“Un llibre important tenint en compte el moment de canvi que està vivint la societat catalana”, “ajuda a situar-nos i engreixar una mica aquest present atapeït”, “és una obra d’alta divulgació” així defineixen Borja de Riquer, Josep Ramoneda i Josep M. Salrach respectivament, Història mundial de Catalunya. El llibre, dirigit pel primer i publicat per Edicions 62, neix amb la voluntat d’oferir una aproximació diferent a la història dels catalans basada en “una concepció oberta, universal i polifònica”. No es tracta d’un llibre d’història a l’ús. L’objectiu, explica de Riquer, és “arribar a un públic molt ampli perquè tothom s’adoni de la realitat del nostre país i del nostre passat ric i divers”. Perquè, segons el catedràtic, “no podem deixar l’alta divulgació en mans de publicistes mal documentats o de la Viquipèdia”.
Un llibre parit en nou mesos per entendre el passat, el present i, potser, el futur de Catalunya.

Història mundial de Catalunya té, de fet, el seu origen ara fa un any, quan Josep Ramoneda, president del Grup 62, va topar amb Histoire mondiale de la France de Patrick Boucheron. Un inesperat supervendes que proposa un nou relat nacional ja que, en paraules del seu director “la història té el deure de recordar-nos de què som capaços”. “Em va semblar molt atractiva i còmode de llegir” confessa Ramoneda. A més, obre una capacitat de consolidar un tipus d’historiografia amb potència divulgativa i va desenvolupant una certa exohistòria”. La de Catalunya és, de fet, la tercera història mundial, després de la d’Itàlia i la de França. Aviat arribarà l’espanyola. “La cultura catalana demostra la seva potència, tot i les seves dimensions petites” diu el president del Grup 62.

El llibre està dividit en 124 episodis, escrits per 98 experts, que posen èmfasi en les connexions i les influències dels catalans amb l’exterior. Una selecció, segons Borja de Riquer, “de fets significatius de la nostra història des de fa 400 mil anys fins ara”. Hi ha batalles, ocupacions violentes, migracions i revoltes socials, dinamisme econòmic i cultural “que mostren l’èxit de la condició mestissa dels catalans - de la qual parlava Jaume Vicens i Vives - i la importància de la circulació fecunda d’idees” diu Ramoneda. Des de la prehistòria fins als temps contemporanis.

“És important que hi sigui la història antiga”, defensa la catedràtica d’arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Isabel Rodà perquè tot i que “encara no era Catalunya però posa les bases amb tres grans civilitzacions: la ibèrica, la grega i la romana. És la primera multiculturalitat”. Per la seva banda, Josep M.Salrach, professor d’Història Medieval a la Universitat de Barcelona i encarregat de coordinar els capítols sobre l’Edat Mitjana, ha volgut destacar, sobretot, la incorporació de bona part Catalunya dins l’imperi de Carlemany. Fet que, segons Salrach, “marca una diferència substancial respecte altres llocs hispànics i representa la incorporació de les terres catalanes a l’Europa de l’època”. El llibre acaba amb “Una singular declaració d’independència”, un article de Josep M.Muñoz, director de L’Avenç, al voltant de la proclamació de la República el passat 27 d’octubre de 2017.

Cruyff i el Bulli però no Macià i Companys

Com en tota selecció, hi ha fets, elements i personatges que han quedat fora: No apareixen ni Guifré el Pilós, ni Francesc Macià, ni Lluís Companys. Tampoc el 15M o la caiguda del pujolisme. En canvi, s’ha optat per incloure el futbol, la cuina o la literatura, elements que “no apareixen a les històries de Catalunya però tothom recorda, com el 5 a 0 al Bernabéu del 1974” defensa el catedràtic. Així doncs, hi trobem l’inici de l’era Cruyff, l’èxit del Bulli i la irrupció de la cuina catalana que, segons de Riquer “ha desplaçat la nouvelle cuisine français”, l’enterrament de Mossèn Cinto Verdaguer o l’últim concert de Raimon al Palau de la Música.

Altres fets, com la Guerra Civil Espanyola o la Guerra dels Segadors, són tractats des d’una altra perspectiva. De la primera, se’n destaca la visió dels cònsols, la guerra aèria i el progrés de la medicina catalana. “Episodis que lliguen amb l’objectiu de la perspectiva mundial, d’impacte internacional” explica de Riquer. De la segona, Eva Serra decideix posar el focus en un dels seus episodis, “la república catalana de Lluís XII”. Un fet que, per Borja de Riquer “reflecteix una qüestió bastant actual: és un exercici clar de sobirania. Els catalans trenquen amb el monarca espanyol, intenten assajar una república com l’holandesa, veuen que aquesta té enormes dificultats perquè no té suport i pacten amb els francesos. És una mostra claríssima de sobirania”.

Una visió que topa amb el que deia J.M Fradera a Cultura nacional en una societat dividida, on afirmava que “resultaria molt difícil demostrar que en el segle XVIII hi havia a Catalunya alguna cosa comparable al sentit d’identificació col·lectiva que estem acostumats a constatar i a estudiar en els segles XIX i XX”. Borja de Riquer, però, defensa que “sempre hi ha hagut algun tipus d’identitat, tot i que no era exactament igual que la nostra”. Segons el catedràtic, “pràcticament es pot dir que des que hi ha unes incipients estructures d’estat amb els comtats catalans en els segles IX i X comença a haver-hi una identitat en el sentit de ser un país diferent dels veïns”. De fet, tal com explica el mateix catedràtic a la introducció de l’obra “un factor fonamental del nostre passat és tot allò que explica el manteniment de la identitat col·lectiva catalana, malgrat les enormes dificultats amb què es trobà”. El que està clar és que Catalunya ha estat, i és, un país variat, passadís i cruïlla de mestissatges.