L'1 d'octubre, un any després: la demanda pel referèndum pactat no caduca

Arriba l’efemèride més important pel moviment independentista. A l’epicentre de la tardor calenta, l’1 d’octubre: una de les experiències d’organització popular que ha portat més lluny el desafiament contra l’Estat en els últims 40 anys. La data del referèndum va ser un punt d’inflexió en l’estat anímic del sobiranisme que ha vist com la il·lusió de fer efectiva la República proclamada el 27 d'octubre s'ha vist poc a poc desdibuixada entre la implacable oposició de l’executiu central i l’ambigüitat d’un Govern que es va aturar a la línia de meta. Al carrer, amb obstinat compromís, bona part de la ciutadania ha passat de posar el cos i rebre la porra en defensa del dret a l'autodeterminació a, un any després, veure la política catalana tocada per uns altres aires.

L’organització del referèndum ha passat factura a les posicions dels partits independentistes, que arriben a aquest aniversari amb una rebaixa discursiva respecte les posicions de ruptura d’aquell octubre. Els cops rebuts al front judicial i les expectatives generades per l’entrada de Pedro Sánchez a la Moncloa han fet retornar tant ERC com els postconvergents a la casella de sortida: referèndum pactat amb l’Estat i diàleg bilateral. Res a veure amb les adjectivacions que s’atribuïen al primer d’octubre a les portes de la seva celebració, quan el Govern va assegurar que els resultats es farien efectius tot i que això impliqués una confrontació directa amb l’Estat, sempre amb la no-violència com a frontera.

"Si arriba una suspensió o inhabilitació del TC, que no és competent en aquesta esfera del dret a nivell internacional, no ens detindrà. Nosaltres prosseguirem", deia la secretària general d’ERC ara a l’exili, Marta Rovira, a principis de setembre de l’any passat, fent referència al dret a l’autodeterminació. Tot i que els republicans sempre han insistit que el seu escenari ideal era el del diàleg amb l’Estat, aquests dies es fa difícil situar-los en tessitures de desobediència tals com les que defensaven fa dotze mesos. ERC aposta per la necessitat d’eixamplar la base, de ralentir els ritmes: "Si l’1-O és una lliçó de país, el 3-O és l’horitzó", deia Rovira fa uns dies al diari El 9 nou. “Mai serem independents per la via de la insurgència. Però ells mai aconseguiran que pertanyem a Espanya per una via que no sigui democràtica", opinava en una entrevista a El Temps el diputat al Congrés, Joan Tardà. Distàncies marcades amb la desobediència i foc lent per obrir esquerdes des de la bilateralitat.

En la mateixa línia, el president de la Generalitat, Quim Torra, apostava pel referèndum acordat amb l’Estat sense complexos a la conferència d’inici de curs polític. Lluny queda la determinació retòrica de l’executiu de Carles Puigdemont, qui va arribar a portar la declaració d’independència al Parlament el 27 d'octubre, el mateix dia que el Senat aprovava l’aplicació de l’article 155. L’estètica d’aquell esdeveniment, que va quedar sense efecte després de l’exili de Puigdemont i la resta de consellers, connecta amb el vestit retòric amb el que Junts per Catalunya i el PDeCAT complementen la seva aposta actual. Aquest mateix diumenge, durant l’acte oficial en commemoració a l’1 d’octubre, Torra ha reivindicat l’esperit de desobediència de l’1-O: "Ser capaços d’haver perdut la por, ser capaços de fer el pas que vam fer d’un acte de desobediència civil com pocs se n’han fet en la història d’Europa. Això és el que tenim per endavant i ho podem fer", ha dit. Puigdemont, durant l’acte de presentació de la Crida Nacional per la República del passat juliol, no renunciava ni en una coma a l’estratègia de la desobediència: "Sabem que és un camí difícil, però volem continuar recorrent-lo amb les mateixes eines que ens han portat fins aquí. Perquè funcionen, són les millors, i són les que tenim a les nostres mans". Però darrere l’èpica, l’objecte d’aquest Govern segueix passant per Madrid.

A l’altra cara de la moneda, l’1 d’octubre deixa un bipartidisme espanyol més polaritzat que mai pel que fa a l’eix nacional. Per un banda, un PSOE que s’ha apropat a la Generalitat tot fent malabars per rebaixar tensions sense renunciar a la línia infranquejable del referèndum per la independència. Per l’altra, el PP de Pablo Casado, que s’acosta als discursos aznaristes i aposta per l’oposició més dura contra l’independentisme. Un any després, Pedro Sánchez deixa arribar aquest primer d’octubre sense fer massa soroll. Els socialistes mantenen la defensa de la bilateralitat dins el marc constitucional i l’Estatut d’Autonomia sense que aquesta necessiti de posicions grandiloqüents o oposicions acarnissades pel que fa a les mobilitzacions de la societat civil. Sota la catifa de la "normalitat institucional" que defensen haver aconseguit, s’acumulen les demandes de l’independentisme, els aniversaris al carrer i un judici pels presos que, de ben segur, s’emportarà el protagonisme d’aquest curs.

La societat civil protagonitza l'1-O

Els moviments en política institucional d’aquest any –ja siguin per un procés d’aprenentatge o per renúncies polítiques– han generat un impacte evident en la societat civil. La sensació de sacrifici i d’entrega durant l’organització del referèndum ha evolucionat en frustració al veure que, un any després, els costos d’aquella experiència de desobediència massiva estan més presents que el rèdit aconseguit. La massa de gent que ha continuat mobilitzada, tot i la persecució d’activistes dels CDR i l’empresonament dels dos líders socials Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, se sent poc acompanyada per uns partits polítics que, a més, protagonitzen disputes pel lideratge del bloc.

Així ho expressava la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Elisenda Paluzie, aquest 11 de setembre: "No malbarateu les victòries que hem aconseguit", deia davant el milió de persones concentrades a l’Avinguda Diagonal. Dard enverinat cap a representants institucionals. Per contra, el seu actual homòleg a Òmnium Cultural, Marcel Mauri, intentava prevenir la ciutadania partidària del ‘tenim pressa’ contra la desmobilització: “Això potser no serà ni ràpid ni fàcil”.

Aquest diumenge, els municipis catalans s’han omplert d’actes organitzats pels veïns a cada centre de votació. Als titulars, tornen a sortir els noms de petits centres urbans i dels barris que van ser els protagonistes durant aquella jornada, ja sigui per la brutalitat policial o per les astúcies dels veïns i veïnes que amagaven urnes a ascensors, capelles i cementiris. Són, entre molts altres, els de Dosrius (Maresme), Sant Joan de Vilatorrada (Bages), Callús (Bages), Sant Carles de la Ràpita (Montsià), Garrigàs (Al Empordà) o Sant Julià de Ramis (Gironès), municipi on havia de votar Puigdemont i que aquest dilluns acollirà de manera excepcional la reunió del Consell Executiu del Govern, a més de punts de votació referencials com l’IES Pau Claris, l’Escola Mediterrània o l’IES Jaume Balmes, de Barcelona.

Toca obrir el calaix de la memòria i recuperar unes imatges que van quedar gravades a la retina d’independentistes i no independentistes; una celebració agredolça entre la victòria i la impotència de la denúncia no atesa. Es preveu que l’assistència a la manifestació "Recuperem l'1-O" sigui massiva, que arrencarà a les 18:30h de dilluns a la plaça Catalunya de Barcelona i culminarà davant el Parlament, al parc de la Ciutadella. De les efemèrides de l’independentisme, aquesta serà, sense dubte, la que posarà al centre de manera més evident la base sobre la qual es va fer possible el referèndum, la gent.