"Ah, vet aquí el camí! Som-hi, doncs". I el camí comença. És una fina línia recta que travessa 197 pàgines i que esdevé la ruta d'un viatge iniciàtic farcit d'expectatives. Alhora, és l'escenari sobre el qual l'astracanada i l'esperpent emboscaran els personatges de Què (Editorial Finestres, 2023), l'obra amb què Francesc Capdevila Max (Barcelona, 1956) va guanyar l'any passat el primer Premi Finestres de Còmic en Català. "Una obra reflexiva carregada d'humor intel·ligent amb una narrativa arrelada als conflictes contemporanis, els quals dissecciona amb humor intel·ligent i distanciament irònic", va sentenciar aleshores el jurat.

El protagonista de Què és un home de mitjana edat, fotut i tossut, que en plena crisi existencial deixa la feina per iniciar un llarg viatge a peu. En comptes de seguir el ramat i dirigir-se a Santiago de Compostel·la per trobar-se a si mateix, però, s'encamina cap a la ciutat turca de Trapisonda. Al llarg de la ruta, un seguit de personatges estrambòtics faran trontollar de forma successiva les bases del viatge iniciàtic: tres velletes drogades per un proxeneta, un cavall autor teatral amb ínfules, un cabdell malhumorat, un saltimbanqui valle-inclanià, una misteriosa entitat virtual que s'encripta i reencripta constantment… personatges que ratllant l'absurd tensionen el protagonista, però que permeten tocar temes com el masclisme, les identitats de gènere i el llenguatge inclusiu, les xarxes socials i l'auge dels influencers o la vigència de l'art contemporani. Sempre de forma irònica, satírica, irreverent, marca de la casa. "El de l'astracanada és l'únic to que podia adoptar al llibre per parlar de la realitat que m'envolta", diu Max a Públic.

Paraula crispada i desesperació masculina

Amb Què, el prolífic autor entre d'altres de Peter Pank i Premi Nacional del Còmic 2007 per Bardín el superrealista, segueix el camí de la depuració expressiva i el minimalisme de treballs com Rey Carbón i Fiuuu & Graac, però aquesta vegada, de nou, amb l'ajuda de la paraula. I quina paraula. De "tarambana" i "bordissot" a "caganius" i "benastre", passant pels "sants collons" i l'"hòstia puta".

El denominador comú en totes les situacions que es presenten a l'obra és la crispació. Reflex del món actual? "Tothom s'ofèn i s'emprenya per tonteries, però a l'hora d'afrontar els problemes de veritat s'escaqueja. Tota aquesta mala llet és un gran desperdici d'energia. Ens falta una mica d'irreverència i bastant sentit de l'humor, i no tancar-se en banda en una posició. S'ha perdut l'art de discutir", afirma Max.

L'altre gran personatge d'aquest "teatre gràfic", on en cap moment es perd el punt de vista frontal, és en Titola, la veu interior del protagonista. No és casualitat que es digui així. "Tots tenim moltes veus interiors, però n'hi ha una que per a molts homes és la principal", diu Max: "M'agradava la similtud fonètica amb 'titella', que és el que és. Però, a diferència del que seria el terreny real, es tracta d'una veu super naïf i protector".

A l'inici del còmic, el viatger de Què diu que les tres velles que s'ha trobat són "fantasmes del desesperat imaginari masculí". "Saps què és la desesperació masculina, Titola?", li pregunta a la seva veu interior. "És com fer una cagarada i donar-li al ventilador", s'autorespon. "Els segles de patriarcat que carreguem ens han tornat gilipolles", diu Max: "Prima el desconcert, no sabem quin és el nostre paper i el soroll de fons no ajuda".

Sabotatge i addicció a les pantalles

A mig camí del seu trajecte, en Què es troba el seu jo de tornada, qui l'adverteix que no el deixaran entrar a Trapisonda (una "ciutat model de virtuts cíviques, democràtiques i participatives" que recorda a Barcelona) i que fins a arribar-hi només trobarà gent grillada. Irritat, el protagonista respon amb una pedrada al seu interlocutor. "Enfrontar-se al costat fosc d'un mateix és part de la tasca irrenunciable de l'heroi en qualsevol relat de superació personal. Ho vaig llegir en una revista", ironitza.

"El que em molesta de la figura del viatge iniciàtic, que ha popularitzat l'autoajuda", diu Max, "és que sigui tan fictícia: un heroi que salva tots els obstacles que troba pel camí, quan a la vida real la cosa no surt bé i has de tornar a la casella de sortida en la majoria de casos. Volia sabotejar els codis d'aquest gènere".

Més endavant, l'esprimatxat protagonista de Què topa amb la presidenta de la Criptorepública Virtual de Maimésres, una influencer que escriu novel·les romàntiques experimentals i administra droga a través de memes. La Wladislawa, com s'anomena, canvia d'aspecte a cada instant. "Les pantalles són la droga definitiva. Veig i llegeixo que molta gent viu per a la pantalla i deixa de banda el món real. És la droga més potent, ens fa perdre de vista la vida, que al capdavall és la interacció amb els altres", afirma Max.

De tot plegat, Què en treu partit gràcies a la combinació d'estils. A l'obra hi conviuen el fresc llenguatge oral i afirmacions contundents ("Tant de discurs ofega l'art", "Lletraferit?! Bah, un somiatruites sense talent"), amb referències a Francesc Pujols, Francisco Ibáñez o Rafael Sánchez Ferlosio. De la mateixa manera, el traç senzill es combina amb dibuixos d'altres autors i amb samplejats de gravats del pintor del segle XVII Vredeman de Vries i de J. G. Heck.

Diu Max que guanyar el primer Premi Finestres de Còmic en Català, dotat amb 25.000 euros, va ser un incentiu decisiu per desenvolupar el projecte. "Actualment, el ventall d'estils acceptat per editors i lectors és més ample, però els drets d'autor continuen sent patètics, per això em vaig presentar al premi", afirma. "Ara bé", alerta, "no desesperem: hi ha símptomes que alguna cosa s'està movent".