La bretxa digital a la tercera edat, més enllà del passaport Covid

"Si jo soc una moderna! Mira, després t'envio una foto del meu gat pel uatsat. Que jo ja feia trucades en vídeo abans de la pandèmia!". La Felisa té 89 anys i viu a un poble de l'interior de Catalunya. Ens truquem per telèfon, "directament al mòbil, que fix ja no en tinc", diu, tot repetint que ella està feta tota una moderna. Però el seu coneixement de les noves tecnologies s'acaba amb el Whatsapp i alguna cançó de Raphael que busca al Youtube. "A mi, perquè els meus néts m'han ensenyat l'essencial, però després amb aquests aparells em perdo", explica, recordant que gairebé llença l'àlbum de fotos electrònic que li van regalar, perquè es pensava que s'havia trencat, quan només s'havia quedat sense bateria.

I el passaport covid? "Uff", exclama. "Me'l va descarregar el fill d'una veïna, i el dec tenir pel telèfon, però vés a saber on. He de tornar a demanar-li algú que me'l trobi o que me l'imprimeixi", explica, resignada. La Felisa, que viu amb el seu marit -al qual li va comprar un telèfon mòbil que ni tan sols va treure de la caixa- no era gaire aficionada a fer cafès als bars i -"ni molt menys, amb l'edat que tinc!"- a anar al gimnàs. "Però no hi anava perquè no volia. Ara és com si el món em cridés: ets vella, queda't a casa, que destorbes", assegura, entre rialles, però amb un bri de frustració.

Les cartilles i els treballadors dels bancs han estat substituïts per caixer automàtics i la banca online

La Felisa ha anat aprenent, amb molt d'esforç i davant la mirada del seu marit, que no entén què fa, però assegura que hi ha aspectes de la tecnologia que la superen i creu que són "excessivament complexes per treure'ns als iaios del mig". I assegura que el passaport Covid només és la punta de l'iceberg, perquè aquesta discriminació va començar molt abans de la pandèmia. Quan es parla de bretxa digital i tercera edat, el primer exemple que ens podria venir al cap és la retirada de les cartilles i els treballadors dels bancs, substituïts per caixers automàtics i banca online.

Però n'hi ha molts més: com amb la cartilla, havent desaparegut les factures en paper i podent consultar-les a Internet, "moltes persones grans no tenen control del que gasten; no saben quant els costa la llum, perquè no reben factura ni poden consultar els moviments bancaris. Si la informació avui és a Internet, n'hi ha que viuen en total ignorància", explica Josep Carner, representant de la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya.

I la cosa va més enllà. A ciutats com Barcelona, d'ençà de la pandèmia, als autobusos ja no es poden comprar bitllets, sinó que s'ha de fer la gestió a través d'una app o amb un lector contactless de targetes de crèdit. I seguim per a bingo amb les aplicacions: entitats com Creu Roja han desenvolupat apps de teleassistència perquè quan un avi o àvia se senti desvalgut o malament, entri a l'aplicació, pitgi el botó (que abans era un botó físic penjat al coll) i esperi que el vinguin a atendre. Aquesta deriva cap a la digitalització, si bé és necessària, deixa enrere moltes persones "en aspectes tan necessaris per la supervivència com la salut o l'economia", afegeix Carner.

"Amb tota aquesta digitalització el que fem és obligar la gent gran a que deleguin en una altra persona les seves gestions, fet que els descapacita i desempodera"

I és que els avis i àvies que, durant el confinament, feien videotrucades van sortir per xarxes protagonitzant vídeos i mems, però no són per a res majoria. Segons un estudi realitzat per Amics de la Gent Gran, el 72% dels seus usuaris tenen el telèfon fix com a mètode de comunicació. Això vol dir que no tenen smartphone i molt menys Internet. "Amb tota aquesta digitalització el que fem és obligar la gent gran a que deleguin en una altra persona les seves gestions, fet que els descapacita i desempodera", explica Albert Quiles, president d'Amics de la Gent Gran. I aquest fet, encara té una altra complicació: "sovint donem per suposat que els avis ja s'ho arreglaran i pensem que sempre tenen néts o fills, però la realitat és que tres de cada quatre persones que atenem viuen soles i moltes han sobreviscut als fills o no hi tenen relació", afegeix Quiles.

Polítiques públiques edatistes?

