El recent anunci que el BBVA i el Banc Sabadell estan negociant una fusió confirma que Espanya s'encamina cap a l'oligopoli bancari. Si les negociacions entre les dues entitats fructifiquen (cosa que es dona per segura en el món financer), els tres grans bancs espanyols (Santander, Caixabank-Bankia i BBVA-Sabadell) tindran el 67% de la quota de mercat.

La tendència que mostra el mercat espanyol cap a la concentració és certament cridanera: si ampliem el ventall, després d'aquesta última fusió dels cinc principals bancs d'Espanya passaran de controlar el 71,5% de mercat al 73,5%. Després de l'estiu s'ha anat clarament a més: abans de la recent fusió Caixabank-Bankia, anunciada el passat mes de setembre, aquesta quota era del 68,5%. La comparació amb els principals països europeus resulta xocant: a Alemanya els cinc majors bancs acaparen el 29,1%, al Regne Unit el 31,8%, mentre que a França i Itàlia no arriben al 50%. Espanya va en direcció contrària a Europa.

El ball de fusions ha irromput amb força a Espanya després que la crisi financera que va començar el 2008 portés una primera onada de fusions que amb més o menys encert va culminar en 2014. Ara, la possible fusió de BBVA i Sabadell se suma a altres processos de consolidació financera iniciats després de l'estiu per fer front a la crisi del coronavirus i trobar una major rendibilitat per part de les entitats.

El tret de sortida d'aquesta nova ronda de fusions el van donar CaixaBank i Bankia al setembre, entitats que agrupen gairebé una vintena d'antigues caixes, i que aspiren a culminar la seva fusió en els primers mesos de 2021, el que implicarà un important ajust de la xarxa i de la plantilla, encara per concretar.

Però les fusions no es donen únicament entre les entitats més grans, ja que també Unicaja Banc i Liberbank, amb una mida més reduïda, van decidir reprendre les seves converses de fusió, mentre es manté el dubte de què passarà amb altres entitats com Ibercaja Banc, que aspirava a sortir a borsa, Kutxabank o NCG Banco.

Bankinter, entretingut amb la seva expansió a Portugal i Irlanda i la compra d'EVO Banc, sembla que aposta per mantenir-se al marge d'aquesta nova onada de fusions, al igual que el Banc Santander, que amb la compra del Banc Popular per un euro el 2017 sembla haver quedat satisfet, almenys de moment.

La pregunta que es fan molts analistes és per què Espanya va al revés de la resta d'Europa i si realment són necessàries aquestes fusions. El conseller delegat del Banc Santander, José Antonio Álvarez, ha respost aquest mateix dimarts explicant que l'experiència històrica demostra que en les fusions bancàries es donen importants estalvis de costos, que ronden el 40% dels de l'entitat més petita, de manera que veu sentit a aquestes operacions. El conseller delegat de Banc Sabadell, Jaume Guardiola, ha dit, també aquest dimarts, que aquest tipus d'operacions són "una palanca de creixement" per als bancs.

L'escenari no es presenta tan favorable per a clients i treballadors. Per als primers avançar cap a l'oligopoli suposa, a més d'una limitació de la competència, una important reducció de l'oferta, tancament d'oficines, i per tant de la possibilitat de poder comunicar-se amb l'entitat, atès que l'aposta per la digitalització amenaça de deixar en fora de joc la part més envellida de la seva clientela.

Quan als treballadors, només cal recordar una dada: cap de les fusions bancàries dels últims dotze anys s'ha fet sense acomiadaments. L'últim exemple, el de la fusió entre CaixaBank i Bankia és un bon exemple: al principi no es volia confirmar si hi hauria acomiadaments o no; fa tres setmanes es va confirmar un ERO.

Tot i que la competència i que els actors són també menys, la batalla per liderar aquest mercat tan contret es preveu aferrissada. Això és almenys el que augura un dels principals ballarins en aquest ball de fusions, el conseller delegat de Banc Sabadell, Jaume Guardiola, que aquest dimarts ha assegurat que hi haurà una "baralla" per convertir-se en el principal, i gairebé exclusiu, banc dels clients en un context de baixos tipus en què les comissions s'estan aplicant als clients marginals i rebaixant a aquells amb més vinculació. Ara toca esperar que la música torni a sonar i dos més es posin a ballar, cosa que ningú dubte que succeirà.