Una altra manera d'acollir refugiats: trobades setmanals per afrontar el dia a dia

"A mi m'agrada molt el futbol i vull jugar al Barça", diu en Tito a una banda de la taula. "Futbol, futbol i futbol, està que no para", respon des de l'altra María José. Podrien ser mare i fill, però són referent i refugiat. Els posa en contacte BarcelonActua, una ONG d'acció Social que des de fa uns mesos impulsa un programa de trobades entre un usuari i un voluntari. Un procés d'acompanyament personal per a superar l'embolic burocràtic cada vegada més complex en què s'ha convertit residir a Espanya sense tenir passaport.

La idea se li va ocórrer a Griselda Bereciartu, responsable de l'àmbit refugi de l'ONG. Quan un migrant arriba a Espanya, pot sol·licitar protecció humanitària i és llavors quan comença la fase 0. Poden passar mesos fins que la petició es processi. I també pot ser denegada. En aquest període, al que Bereciartu anomena la "fase indecent", els refugiats peregrinen entre hostals o cases d'acolliment i és quan la seva vulnerabilitat augmenta. En aquesta etapa és en la qual la responsable volia incidir impulsant trobades entre els que són d'aquí i els que han vingut per ser-ho.

María José, metgessa de professió, porta anys dedicant part del seu temps lliure al voluntariat i quan Bereciartu li va comentar la seva idea s’hi va apuntar de seguida. Les trobades amb en Tito van començar al març i al principi van ser difícils. "Ell s'obstinava que el seu espanyol era molt bo, però jo no l’entenia, ara ja entenc millor el seu castellà i ell el meu", comenta davant d'un te. En Tito va arribar de Guinea Conakry a Barcelona fa nou mesos i encara no se sent capaç de parlar del seu procés d'emigració. Explica només que va entrar a l'Estat espanyol a través de Ceuta i que la seva passió pel futbol el va fer arribar a la capital catalana. Ara juga en quatre equips diferents i ja està pensant en el cinquè.

El futbol, la cuina o la informàtica són eines d'integració que BarcelonActua posa en marxa per alleujar el procés d'acolliment que afebleix la salut mental dels sol·licitants d'asil. I sobretot, classes de castellà. "Quan estàs pendent d'on podràs viure o de quant falta perquè et concedeixin un permís de treball, pots acabar molt malament", afirma la responsable de refugi. En Tito explica molt emocionat com gràcies a l'ONG va poder assistir becat a un torneig de futbol a Olot al qual acudien observadors. Ho fa somrient perquè probablement va ser un dels millors moments que ha passat des que va arribar a Barcelona.

Les trobades estan dissenyades per a ser setmanals durant tres mesos, però en Tito i la María José són ja gairebé família i continuen quedant en una cafeteria de Sant Gervasi. Quan cal fer paperasses, queden en un altre lloc, però si no, es veuen allí perquè quedar per parlar de la vida "també és molt important", adverteix María José. "És la meva tia mare", diu ell.

Un Estat arbitrari

A les trobades s'hi ha unit Mamadou, un altre usuari del qual María José ha començat a ser el referent. "El seu cas és molt diferent, perquè mentre en Tito va arribar sol, Mamadou ho va fer amb la seva dona embarassada i una nena", diu. Mamadou va fugir de Guinea Bissau i abans d'arribar a Espanya va viure en prop de 10 països, com Mali, el Senegal, Gàmbia, Líbia o Itàlia. Quan vivien a Líbia algú que donava feina a Mamadou el va amenaçar de mort: o se n'anava amb vaixell, o li fotria un tret. Ell i la seva dona embarassada de la seva primera filla van decidir pujar a una embarcació i van arribar a Palerm (Sicília). Però al cap d'uns mesos, el centre d'acolliment en el qual estaven va tancar i algú els va aconseguir un bitllet per arribar a Barcelona, on la Creu Roja es va fer càrrec d'ells.

María José els ha donat un cop de mà als dos per entendre la burocràcia a la qual han d'enfrontar-se els migrats, moltes vegades arbitrària. En Tito està a punt d'obtenir la seva segona targeta vermella, l'últim pas abans d'aconseguir el permís de treball, amb el qual podrà buscar una ocupació. L'important serà després aconseguir padró per a accedir a la targeta sanitària, però la María José comenta que és el pas més difícil i cada vegada té més requisits. Viu de moment en un hostal en Poble Sec, va a classes d'espanyol i entrena al futbol. "És important tenir una rutina", comenta.

Mamadou ensenya en aquesta trobada les fotos de l'apartament que per fi els han concedit a ell i a la seva família, que té tres habitacions. No cap dins seu de la felicitat. Ha sortit de la Fase 0 i ha entrat en la 1, d'acolliment temporal. Dins de l'arbitrarietat del sistema d'acolliment, per a ell va ser fàcil aconseguir una targeta sanitària amb l'ajuda de María José i sense tenir encara el padró a Barcelona.

Cada cas és un món i el 2019, l'èxit o no d'un procés d'integració segueix en molt poques situacions els passos reglamentats i encara depèn molt de la sort, les ganes o la simpatia de l'administració. És en aquesta arbitrarietat on resideix el poder d'un Estat que es mostra en la majoria d'ocasions, reticent davant l'arribada de migrants del sud. El govern de Pedro Sánchez va decidir el juny de 2018 acollir els passatgers de l'Aquarius, el vaixell de rescat de Metges sense Fronteres al Mediterrani, davant la negativa de la Itàlia de Salvini a acceptar-los. No obstant això, aquesta setmana passada ha amenaçat l'ONG catalana Proactiva Open Arms amb multes de fins a 900.000 euros si surt a rescatar vides en el mateix mar.

María José ha après a prendre's la vida amb molta més filosofia des que va conèixer en Tito i a Mamadou. "Amb tot el que viuen ells, m'amargaré per ximpleries jo? M'enfadaré perquè s'espatlla la rentadora? No val la pena", opina. La idea és que una rentadora trencada arribi a ser el màxim problema que tinguin algun dia Tito i Mamadou