La pandèmia ha posat de relleu que les franges socials als extrems de la mitjana edat sofreixen discriminacions sistemàtiques. Es va veure amb els infants, que van ser els primers en confinar-se i els darrers en poder tornar a sortir, i amb la tercera edat. No és casualitat, doncs, que el mot edatisme (discriminació per raons d'edat) fos proposat com a neologisme de l'any per l'Optimot. I aquest edatisme, segons assegura l'antropòleg José Mansilla, també arriba a les polítiques públiques: "La majoria de polítiques i propostes estan pensades per un home blanc de mitjana edat, classe mitja i, si m'apures, amb cotxe. La política ha aprés de la publicitat a pensar que tothom és igual", diu.

"La majoria de polítiques i propostes estan pensades per un home blanc de mitjana edat, classe mitja i, si m'apures, amb cotxe"

Així, donar per suposat que tothom té accés a Internet i capacitat per entrar a La Meva Salut va ser un dels motius darrera el fet que el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, demanés "paciència" a la població i cridés a no anar ni als CAP ni trucar al 061 per obtenir el passaport Covid. "Però, és que si la gent hi anava era per alguna cosa", explica Carner, qui es lamenta de la manca de voluntat política de fer arribar una eina tan necessària com aquesta a la gent gran. 

"Bé que per a les eleccions tots rebem la targeta censal a casa, oi? Per què no es fa el mateix esforç amb el passaport covid?", es pregunta, al seu torn, Quiles. L'esforç, pel president d'Amics de la Gent Gran és la clau: "es té la concepció que la tercera edat, o bé no té la capacitat d'aprendre, o bé no vol fer-ho", diu. Però, en molts casos no és així. "Jo ho intento, però m'espanta la velocitat a la qual avança la vida. Saber fer anar Whatsapp no és fàcil, però ho aprens. I un cop ho tens, resulta que no n'hi ha prou", explica Carner.

"Tothom ens diu que ens hi hem d'esforçar nosaltres, per no quedar-nos enrere. Però no hauria de ser l'estat que fes un esforç per no deixar-nos abandonats?", es pregunta la Felisa. Davant la manca de polítiques públiques per treure la gent gran de la foscor digital, diverses associacions com Amics de la Gent Gran recorren al voluntariat: "moltes persones han hagut de fer l'esforç d'instal·lar l'app de La Meva Salut amb les dades dels usuaris per donar-los el passaport covid, perquè no hem d'oblidar que la bretxa digital també és una bretxa d'accés als dispositius i molts no és que no sàpiguen fer anar el telèfon, és que ni en tenen", recorda Quiles.

Democràcia digital, democràcia pobra

Per a l'antropòleg José Mansilla, la manca de polítiques públiques pensades per la tercera edat respon a una lògica electoralista: "la democràcia és una qüestió de mercat. Ofereixes unes propostes a un mercat que et pot donar beneficis a llarg termini mitjançant el vot. I la tercera edat no entra en aquesta categoria, igual que els infants o les persones en situació administrativa irregular, que no poden votar".

La digitalització ha arribat per quedar-se en l'àmbit econòmic, però també en l'àmbit polític. Cada vegada són més els països que implanten el vot electrònic, igual que cada vegada són més les administracions que digitalitzen tots els seus tràmits i traslladen al territori online la participació ciutadana. A Barcelona, per exemple, els pressupostos participatius, a l'igual que les votacions per escollir el Síndic de Greuges, es van donar de manera electrònica.

"Limitar-se a votar des de l'ordinador construeix una política del like que deixa fora el debat ciutadà i exclou centenars de persones"

"És una bona notícia ampliar els marges de participació de la gent, però fer-ho mitjançant el vot digital no amplia la democràcia, sinó que la fa pobra. Limitar-se a votar des de l'ordinador construeix una política del like que deixa fora el debat ciutadà i exclou centenars de persones", apunta Mansilla. Aquest tipus de processos obvien la veu de moltes persones que no tenen accés a Internet, als dispositius o no tenen la formació digital necessària. "Estem deixant d'escoltar els coneixements de persones que van viure la dictadura i la transició. Coneixements que d'aquí uns anys, només podrem llegir als llibres. No donar importància a això és oblidar que la història és cíclica", assegura Quiles.

"Jo hi ha dies que ja em sento prou inútil: el meu cos i la meva memòria fallen. De vegades em sento desubicada, però encara sóc una persona. Més funcional o menys, però una persona. Però el món s'encarrega de dir-me constantment que millor que em quedi a casa i no molesti. Com si hi hagués pressa perquè em morís", assegura, a través del telèfon, la Felisa. Ella assisteix, cada dia, perplexa al canvi constant que es desenvolupa a la societat. I el veu contenta, diu, de poder comprovar que hi ha coses que avui són més fàcils que a la seva època. "Però m'agradaria poder ser partícip d'aquests avenços", diu, just abans de penjar i enviar la foto del seu gat, tal com havia promès.