Entrevista a Mary Nash"Als anys 70 i 80 es pensava que les dones no tenien història, que només l'havien feta els homes"

Mary Nash (Limerick, 1947) va arribar a Barcelona a finals dels anys 60 i s'hi va quedar. Ja era historiadora, però no li van reconèixer la carrera cursada a Irlanda, de manera que es va matricular a la Universitat de Barcelona per tornar-la a fer. Amb el bagatge que tenia, va posar-se a investigar i va anar a parar a tot de publicacions feministes de la República, com la revista Mujeres Libres.

Per a Nash, que més endavant esdevindria catedràtica d'Història Contemporània en aquesta universitat (1991-2017), això li va obrir la línia d'investigació a què dedicaria bona part de la seva carrera acadèmica, que ha vist reconeguda amb el Premi d'Honor d'enguany de Sàpiens, a la Nit de la Història. "Al veure allò vaig quedar absolutament convençuda que les dones eren subjectes històrics, és a dir, protagonistes de la història, que en absolut havien jugat un paper subsidiari o cap paper".

A l'època, això va trencar molts esquemes i Nash va haver de lluitar per obrir-se camí: "El cànon de la historiografia era que eren els homes els que havien fet història, que les dones tinguessin una història específica no es concebia". S'ha dedicat a recuperar la memòria de les dones de la República, que s'havia perdut "totalment", un treball plasmat entre d'altres a Rojas: Las mujeres republicanas (Taurus, 1999). "Hi va haver un gran trencament de la memòria històrica de les dones de la República", afirma en entrevista amb Públic.

Nash també ha investigat sobre l'alteritat i com es relacionen les dinàmiques postcolonials amb el gènere, i més recentment va obrir una línia de recerca basada en el turisme i com l'arribada de les primeres estrangeres a la Costa Brava va contribuir a derrocar els valors de la dictadura: "La relació entre la turista estrangera i el treballador d'aquí va erosionar l'ordre moral franquista".

Què ha significat per vostè rebre aquest premi?

És un gran honor perquè és un premi molt significatiu. Havia rebut premis dins del món acadèmic, però aquest és especial, perquè reconeix la divulgació. També és el reconeixement a tota una trajectòria. Per mi rebre aquest premi vol dir reconèixer els esforços, inicialment molt durs, de començar una història de les dones que aquí no existia. És un reconeixement cap a mi, però també cap a la validesa de la història de les dones.

"El premi 'Sàpiens' és un reconeixement cap a mi, però també cap a la validesa de la història de les dones"

Va ser pionera en estudiar el paper de les dones en la història. Com va començar? Era a inicis dels anys 70...

Estàvem sota la dictadura franquista. Com que no em van reconèixer la llicenciatura [en Història] que tenia d'Irlanda, vaig tornar a convertir-me en estudiant a la Universitat de Barcelona. Aleshores jo portava un bagatge de recerca, i en aquell moment als últims cursos demanaven fer treballs d'arxiu. I vaig anar-hi a la Casa de l'Ardiaca, on vaig fer amistat amb una arxivera bibliotecària. I quan em va agafar confiança em va portar a l'Infern, on es guardava tot el material que el règim franquista volia liquidar.

Què hi va trobar?

Entre altres coses, la revista Mujeres Libres i altres publicacions de l'època de la guerra. Per a mi va ser fulminant, perquè intuïa que hi havia una mancança a què no se li havia donat nom. Al veure allò vaig quedar absolutament convençuda que les dones eren subjectes històrics, és a dir, protagonistes de la història, que en absolut havien jugat un paper subsidiari o cap paper en la història.

Quins obstacles va trobar per aquesta investigació?

Hi va haver un gran trencament de la memòria històrica de les dones de la República

Era molt difícil, perquè em deien que m'ho inventava, que aquestes dones no havien existit. Hi va haver un gran trencament de la memòria històrica de les dones de la Segona República, que no tant dels homes, que es va mantenir malgrat la censura franquista. Però la genealogia de les dones es va perdre totalment, excepte potser de la Pasionaria o Frederica Montseny. Però aquestes dones més anònimes, organitzades... Això es va perdre totalment i es va posar en qüestió.

