Encara no fa ni un any que Laure Vega (Sant Boi de Llobregat, 1991) es va estrenar com a diputada al Parlament, però en aquest temps s'ha consolidat com una de les veus de referència de la CUP. Número dos per Barcelona de la formació a les eleccions del 12 de maig, l'entrevistem per abordar amb ella el nou cicle que afronta el partit de l'Esquerra Independentista després de completar la seva refundació amb l'anomenat Procés de Garbí. Durant la conversa també li preguntem sobre el paper que pot jugar la CUP en l'actual legislatura catalana amb només quatre diputats -després d'encadenar retrocessos a les urnes- o com afrontar el repte d'evitar que l'extrema dreta capitalitzi uns malestar que van a més.

D'entrada, no sé si creus que l'impacte devastador de la DANA al País Valencià serà un punt d'inflexió que situarà el canvi climàtic al centre de les polítiques?

Seria desitjable que fos així. Sobretot perquè crec que amb el canvi climàtic sovint ens passa que pensem que serà com una pel·lícula tipus El dia de demà, en què de cop un dia arrasarà el món sencer i aleshores s'haurà acabat tot. I no s'entén que són totes aquelles polítiques que es fan o es deixen de fer les que determinen el futur. Una mica com la granota, que si entra de cop a l'aigua bullent ho nota, però que si s'escalfa a poc a poc no ho nota, i amb això no ens n'adonem i ens trobem amb fenòmens com la DANA i amb la seguretat que es reiteraran.

Tanmateix ens trobem amb polítiques de partits que s'autodenominen d'esquerres o progressistes que són negacionisme climàtic, com és voler ampliar un aeroport en una zona inundable, com ens passa al Baix Llobregat [amb el del Prat]. I, d'altra banda, una extrema dreta que directament està negant que existeixi el canvi climàtic. Des de la política no acaba d'haver-hi una aposta afirmativa i clara en termes d'ecologisme i crec que potser la DANA suposi que la indignació que hi ha ara serveixi per impulsar aquestes polítiques. I per tensar els partits perquè realment deixem de desenvolupar segons quins tipus de projectes com l'aeroport i comencem a fer una política ecologista que tingui també la classe al centre. Que no pensem que la transició ecològica la poden liderar empreses com Naturgy, que segueixen contaminant.

Es tractaria d'anar més enllà de la denúncia de la pèssima gestió de l'emergència i establir clarament el lligam entre model econòmic i canvi climàtic?

Sí. A veure, Mazón hauria de dimitir i esperem que prosperin les iniciatives populars que volen fer que respongui [judicialment] pel que creiem que ha sigut una política criminal. Tant per la gestió com per la prèvia, amb la reducció dels impostos a grans fortunes, que acaba fent decréixer els serveis públics, a més de l'eliminació de la Unitat d'Emergències, i ha de poder respondre sobre això. Però alhora hi ha el vincle amb l'economia i s'ha de poder assenyalar que les grans empreses són culpables del que ha passat.

No es pot deixar una política en mans de grans empreses quan l'únic que busquen és el màxim benefici. Per a elles, les vides humanes o el Planeta són xifres que computen en un balanç i és evident que no és rendible per a elles que els treballadors no estiguin als seus llocs de feina i això ho vam veure amb la Mercadona de Juan Roig. Però ho veiem també amb la contaminació, amb el totxo en zones inundables i en tota una sèrie de polítiques que quan depenen dels interessos empresarials situen en l'últim lloc un canvi climàtic que ens costa les vides i ha de ser una qüestió central per a les treballadores.

En el document final del Procés de Garbí, insistiu en què un dels objectius de la nova etapa de la CUP ha de ser batallar pel sentit comú, per l'hegemonia cultural si vols, i no sé si justament un dels elements ha de ser fixar aquest vincle entre canvi climàtic i model econòmic?

Per a nosaltres és clau, però a vegades no és tant que la gent no l'encerti, sinó que moltes vegades estem sotmesos a un xantatge que és terrible, que és el dels llocs de feina. Si ets del Camp de Tarragona pots estar en contra del Hard Rock, però també necessites llocs de feina que no siguin a la Petroquímica o en la gestió dels residus. Si ets del Baix Llobregat, has viscut la desindustrialització i et diuen que s'ampliarà l'aeroport i es generaran no sé quants milers de llocs de feina, doncs et pots rendir a aquest tipus de xantatge, perquè això és immediat. I el canvi climàtic queda com en un escenari futur, ja ens preocuparem.

