Davant de la Universitat de Barcelona comença el Pride Barcelona 2017, però la plaça no està plena de gais forçuts o de drag queens exuberants, sinó d'adolescents esprimatxats i mig nerviosos que han vingut amb el seu grup d'amics, tots ells amb la bandera arc iris penjant de la seva esquena com Supermans escanyolits

Surten per les escales del metro, que han estat pintades de molts colors per celebrar l'ocasió. En un escenari de fons, un DJ posa música chumba-chumba i la gent ja comença a saltar. Són les set de la tarda. Dues noies es fan petons i selfies pujades a una tarima; als seus peus hi ha un iaio descansant. Una paradeta patrocinada per Estrella Damm ven cerveses en gots de plàstic, i hi ha diversos estands amb merchandising del sector. Em trobo dues noies conegudes, que encara van a l'institut:

- ''Per què heu vingut?''

- ''Por la fiesta!!!'', em diuen molt felices.

Cartell  amb el lema del Pride 2017

M'expliquen que, dintre del seu grup d'amigues, una d'elles és lesbiana i una altra bisexual. Han vingut des del seu poble del Maresme per celebrar-ho, i passar la tarda i la nit ballant. Continuen arribant grups de joves, encara que també hi ha molts madurets tatuats i ronden alguns bigotis en clar homenatge a Freddy Mercury.

Uns voluntaris ens donen el programa del Pride Barcelona d'aquest any. Hi faig una ullada: hi ha un text d'Ada Colau i un de Carles Puigdemont, moltes referències a l'esport (el lema d'aquest any és ''Xiula falta a la LGTBIfòbia'') i un munt de publicitat d'organitzacions del col·lectiu, des d'associacions ''d'empreses per a Gais i Lesbianes'' a agrupacions de famílies LGTBI.

L'anunci que més fascina a les meves amigues és el de la discoteca ''The black room'', on surten tres adonis despullats de mirada sensual (''joder, estan buenísimos!''). Els homes forts i guapos predominen a la majoria de publicitat, ja sigui patrocinant saunes o tendes esportives.

Les noies s'acomiaden i s'endinsen al caos dionisíac de l'escenari, on sona ''dame más gasolina''. Crec que els hi sonarà antiga. Elles i les seves amigues no venen a reivindicar res, però no crec que això importi gaire. El fet d'haver escollit aquest plan de tarda ja em sembla prou revolucionari. Que no tinguin vergonya a expressar la seva sexualitat, també. Uns deu anys enrere, quan jo tenia la seva edat i devia estar acabant la ESO, ''marica'' era un insult habitual al meu institut. Ningú era obertament homosexual, i només en vaig saber d'alguns casos quan ja havia marxat a estudiar batxillerat.

Capitalisme rosa

Tres dies després torno a la mateixa plaça, on es prepara una manifestació LGTBI alternativa a la del Pride Barcelona. M'acompanya un bon amic de l'institut, que ens va explicar uns anys després -quan ja estàvem a la universitat- que era gai. Ve amb camisa blanca i aire aristocràtic, com un Oscar Wilde al que li haguessin tret el pols. La majoria de manifestants que ens rodegen porten una estètica folklòrica d'antisistema cupero, amb eslògans antifeixistes i indepe-comunistes.

- Per què vas a aquesta mani alternativa? No és millor agrupar més gent a la que organitza el Pride?

- Aquesta serveix per criticar el capitalisme rosa, aquest model d'espectacle i superficialitat típic del 'gaixample', de l'Hotel Axel, de les activitats de gueto a les que només es pot accedir si tens un nivell socioeconòmic alt. També de la frivolitat de les aplicacions gai per lligar pel mòbil, del discurs de quant més guapo i més fort, més follaràs.

Concentració alternativa a la convocatòria del Pride / JBA

Em presenta alguns amics seus de la ''Crida LGTBI'' -els ''gais de la CUP'', em diu, per situar-me-. Parlem de diferents crítiques que es fan dintre del col·lectiu, o de barreres que encara existeixen. ''No he vist mai un CEO d'una gran empresa que tingui ploma, a no ser que sigui del món de l'espectacle'', em posa com a exemple.

Creu que, generalment, només s'accepta l'homosexualitat si el comportament entra dins dels paràmetres masculins o femenins establerts. Que siguin mariques, sí, però que no es noti gaire.

Un altre debat és el dels empresaris gais (la ''oligayrquía'', que deia l'activista Shangay Lily) que ofereixen un model de luxe i estètica hedonista tancat, on la norma és estar molt fort, molt bo, tenir diners i ser una màquina sexual. Un classisme dintre del propi col·lectiu que, en molts casos, sol justificar esdeveniments com el Pride Barcelona més en base als diners que genera que pel fet polític que representa. I que també fa que els gais dominin el discurs públic dintre del col·lectiu LGTBI, deixant com a marginal la presència de lesbianes o transsexuals.

Mariques contra Franco

Abans de començar la manifestació, alguns membres de la ''Crida'' fan discursos a Plaça Urquinaona, on -fa un mes- van intentar boicotejar els monòlegs de Jorge Cremades al Teatre Borràs, al que acusen de fer apologia del masclisme i la homofòbia. Les diatribes que realitzen recorden lluites històriques (Stonewall), i estan plenes de conceptes barrocs (''CISheteropatriarcat'', ''no binarisme'') dels que poca gent ha sentit a parlar.

- No creus que tot això pot ser una mica vanguardista i minoritari?

- Potser sí, però és la crítica amb la que m'identifico.

Els ponents continuen, i posen èmfasi en el col·lectiu transsexual. Aixequen unes banderes amb ratlles blanques, blaves i roses, que em recorden a la de Tailàndia. Denuncien el gran nombre de suïcidis entre el col·lectiu transsexual, o l'assassinat de Sonia Rescalvo al Parc de la Ciutadella per part de un grup de neonazis l'any 1991.

Finalitzats els discursos, diverses organitzacions s'agrupen a Plaça Universitat, per començar la manifestació alternativa. Hi ha una estelada gegant amb els colors de l'arc iris, i grans pancartes reivindicatives de desenes d'associacions. El meu amic em senyala de lluny a un senyor d'uns vuitanta anys, vestit amb pantalons curts i sandàlies: Armand de Fluvià, activista LGTBI durant el franquisme i fundador del Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Al cap d'una estona saluda a un altre activista històric, de melena canosa i ulleres fines, que volta els setanta anys. Per tot arreu es recorda que, a la Barcelona de 1977, unes 4.000 persones es van manifestar per primer cop reivindicant els seus drets sexuals, de manera clandestina. Van ser dispersats per bales de goma i alguns van ser detinguts, sota la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social hereva del franquisme.

Manifestació convocada pel Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) a Barcelona, el 1977 / Colita

La manifestació fa el mateix recorregut que fa 40 anys, baixant per les Rambles. Abunden els cartells i els crits i les banderes i els símbols. Un camió amb música dona l'únic toc festiu. Unes drag queens ballen al costat; a uns metres de distància, una noia sud-americana que ven turrons als turistes, vestida de dalt a baix amb un uniforme groc, mira la manifestació, i els seus malucs es mouen i somriu i comença a ballar.