibre apunten que la situació actual ha evidenciat determinades mancances de l'ESS catalana, com ara la poca presència en el sector industrial.

Una de les coses que ens ha sorprès investigant una mica és que l'ESS més urbana està molt terciaritzada, perquè hi ha hagut una especialització productiva del conjunt de l'economia catalana. Però també hem vist que fora de l'àrea metropolitana hi ha un teixit més productiu, per exemple en construcció, petita indústria o també producció agroecològica, que ens indica que l'ESS té una taxa productiva més alta que la que es visibilitza, que és la que està més organitzada. Amb la pandèmia s'ha posat de relleu que hi ha una necessitat de promoure estratègies que abordin aspectes com la dimensió logística. Els productors agroecològics s'han organitzat per fer economia d'escala, articular canals de distribució, arribar al consumidor... Aquí hi ha hagut alguna intuïció encertada que s'ha desenvolupat.

Quins sectors haurien de ser estratègics?

En l'últim any ha sortit el debat dels sectors estratègics ecosocials. No tota l'activitat econòmica afavoreix la vida. Tenim una indústria turística que està en default i ara mateix no aporta cap solució, és una feblesa absoluta. Hi ha d'haver un decreixement planificat d'alguns sectors, com el turístic o la indústria contaminant, però ha de ser planificat perquè no es pot fer sense tenir en compte les conseqüències socials i laborals que implica. I, per tant, també hem de fer créixer sectors que substitueixin aquests llocs de treball. Veiem molt clar que hi ha sectors ecosocials, que combinen transició ecològica amb justícia social, que són importants, com l'alimentació; o la transició energètica, que s'ha de fer de forma descentralitzada, de manera democràtica, fomentant l'autoconsum. També s'han de transformar amb criteris socials i ambientals la mobilitat, la logística, la distribució o el transport de mercaderies, que són grans contaminants.

El punt de partida actual era notablement diferent al de l'inici de l'anterior crisi. En la darrera dècada l'Economia Social i Solidària s'ha enfortit.

La crisi del 2008 va arribar en un context d'hegemonia neoliberal absoluta i a l'inici no hi va haver una correlació automàtica de creixement de l'ESS i crisi capitalista, perquè no hi havia polítiques públiques o moviment social. Després passen coses, hi ha un 15-M, un Procés sobiranista, un nou municipalisme que arriba als ajuntaments i vol fer altres polítiques econòmiques, hi ha canvis al Govern de la Generalitat i és diferent la Llei de cooperatives del Felip Puig del 2015, que la política dels ateneus cooperatius de la Dolors Bassa del 2016. Al llarg de la història hi ha una relació interessant entre crisis econòmiques estructurals i economia social i solidària. Per exemple, la fil·loxera al segle XIX fa que neixi el cooperativisme agrari a Catalunya, la crisi del 1929 fa que als 30 neixi cooperativisme en el sector productiu i la crisi del 1973-77 és l'onada més grossa de cooperativisme de treball que hem tingut.

Al 2008 l'ESS només compta amb les seves pròpies forces. Ara estem en una situació diferent, perquè la sensació de crisi sistèmica fa que els valors de l'ESS puguin ser vistos com una alternativa més social, ètica i de transformació de sortida a la crisi i hi arriba molt més organitzada. També hi ha unes polítiques públiques amb uns recursos econòmics que fan més senzill crear cooperatives de treball i hi ha una consciència social que ja està una mica desencantada de les sortides austeritàries o neoliberals.

Fa unes setmanes es va presentar el document de bases de la futura Llei d'Economia Social i Solidària. Quines n'han de ser les claus?

La llei hauria de sistematitzar i donar un marc general a les polítiques més reactives que s'han fet fins ara. Ha de tenir tres grans línies. Ha de reconèixer que l'ESS és un àmbit econòmic propi i específic, diferent del públic-estatal i del mercantil, i també reconèixer-la com a subjecte polític, de manera que també formi part dels acords socials sobre les polítiques econòmiques. No només han de fer concertació les grans patronals i els grans sindicats . Després, ha de contribuir a democratitzar la política econòmica general i ha de servir de promoció i foment de l'economia social i solidària, amb la seva presència a l'ensenyament, als mitjans de comunicació de masses, amb el finançament, la compra pública responsable o facilitant equipaments, ... I, finalment, ha de ser una palanca per transformar el model productiu i el conjunt de l'economia catalana.