Per a la CUP en aquesta batalla es tracta que les polítiques que tenen a veure amb l'ecologisme vagin també vinculades a la millora directa de les vides de la majoria. La transició ecològica dona molts llocs de treball, una aposta pel transport públic dona molts llocs de treball... Hi ha moltes coses lligades a la transició ecològica que s'haurien de fer i donarien llocs de feina de qualitat i evitaríem que el capital de coneixement de les treballadores marxés.

També al document plantegeu qüestions que suposarien un enorme canvi, com ara l'expropiació de les grans cadenes de distribució alimentària i la generació d'una distribuïdora pública que estalviï intermediaris, o desmercantilitzar qüestions com l'habitatge, l'àmbit laboral, la salut i els fàrmacs o els subministraments bàsics. La voluntat és que d'aquí uns anys formin part del sentit comú dominant, com ha passat l'última dècada amb la regulació dels lloguers?

Sí, però amb una mica més de pressa, perquè creiem que és un tema urgent. Quan la CUP posem aquestes respostes sobre la taula ho fem des de dues vessants. La primera és per dir que l'economia no és una qüestió tècnica. No és cert que si tenim inflació és perquè ha caigut del cel i no s'hi pot fer res. Les anàlisis de la inflació en els moments més durs el que demostren és que en un 80% està vinculada a beneficis empresarials, en el cas dels aliments sobretot en les darreres parts de la cadena. És a dir, que teníem la pagesia cobrant misèria per la seva feina, mentre les grans distribuïdores s'emportaven tots aquests beneficis. Per això proposem una distribuïdora pública.

Quan fas determinades polítiques com si fossin una qüestió tècnica i tapes que estàs posicionant-te al costat de la minoria més rica, no queda tot a zero, sinó que segueix baixant la qualitat de vida de la gran majoria de la població. Volem posar damunt la taula que l'economia és una qüestió política, com ho són la resta de qüestions, com el feminisme o els drets socials.

La segona és que veiem amb preocupació que no hi hagi una agenda política de les esquerres en termes de sobirania. És preocupant que una política de tall progressista tingui a veure amb abaixar l'IVA i, per tant, recaptar menys a l'hora de poder donar respostes a les societats o amb donar ajudes que directament passaran del públic al privat, com és el bo de lloguer jove. Quan la CUP posa aquestes coses damunt la taula ho fa amb la vocació de fer una crida a la resta de les esquerres i del sobiranisme a pensar un programa que ens serveixi per avançar, no només a què estiguem parant els cops d'altres partits que són directament portaveus de la patronal.

Aquests descens en la qualitat de vida de bona part de la població genera uns evidents malestars i sembla que estem en un moment en què, almenys parcialment, els capitalitzen opcions d'extrema dreta. Què heu de fer des de les esquerres per intentar oferir sortides a aquests malestars? I com s'atura l'extrema dreta sabent que no hi ha receptes màgiques?

Des de la humilitat de no tenir aquesta recepta màgica, primer el que segur que no hem de fer les esquerres és que la nostra proposta sigui només dir "nosaltres no som feixistes". L'esquerra ha de tornar a oferir una alternativa en forma de vida, que vol dir una alternativa econòmica, una alternativa real amb un programa que vagi al fons de la qüestió.

Comprenc aquest malestar, el comprenc al País Valencià quan davant d'una situació tan greu, segurament l'impacte més gran que tindràs en la teva vida, resulta que les institucions que estan comandades per polítics professionals no responen i et sents absolutament desemparat. I entenc el malestar quan teòricament governen formacions polítiques d'esquerres, però veus que no hi ha una millora de la teva vida.

Per polititzar aquest malestar primer s'ha d'entendre i no intentar tapar les faltes que té l'esquerra dient que la qüestió té a veure amb hàbits individuals. Evidentment que sumen, però amb el tema ecologista crec que hem patit molt que en comptes de fer polítiques que anessin a què passa amb Repsol, Iberdrola, Naturgy i les empreses que es lucren empitjorant les nostres vides contaminant, ho desplacem i diem que el que hem de fer és posar una galleda quan ens dutxem, que hauríem d'estar separant bé la brossa,... El que no es pot fer és mirar només cap avall i culpabilitzar l'individu quan no estàs volent tocar l'estructura que realment té un gran pes en el canvi climàtic. Mentre l'esquerra fa això no polititza el malestar, està contribuint a generar una culpabilitat en la qual t'atrapes i hi ha un moment en què vols sortir-ne. I aquí és on entra l'extrema dreta, que aprofita totes aquestes baixes passions.

