De 'Billy el Niño' a l'actualitat: el problema d'Espanya amb les denúncies de tortures policials

L'expolicia González Pacheco, àlies Billy el Niño, ha mort aquesta setmana sense una sola condemna per tortures al seu expedient. Només l'any 1974 se'l va condemnar a una multa per coaccions i maltractaments contra el periodista Paco Lobatón. Després, no hi va haver noves condemnes. Significa això que Billy el Niño mai va torturar? No. Significa que mai es van investigar les denúncies de tortures contra ell. Ni se'l va investigar a Espanya ni els tribunals van permetre que es fes a l'Argentina. El seu cas, a més, no és una excepció. Ni Billy el Niño actuava sol desobeint ordres ni ha estat l'únic que ha gaudit d'impunitat pels seus actes tant en dictadura com en democràcia.

La investigació de l'historiador i investigador Pablo Alcántara, així com els testimonis i querelles de les seves víctimes, han permès posar nom a alguns d'aquests policies de la dictadura franquista que van passar a integrar els cossos de la nova Policia democràtica sense respondre pels seus mètodes i tasca durant la dictadura. Així, la investigació d'Alcántara cita, entre d'altres, el comissari Pascual Honrado De la Fuente, a Astúries, condecorat el 1967 i denunciat a Argentina per les seves víctimes; Benjamín Solsona, àlies 'El Galleta', a València; els agents Atilano del Valle i Antonio Juan i Vicente Juan Creix, a Barcelona; o a Félix Criado Sanz i Jesús Quintana Saracibar, a Euskadi. Aquests són només alguns dels noms dels més de 2.000 agents que formaven la Brigada Polític i Social del franquisme, la Policia política de Franco que vigilava l'oposició de el règim.

"Billy el Niño no era l'excepció, sinó que era la norma. Era un aprenent dels seus superiors, com Roberto Conesa o Saturnino Yagüe, que practicaven la tortura i els maltractaments des dels anys de postguerra. De fet, en els butlletins policials es donaven instruccions de com infiltrar-se dins el moviment obrer i estudiantil. Billy el Niño era un sàdic, però igual que molts dels seus companys. era un lacai en un sistema que tolerava i permetia la repressió contra aquells que s'oposaven a la dictadura", explica Alcántara a Público.

"Billy el Niño era un sàdic, però igual que molts dels seus companys. era un lacai en un sistema que tolerava i permetia la repressió contra aquells que s'oposaven a la dictadura"

La impunitat d'aquests homes, que havien treballat en la repressió del moviment antifranquista, es va fer patent amb la reinstauració de la democràcia, l'aprovació de la Llei d'Amnistia per part de Congrés i la interpretació que jutges i jutgesses han vingut realitzant d'aquesta norma . Els criminals de la dictadura ara eren policies de la democràcia. "No hi va haver cap tipus de depuració dels policies. De fet, amb els Pactes de la Moncloa i la Llei d'Amnistia, els delictes comesos per les forces d'ordre públic franquistes van quedar impunes i alguns d'aquests policies franquistes van ocupar llocs de responsabilitat en la Policia democràtica", prossegueix Alcántara.

I d'aquelles noces, aquests confits. La democràcia espanyola s'ha vist esquitxada en diverses ocasions de nombroses denúncies per tortures i abusos policials; de condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans a Espanya (TEDH) per no investigar de manera real i efectiva aquestes denúncies; i de contínues advertències i avisos d'organitzacions especialitzades en drets humans, com Amnistia Internacional, que han denunciat que a Espanya la pràctica de la tortura no és sistemàtica, però que tampoc es tracta de casos aïllats.

"Clarament hi ha una línia de continuïtat entre la impunitat dels crims de franquisme i les condemnes que hi ha contra Espanya pel fet de no investigar de manera real i efectiva les denúncies de tortures. Durant molts anys les organitzacions especialitzades en drets humans han denunciat que investigar un delicte de tortures, ja no jutjar-lo, ha estat complicat i difícil. Hi havia una tendència als jutjats a no donar credibilitat als testimonis de les víctimes i, per tant, a arxivar sense investigar", explica l'advocada Anaïs Franquesa, co-directora d'Irídia - Centre de Defensa de Drets Humans.

No obstant això, també és evident que Espanya ha realitzat avenços i que la realitat d'avui no s'assembla pràcticament en res a la de l'any 1975. Així ho reconeix també Franquesa, que assenyala que "ara és més habitual que s'investiguin possibles delictes de tortura i que hi hagi condemnes, però continua havent-hi dificultats perquè l'Estat i els propis cossos policials reconeguin que hi ha pràctiques dins dels cossos que han d'erradicar".