Segurament estem en un moment decisiu, de cruïlla, en què creix el suport a un canvi de model econòmic mentre les desigualtats socials es disparen. Quin tipus de sortida a la crisi preveu?

La resposta a la crisi tindrà diferents bifurcacions, en funció de quines polítiques econòmiques es facin, quina correlació de forces hi hagi i quines lluites socials emancipadores es produeixin al carrer. Un dels escenaris que podem viure és que el capitalisme de plataforma esdevingui hegemònic a nivell de l'economia mundial. La pandèmia sembla feta a mida perquè tota la nostra activitat econòmica sigui intermediada en règim de monopoli pel capitalisme de plataforma i això té com a conseqüència la destrucció del teixit productiu del petit comerç. Un altre risc és que amb els fons europeus s'intenti reconstruir el capitalisme privat, ara tecnològic i verd. La qüestió és si serà l'oligarquia espanyola qui privatitzarà aquests fons. Finalment, una tercera sortida seria la relocalització, la democratització de l'economia i la transició ecològica amb justícia social feta amb un paradigma d'economia plural. En aquesta òptica, l'ESS hem de generar aliances amb altres àmbits econòmics, com l'economia pública, que és fonamental com ha demostrat amb la sanitat, i també hem de pensar en el sector de la petita i mitjana economia privada mercantil local, que ha de formar part d'aquesta resposta col·lectiva.

En un context de tancaments massius del petit comerç, què li pot aportar l'ESS?

Una experiència i unes eines perquè aquests sectors mancomunin la seva economia, s'organitzin, facin projectes més grans, cooperativisme de plataforma, logística mancomunada... També hi pot afegir una visió estratègica d'aquesta nova economia plural transformadora. S'han de crear noves polítiques públiques d'economia plural, en el sentit de relocalització, democratització i transició ecosocial en què aquests sectors hi participin com una forma d'autodefensar-se del capitalisme de plataforma.

Si hi ha un nom que simbolitza l'avanç del capitalisme de plataforma és Amazon. És imprescindible articular un cooperativisme de plataforma com a alternativa?

Davant del capitalisme de plataforma hi ha d'haver dues grans respostes. Una l'ha de donar l'administració, que ha de regular, fer polítiques fiscals, fer que aquesta gent tributi, fer-hi arribar inspeccions laborals, ... El capitalisme de plataforma, a part de la seva supremacia financera, té un avantatge competitiu perquè fa trampa: no paga els salaris que ha de pagar, no fa els contractes que ha de fer, no paga els impostos i fa evasió i elusió fiscal, és un capitalisme trampós. Se l'ha de regular i disciplinar d'una forma radical per treure-li aquests avantatges fraudulents. I, en segon lloc, s'han de fer els deures des de l'economia local i entendre que hi ha uns canvis en les formes de consum i de distribució. Hi ha d'haver una dinàmica de democratització de les plataformes digitals. Les cooperatives de plataforma són una alternativa perquè són de propietat col·lectiva i de gestió democràtica, i el debat és veure si s'ha de fer per sectors o s'ha d'anar cap a un model més transversal.

La mobilització social és cabdal si es vol avançar cap a un altre model econòmic?

El debat sobre el model econòmic ha de ser el debat central dels pròxims mesos i anys. La societat ha de poder opinar i discutir sobre quines polítiques econòmiques es faran. Per exemple, un dels grans debats ha de ser com es repartiran els fons europeus. Cal una resposta social des de la solidaritat en un context en què no han parat els desnonaments, que hi ha una pobresa creixent i que les polítiques públiques i els ingressos mínims no arriben a tothom. Però això ha d'anar acompanyat de noves maneres d'entendre l'economia. El debat ha de ser que entre tots puguem participar de la construcció d'un altre model econòmic, més relocalitzat i democràtic. Per això plantegem que cal un pacte nacional per una economia per a la vida, que combregui tots els sectors de l'ESS, i també els sindicalismes, els migrants, l'economia feminista, els petits i mitjans empresaris, el moviment veïnal... Tothom ha de poder discutir i construir un model econòmic alternatiu al capitalisme.