I com se'n surt?

Doncs crec que aquí tenim l'exemple de Plataforma per Catalunya, que va anar pujant i va estar a punt d'entrar al Parlament. I no penso que fossin els partits d'esquerres, sinó una mobilització popular, un moment d'il·lusió, el que va impedir-ho. Va ser el 15-M que posa sobre la taula que aquesta no era la democràcia que es volia i crea un sentit comú amb idees com "ni gent sense casa, ni cases sense gent", que posen el focus en els bancs, després en els fons voltors i situen la necessitat d'una política econòmica radical. I els polítics d'aquell moment, que era d'un bipartidisme bastant clar, no estaven responent a això, sinó que actuaven com a vassalls d'aquestes empreses.

I després també hi ha el Procés independentista, que aconsegueix capturar els anhels de molta gent i portar-los més enllà. No es tracta només de decidir si Catalunya ha de ser independent, es tractava d'aprovar també determinades polítiques i partits com Junts es van veure regulant els lloguers. Quan realment hi ha una corrent forta amb una política que és il·lusionant perquè amb ella la nostra vida pot millorar és quan s'ha fet front a l'extrema dreta.

Seria interessant que en les properes legislatures fóssim capaços que la institució arribi fins al final amb l'habitatge o per garantir que no es poden apujar els preus d'allò més bàsic. I sobre l'extrema dreta el que hauríem de fer és escoltar molt la gent i no alliçonar-la de si està votant malament o bé, no comportar-nos d'una forma quasi corporativista amb els nostres partits, sinó ser capaços d'elaborar un programa que serveixi per avançar.

Ets de Sant Boi de Llobregat, on Vox té representació al ple municipal i la CUP no, i ens trobem amb molts barris i ciutats de l'àrea metropolitana en què l'extrema dreta supera clarament les opcions més transformadores d'esquerra. En aquestes zones s'haurien d'explorar aliances àmplies i projectes aglutinadors que contribueixin a generar una esperança?

Penso que aquest malestar que comentaves no és ni d'esquerres ni de dretes. Però em preocupa si parlem de fer artefactes electorals sota la premissa que el que farem és aturar l'avanç de l'extrema dreta o volem treure millors resultats, que no és el mateix, i el que fem és asseure'ns a una taula i negociar qui té l'u o el dos, i quants assessors i quants diners es queda cadascú. Això l'únic que faria és aprofundir en la sensació de l'antipolítica.

Sí que crec que si hi ha certes polítiques, com són el referèndum, la regulació dels lloguers o mesures al voltant del canvi climàtic, que sumen un 60, 70 o 80% de suport, hi hagi un espai o un moviment que sigui capaç de canalitzar-ho. Però crec que ha de tenir a veure amb un moviment que surt de la base, avança i posa contra les cordes els partits tradicionals i els diu que necessitem respostes i les necessitem ja. I crec que això arribarà i ho farà d'aquesta manera, quan siguem capaços des de les associacions de veïns, entitats i també des dels partits escoltar-nos mútuament i donar una resposta clara. I que això permeti captar el que diuen les enquestes, que hi ha una majoria d'esquerres al país, tot i que després no tingui la translació electoral que ens agradaria.

Estem en un moment de baixa mobilització, potser amb l'única excepció del dret a l'habitatge. Per tant, com es pot arribar la construcció d'aquest moment, a partir d'alguna fogonada concreta?

Segurament aquests moments de trencament d'allò que tolerem o no com a societat no es poden preveure, però probablement l'habitatge sigui aquella cosa que ara ho pugui marcar. Crec que l'habitatge hauria d'estar a l'agenda de tots els partits com ho estava a les esquerres històriques el repartiment de la terra. Perquè cada vegada més quan parles amb els amics ja no es queixen dels caps a la feina, sinó del propietari, del rendista. La situació és alarmant.

L'habitatge pot fer bullir l'olla i obrir un seguit de temes com ara si tot es pot mercantilitzar, què va primer un dret o una llei injusta? Què passa per davant, la possibilitat que es faci negoci de tot o que puguem garantir que hi ha coses essencials que no estan fetes per ser un negoci? En el cas de Catalunya si els partits independentistes ens posem les piles tindria sentit que es vinculés, perquè haurien de pensar que és molt difícil parlar d'una Catalunya lliure si la gent no és lliure. És molt difícil parlar d'una Catalunya lliure si resulta que els llocs on ha de viure la gent són d'un fons voltor i el capital estranger pot decidir que aquí hi haurà un expat. Em preocupa que la política d'habitatge es pugui decidir des d'un àtic de Nova York i si algú es considera independentista o sobiranista li hauria de preocupar.