"Hi ha una línia de continuïtat entre la impunitat dels crims de franquisme i les condemnes que hi ha contra Espanya pel fet de no investigar de manera real i efectiva les denúncies de tortures"

Exemples d'aquesta dificultat dels representants de l'Estat per reconèixer pràctiques fora de la llei a la Policia no en falten. Un molt representatiu es va donar amb el jutge de l'Audiència Nacional José Ricardo de Prada, que va afirmar que a Espanya "la tortura s'ha produït de manera clara". "Jo he tingut molts casos de sospita forta a la qual els tribunals no han donat resposta com correspon a un Estat de Dret". Aquestes declaracions del magistrat van provocar que el llavors ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, titllés les seves paraules d'"infames" i demanés al Consell General de Poder Judicial (CGPJ) que prengués "algun tipus de mesura". L'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) va demanar, de fet, la seva recusació en dues de les causes de lluita antiterrorista.

El mateix Govern de Mariano Rajoy assenyalava en una resposta parlamentària que a Espanya, entre 2008 i 2013, un total de 6.903 agents de Policia i Guàrdia Civil s'havien vist implicats en presumptes casos de maltractaments i tortures, i que d'ells les condemnes fermes als agents només ascendien a 47. Segons l'opinió del Govern la baixa ràtio acreditava que només una ínfima part dels casos investigats acaben sent "denúncies de veritat". L'argument, però, sí que és similar al del tardofranquisme i vindria a dir que "la tortura no existeix perquè no hi ha condemnes".

No obstant això, la directora adjunta de Rights International Spain (RIS), Patricia Goicoechea, explica que el fet que una "denúncia sigui arxivada no vol dir que sigui falsa". "Només vol dir que el denunciant no ha pogut provar la seva versió", prossegueix. Segons l'opinió d'aquesta experta, Espanya arrossega un problema "sistèmic" amb el "deure d'investigar les denúncies de tortures".

"En els últims anys hem tingut al voltant d'una desena de condemnes per part del TEDH per vulneració de l'article 3 del Conveni internacional que prohibeix els tractes degradants, maltractaments o tortures a detinguts. La major part d'aquestes condemnes fan referència a errors en la part processal, és a dir, al fet que les denúncies no van ser investigades correctament. A aquests casos, cal sumar-hi al voltant de dotze sentències del Constitucional on es concedeix l'empara al denunciant perquè es considera que els jutjats no van investigar prou o que la denúncia s'havia arxivat massa ràpid ", explica Goicoechea, que assenyala que Espanya ha de millorar en la formació d'"advocats, jutges, fiscals i altres operadors jurídics". "La manca de formació és un obstacle i és imprescindible que es millori en això", apunta.

Les condemnes del TEDH a Espanya per no investigar correctament les denúncies de tortures tampoc han suposat cap terratrèmol polític. El Govern, després de la condemna a Espanya per infligir "maltractaments o tracte degradant" als detinguts Portu i Sarasola, va respondre a una pregunta del diputat Jon Iñarritu restant importància a les condemnes i assenyalant que eren "només nou".

Així mateix, que un agent de Policia compti en el seu expedient amb una sentència per tortures o maltractaments a un detingut tampoc ha estat obstacle per continuar exercint la tasca policial o, fins i tot, ser promocionat. No falten casos de cap tipus. Un exemple més o menys recent és el del cap de Policia de Cantàbria, Héctor Moreno García, que va ser condemnat per tortures el 1994, indultat pel PP de José María Aznar i nomenat cap de Policia el 2017. O el del cas del guàrdia civil Manuel Sánchez Corbi, que va ser condemnat el 7 de novembre de 1997 per l'Audiència de Biscaia a quatre anys de presó i sis d'inhabilitació per torturar a Kepa Urra en un descampat, abans de traslladar el detingut la caserna de la Salve, a Bilbao. No obstant això, seria indultat el 1999 i malgrat aquesta condemna va continuar la seva acens fins a ser nomenat coronel cap de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, lloc del qual va ser destituït el 2019.

De la llarga ombra de les denúncies de tortures sense investigar i de les condemnes del TEDH tampoc s'escapen jutges i jutgesses que tenen l'obligació de procurar la integritat física dels detinguts. Diverses de les condemnes que ha rebut Espanya per part de Tribunal amb seu a Estrasburg estaven relacionades amb denúncies de detinguts que estaven sota protecció de l'aleshores jutge i avui ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska. 

El portaveu de la Coordinadora per a la prevenció de la Tortura, Jorge del Cura, explica a Públic que l'arribada de la democràcia va estar marcada per fer creure que simplement pel fet d'estar en una democràcia la tortura o els maltractaments policials desapareixien sistemàticament. Però no va ser així. De fet, assegura que, al seu parer, l'únic moment en què hi va haver voluntat política real per acabar amb el problema de la tortura a Espanya va ser durant una comissió parlamentària formada entre 1979 i 1980 al Congrés i de la qual mai es va conèixer el resultat de la mateixa ni les conclusions.