En un món on les grans empreses tenen cada cop més força, construir una economia plural transformadora pot ser vist com una utopia irrealitzable per a molta gent.

El que seria una utopia seria plantejar que demà podem acabar amb el capitalisme i tenir una alternativa col·lectivista de caràcter ecosocialista llibertari. Però la proposta d'economia plural transformadora no està deslligada de les forces socials. Hi ha un sector de la població catalana que aposta per la sobirania econòmica, per la relocalització. El capitalisme financer català no està ni se l'espera per donar una resposta social i, per tant, s'ha de construir un altre model de finances, en què hi hagi banca pública, les finances ètiques i cooperatives, ... També hi ha sectors polítics més progressistes que poden entendre que aquest pacte d'una economia per a la vida pot ser una refundació del pacte social més orientat a la redistribució, no únicament des d'allò públic. I hi ha altres sectors que poden entendre que l'economia plural transformadora és una palanca de canvi per generar escenaris econòmics postcapitalistes. Veiem que podem generar prou consens en diferents forces socials i realitats materials per construir una nova hegemonia per fer un model econòmic més democràtic a Catalunya.

Per arribar a aquesta situació, l'ESS ha assumit que li calen aliances?

A nivell intern, un dels grans aprenentatges del darrer any és que davant la força de l'hegemonia capitalista no té sentit aquesta proliferació desendreçada d'iniciatives de l'ESS. Cal una certa una organització planificada de què impulsem. L'altre gran debat és com s'estan articulant les diferents iniciatives, la gent està pensant com crear xarxes d'intercooperació a nivell territorial i a nivell sectorial. L'altra qüestió és sortir del mirar-se cap endins i generar aliances amb altres àmbits econòmics, els àmbits públics, els d'economia privada mercantil i també el que li diem de l'economia popular comunitària, que no té formes jurídiques, però hem vist com ha donat respostes de bancs de recursos autogestionats, caixes de resistències, xarxes solidàries de barris, ...

Té la sensació de viure un canvi cultural, en el sentit que la crítica al model econòmic s'ha generalitzat?

Per força hi ha una consciència ecològica més alta, perquè estem veient que això de la crisi climàtica no era una broma. L'única perspectiva de futur és l'ecologisme social, no el capitalisme verd, i això significa transformar tota l'economia en un sentit ecològic. Una altra dimensió també ineludible és el feminisme. A Catalunya també hi ha una mobilització impressionant per la qüestió de l'habitatge. Hi ha tendències interessants, però també hi ha creixement de l'autoritarisme, el feixisme o el racisme. I, per altra banda, allò privat lucratiu ara mateix és un carreró sense sortida, perquè qui està garantint la vida és la sanitat pública, i qui va fer mascaretes els primers mesos no eren les empreses multinacionals, si no les xarxes de dones cosidores, els sindicats de manters, els CDR,... tot cristo va fer mascaretes, menys el mercat.

El 14 de febrer hi ha eleccions catalanes. Què esperen dels futurs Parlament i govern català?

Hi ha dues grans propostes per a les eleccions: la primera és la Llei d'economia social i solidària, que s'ha d'aprovar la propera legislatura. ERC, la CUP i els comuns s'hi han mostrat favorables i crec que el PSC i Junts haurien de sumar-s'hi. El segon gran debat és anar a repensar el model econòmic català en el seu conjunt. Aquí hi ha la proposta de pacte nacional d'una economia per a la vida, amb els eixos de relocalització, democratització i transició ecosocial. D'aquí n'hauran de sortir polítiques concretes, però el que ens interessa és que es creï un organisme que sigui el que pugui fer aquesta planificació col·lectiva de quin model econòmic volem pels propers 20 anys a Catalunya. Aquesta nova institucionalitat ha de recollir la pluralitat dels agents econòmics i buscar uns acords de mínims per poder emprendre aquest procés de relocalització i democratització. Fins ara hem viscut una fase de polítiques públiques de promoció de l'ESS i ara se n'ha d'obrir una segona de polítiques econòmiques transformadores generals.