Fa unes setmanes la CUP va completar la seva refundació, en l'anomenat Procés de Garbí, i en una entrevista el nou secretari general, Non Casadevall, comentava que la CUP ara "vol ser més útil". No ho ha estat els darrers anys?

Una autocrítica que pot fer la CUP és que a vegades en base a una coherència discursiva ha acabat sent innòcua en termes de canviar determinades polítiques, de canviar la realitat. I crec que el Non ho diu en aquest sentit, de ser una força que és capaç que es plasmi aquella alternativa que està dibuixant discursivament. La CUP ha d'avançar amb una aposta clara de democratitzar la llibertat, que és el fet de no viure sota xantatge.

Parlant d'incidència, la CUP té quatre diputades al Parlament i, en principi, aquesta legislatura no té un paper decisiu en les votacions. Teniu alguna estratègia per recuperar pes o per marcar l'agenda?

Els cicles polítics no són els cicles electorals i el Garbí va molt més enllà de la situació present al Parlament, però això no vol dir que puguem deixar passar el temps sense fer res. L'altre dia es va donar una situació curiosa i és que es van aprovar amb els vots d'ERC, Comuns i la CUP certes mesures d'habitatge que havíem plantejat les tres forces al debat de política general perquè va haver-hi l'abstenció tant de Junts com del PSC. La meva lectura és que, tot i que no siguin les seves polítiques, no s'atrevien a votar-hi en contra. Crec que la CUP pot acabar tenint un joc decisiu, evidentment aliada amb altres forces d'esquerres, quan hi ha aquesta simbiosi amb el que passa al carrer amb determinades forces socials, com és el moviment per l'habitatge. Per tant, cal que hi hagi una CUP molt connectada amb el que hi passa. El nostre objectiu evidentment ha de ser tenir aquesta incidència, ara amb quatre diputats, com quan va ser quan en teníem tres o quan en vam tenir deu.

No descarteu aliances tàctiques amb ERC i Comuns en temes socials i també amb Junts en temes nacionals i repressius. Què cal per aquestes aliances?

És necessari que no acabin sent les propostes tèbies que ens porten a la situació de partits que sembla que no entenen el malestar que hi ha fora del Parlament o de les seves organitzacions. No és tant la recerca constant d'allò tàctic, sinó de ser capaces de traçar unes línies estratègiques de com volem que estigui el país d'aquí quatre, vuit o deu anys. I això hauria de passar perquè es pugui decidir en un referèndum quin és el futur de Catalunya, però també es pot decidir que et quedes a viure en el teu barri, o que no treballem per Glovo perquè les condicions són una misèria.

Aquesta setmana s'han complert els 100 dies de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Quin balanç en fas?

Ho dèiem al principi de la legislatura i sembla confirmar-se que el Govern d'Illa ha vingut a avorrir-nos. La sensació és que l'actual PSC no té un projecte per al país, fa continuisme, ha posat molt poques mesures sobre la taula, i treu un cert rendiment de polítiques que ja s'havien iniciat l'anterior legislatura... Veiem molt de canvi en el llenguatge, ja no parlem d'externalització, sinó de compromís público-privat, però al final s'està fent el mateix. Sembla que reciclen certes polítiques i, per exemple, quan van anunciar 50.000 pisos és exactament la mateixa xifra que havia anunciat el president Montilla. Hi ha les mateixes polítiques de sempre i això ens porta a què el canvi de sigles en qui et governa no acaba significant un gran canvi en la vida de la gent.

Perceps una voluntat d'adormir els conflictes i, d'aquesta manera, evitar grans mobilitzacions?

Totalment, sembla voler sumir el país en aquest avorriment i grisor. I aquí nosaltres hem d'aixecar la veu. El que passa és que la política de gestió també acaba donant problemes, perquè no els resolt, només els tapa i per sota van avançant els malestars. I si l'esquerra no els reconeix, quan esclaten ho fan per la banda de la dreta perquè nosaltres no hi érem. Em preocupa que ens estiguem enfrontant a una legislatura on no hi hagi cap política afirmativa contra les grans fortunes o el capital estranger, perquè si no comencem a donar resposta a tot això, quan ens n'adonem i aixequem l'estora el que hi trobarem seran coses bastant lletges.