"El 1977 es va incloure el delicte de tortura en el Codi Penal i el 1983 es va dictar la primera sentència condemnatòria contra un Guàrdia Civil per aquest delicte. Semblava que aquesta era la prova que ja no hi havia tortures. Però després van arribar els GAL i altres casos en democràcia. A la dècada dels 90, de fet, ja entrem en un període en el qual l'Estat comença a negar a negar aquesta pràctica de manera sistemàtica. Hi ha casos que arriben a judici, però també hi ha indults i ascensos ", comenta Jorge del Cura.

El Partit Popular i el Partit Socialista han indultat des de 1991 fins a l'actualitat a almenys 39 policies, mossos i guàrdies civils que havien estat condemnats per tortures

Com apunta el portaveu de la Coordinadora, els indults per part dels diferents governs a membres de les forces de l'ordre públic que havien estat condemnats per tortures també han estat habituals. El Partit Popular i el Partit Socialista han indultat des de 1991 fins a l'actualitat a almenys 39 policies, mossos i guàrdies civils que havien estat condemnats per tortures. Segons el recompte fet per Públic, els conservadors són responsables de l'indult a 26 agents, mentre que els socialistes han indultat un mínim 13 agents dels cossos i forces de seguretat.

La situació en l'actualitat, explica Del Cura, és que els professionals i les organitzacions de drets humans continuen trobant "moltes dificultats" per aconseguir que s'investiguin de manera eficient les denúncies per tortures. "Acumulem diversos problemes. El primer és una pèssima definició de delicte de tortures al Codi Penal, el segon és la manca d'investigacions reals i, per rematar, quan s'aconsegueix investigar, jutjar i condemnar, ens estem trobant amb casos en què no s'executa la condemna i tampoc es produeixen expulsions del cos policial", detalla.

Aquest últim cas coincideix amb la sentència judicial de el cas de Juan Andrés Benítez, un home que va morir a Barcelona a causa d'una actuació dels Mossos d'Esquadra. En la sentència, sis agents van reconèixer que van donar cops a Benítez causant-li la mort i dos més van admetre que van obstruir la investigació judicial per encobrir els seus companys. Els condemnats van reconèixer que van propinar puntades de peu, cops de puny i cops a la víctima. La sentència els va condemnar a dos anys de presó, que no havien de complir en no tenir antecedents i que un cop passat el temps de condemna podien reincorporar-se al cos si passaven un curset de drets humans. Del Cura també recorda que en els últims anys dos agents de Policia van ser condemnats a dos anys d'inhabilitació per un delicte de lesions a un detingut i que en cap moment van deixar d'exercir les seves funcions.

"És evident que la situació des del tardofranquisme a l'actualitat ha canviat radicalment. Però també que hi ha una línia de continuïtat que és que no hi ha voluntat política real de sancionar i perseguir la tortura o maltractaments de la policia. Aquesta és la part més greu. Després, d'altra banda, hi ha una part de permanència d'una certa mentalitat franquista, tal com demostra la relació que mantenia Billy el Niño amb alguns comissaris policials o els xats revelats per eldiario.es on es veu a excomissaris de Policia dient que devem al torturador la democràcia. No sé si són molts o pocs, si són majoria a la Policia o no. El que sí que sé és que aquests elements no són rebutjats i expulsats dels cossos policials quan es descobreixen", prossegueix del Cura.

"Quan la Justícia ha fallat per garantir el dret de les víctimes en l'accés a la justícia, a la veritat i a la reparació, també s'està fallant en garantir la no repetició"

En aquesta línia, tant del Cura com l'advocada penalista Anaïs Franquesa assenyalen que no es pot culpar de tots els mals de l'actualitat a la Transició, però que tampoc es pot obviar l'oportunitat que es va perdre durant el trànsit a la democràcia i durant els primers anys de la mateixa per enviar un missatge "de tolerància zero" als cossos policials en el nou règim democràtic.

No hi va haver depuració en les instàncies policials ni en les judicials. Es va tancar el Tribunal d'Ordre Públic i a l'endemà va obrir l'Audiència Nacional amb pràcticament els mateixos magistrats. Es pot entendre que hi hagués resistències a l'inici, amb l'Exèrcit amb molta força, però no es pot entendre que més de 40 anys després ni tan sols s'hagin investigat les denúncies de tortures durant la dictadura. Les víctimes de tortures del franquisme s'estan morint sense que es vegi reconegut el seu dret a la veritat, a la justícia ia la reparació i, per això pren una importància crucial el quart element de qualsevol procés de justícia transicional: les garanties de no repetició. Quan la Justícia ha fallat per garantir el dret de les víctimes en l'accés a la justícia, a la veritat i a la reparació, també s'està fallant en garantir la no repetició, és a dir, que crims o conductes com les de 'Billy el Niño' mai es tornin a repetir en el present", sentencia Franquesa.