Manifestació de SCC a BarcelonaEl 'bloque Leviatán' comença la campanya

L'helicòpter continua sent el rockstar de la festa. Si fa una setmana els indepes el xiulaven quasi destrossant-se les orelles, ara sembla que de l'helicòpter n'estigui a punt de baixar Tom Cruise sense samarreta. Els centenars de milers de persones que tornen a omplir el Passeig de Gràcia -senyera/rojigualda/bandera europea a les esquenes- criden un alegre ''¡¡¡bieeeeeen!!!'' cada cop que passa per damunt l'ocellet mecànic. Els ulls de la policia nacional, és a dir, els ulls del govern espanyol, és a dir, els ulls del Leviatan miren la marea vermella i groga que recobreix el centre de Barcelona. I els milers de puntets retornen la mirada i criden eufòrics.

El Leviatan és poderós i alhora inexistent. És el monstre marí que simbolitza la força de l'Estat. De vegades cau -com, per exemple, a la Revolució Russa-, però sempre l'acaba substituint un altre monstre gros i imponent. Sempre està rodejat de petits peixets minúsculs que el fan encara més gros. Són necessaris per a la seva supervivència. Ell els protegeix i ells l'alimenten.

Molts d'aquests peixets han sortit avui diumenge a recórrer el Passeig de Gràcia de Barcelona, amb banderes espanyoles i crits a favor del Leviatan (que, com hem vist, pot adoptar forma de policia nacional o d'article 155). Molts d'aquests minúsculs peixos unionistes estaven molt tranquils fa un parell anys. Mai s'havien hagut de manifestar. Però quan han vist que el monstre gros que els protegeix es veia amenaçat, han sortit de la seva esquena a mostrar les seves petites dents. Això demostra tant una força com una feblesa del Leviatan: té una gran massa de peixets al darrere i, alhora, els peixets ja no estan tan segurs que el monstre marí pugui imposar-se per si sol. I, per això, s'han posat de campanya electoral.

Unionisme mirall

Quan arribo a Passeig de Gràcia, em fa por no tenir res de nou a dir. Al cap i a la fi, últimament només hi ha dos tipus de protestes: a favor i en contra de la independència. Però les manifestacions són com els vins: al principi un tetrabrick i un gran reserva et semblen el mateix, però -amb una mica d'entrenament- pots començar a notar-ne els matisos.

Una cosa que sorprèn de la manifestació d'avui és que la gent estava molt contenta. No hi havia gaire cares enfadades o tristes; suposo que poques d'aquestes persones es creuen que s'hagi proclamat una República Catalana, o quelcom similar. La gent ha sortit al carrer una mica per tradició (treure a passejar la bandera ja no és només un costum indepe). Han substituït el vermut de diumenge per una cervesa de llauna, que proliferaven sota el sol imponent que ens torrava els caps. Era interessant mirar el Passeig de Gràcia, ple de gom a gom: a la part on donava l'ombra tothom estava encallat i no hi havia moviment; a la part que hi donava el sol, en canvi, s'hi podia passar amb certa facilitat. Hi havia famílies que, directament, s'han assegut a les terrasses de Rambla Catalunya a fer la canya i les olivetes, amb la rojigualda al costat, sense gaire ganes de posar-se morenos.

Però també hi havia gent sacrificada: un grup de joves amb aspecte una mica quinqui i amb banderes de l'Espanyol comentaven com han hagut d'empalmar i passar de l'after hour a la protesta organitzada. Tots tenien una cervesa a la mà, aplicant l'excusa més repetida de la història de la humanitat: que la ressaca només es cura bevent més alcohol. Un d'ells encara estava a tope: "¡Si ahora me meto un Red Bull, salgo volando y me estampo contra el helicóptero!". A les manifestacions, siguin del signe que siguin, sempre hi podem trobar gent interessant.

Passejant entre unionistes, tinc la sensació que a vegades manca una mica d'imaginació. Veig un senyor que porta un llacet com el "dels Jordis", però en comptes de ser de color groc té estampada la rojigualda. Unes iaies criden morint-se de riure: "¡Esto son mujeres, y no las de la CUP!". Algunes pancartes parlen d'amor i d'Europa; una porta uns colomets blancs de la pau i proclama: "No hay camino para la paz, la paz es el camino". Fins i tot li copien la cursileria a l'ANC.

Els punts foscos de la manifestació són un parell. No hi ha pancartes d'organitzacions d'extrema dreta ni lemes feixistes, però a alguna cantonada es poden veure uns pocs skinheads calbs i tatuats amb els braços creuats (amb sort, s'acabaran llençant cadires entre ells). L'altre punt trist és el conjunt de manifestants que rodegen la furgoneta de TV3, xiulant i cridant "¡manipuladora!" sense parar, mentre un parell de periodistes intenten fer la seva feina amb cara de circumstàncies. A poca distància, un pijo de polo lligat al coll intenta escalar un dels fanals modernistes del passeig, de manera infructuosa.

Comença la campanya

A la manifestació hi ha un nou crit de guerra: "¡Votarem!, ¡Votarem!, ¡Votarem!". El Leviatan ha proclamat eleccions, i els seus peixets tenen ganes que arribin. I són peixets prou irònics, copiant el lema que no parava de ressonar a les manis indepes prèvies al 1 d'octubre. El seu primer acte de campanya reuneix la banda esquerra del Leviatan -ressona de lluny el "¡no somos fachas, somos españoles!"-. Dos personatges principals pugen a l'escenari i acaparen l'atenció.

Torn número 1: Paco Frutos, ex secretari general del Partido Comunista Español de 1998 a 2009.

Frases destacades: ''Jo sóc un botifler, un traïdor a les historietes que us inventeu, la del 1714 i totes les altres! / Sóc un botifler contra el vostre racisme identitari! / Mai justificaré les corrupteles, ni les d'aquí ni les d'allà! / Els nacionalismes destrossen el món!''.

Detalls: 1) atacs indirectes a Ada Colau (¿i a Podemos?); 2) moltíssima gent aplaudint a un comunista en una manifestació pleníssima de rojigualdas (encara que, després d'haver vist Xavier Trias defensant la seu de la CUP, poques coses em tornaran a sorprendre).

Torn número 2: Josep Borrell, exministre socialista i expresident del Parlament Europeu.

Frases destacades: "Estamos en un momento dramático, difícil y peligroso! / Quizá estamos aquí porque muchos de vosotros no votabais en las elecciones! / Os aseguro que hubo un acuerdo de elecciones a cambio del 155, però a Puigdemont le temblaron las piernas! / Si de veritat hi hagués hagut una declaració de independència, molts de vosaltres hauríeu acabat a l'atur: això no ha passat gràcies al 155! / Les constitucions s'han d'adaptar a la convivència dels pobles! / El dia que votem fotrem fora el govern nacionalista!".

Detalls: 1) quasi totes les crítiques són contra Oriol Junqueras, hi ha poca menció a Puigdemont i una càrrega ben forta contra Colau; 2) algunes persones criden: "¡presidente!, ¡presidente!".

Quan Borrell acaba el discurs, l'atenció va de baixada. Ja s'ha inaugurat la campanya electoral. Es llegeix un manifest de Societat Civil Catalana, però la gent -cansada i marejada pel sol- comença a marxar. Són les dues, i ja és hora de dinar.