Què li suposava estudiar aquest tema?

S'exigia molt més de mi que de qualsevol altre historiador d'aquell moment. Havia de fer una història molt rigorosa. A nivell més conceptual, hi havia una mirada i una narativa androcèntrica. Fins i tot entre els historiadors progressistes, el cànon de la historiografia era que eren els homes els que havien fet història, que eren l'únic subjecte actiu de la història. Es deia que quan es parlava dels homes, com a subjecte universal, les dones ja estaven incloses. La idea que tinguessin una història específica, és a dir, amb una diferència de gènere, no es concebia.

Això era arreu del món?

Sí. Hi havia ja algunes veus que en parlaven, com Simone de Beavoir, que al seu assaig El segon sexe parlava de la subordinació de les dones, que no era una condició biològica, sinó derivada d'una situació social. Ella em va influir molt, i també Virginia Woolf, amb la idea que les dones no només necessitaven una habitació pròpia, sinó també una història pròpia, això em va colpir molt.

Quan va començar a notar una mica d'acceptació d'aquesta línia d'investigació?

El cànon de la historiografia era que eren els homes els que havien fet història

Molt més tard... Als anys 80 vaig crear el Centre d'Estudis Històrics de la Dona, per tenir un espai que no fos tan hostil i per poder fer una transferència, una difusió, del que fèiem en aquell moment. Jo crec que el gir va començar als anys 90, és a dir, feia més de 20 anys que jo hi treballava.

Què va passar en aquell moment?

És quan comença a integrar-se la noció de gènere com a categoria d'anàlisi històrica. Als anys 90 vaig fundar l'Associació Espanyola d'Investigació Històrica de les Dones. Crec que és important assenyalar-ho, perquè la gent pensa que només és ara que es fa història de les dones. Jo reclamo que fa 30, 40 anys, ja se'n feia, potser amb dificultats, però se'n feia.

Molt abans vostè havia començat la primera assignatura sobre història de les dones a Espanya, a la UB

Això va ser encara sota la dictadura. Sempre em refereixo al doctor [Emili] Giralt, que era el director de la meva tesi. Jo li vaig anar fent propostes i aquesta va ser una d'elles. Va acabar sent la primera institucionalització universitària d'una assignatura d'història de les dones, el curs 1974-1975.

Fins llavors no es parlava del rol de les dones en la història?

Als anys 70 i inicis dels 80 també, es pensava que les dones no tenien història. Tal qual. De la mateixa manera que el lloc de la dona era la casa i tutelada per part dels homes. Hi havia un ordre de gènere patriarcal aquí i a nivell internacional. Per tant, trencar aquest pensament patriarcal era fonamental i costava molt. No només trencar-lo, sinó canviar la mentalitat.

I com va anar avançant la recerca?

Als anys 70 i 80 hi havia molts treballs, però no circulaven gaire. Això crec que és la diferència dels anys 90. I també el nostre bagatge teòric i conceptual va començar a ser més sofisticat i complex.

Què va suposar la publicació de 'Rojas: Las mujeres republicanas'?

El primer llibre de la meva tesi es va fer el 1981. Després, amb Rojas (1999), vaig tornar enrere al que havia fet a la tesi, però amb un altre bagatge. Perquè en aquell moment, als anys 70, principis del 80, no estava tan desenvolupada ni la història social, ni la història de les dones. Als anys 90, precisament, va avançar molt la història social i la història cultural, a part de la teoria feminista. Amb aquest nou bagatge vaig tornar enrere amb una altra mirada. Aquest any fa 25 anys que va sortir i encara s'estan fent reedicions.

Trencar aquest pensament patriarcal era fonamental i costa molt

Què va suposar la publicació d'aquest llibre per la memòria històrica i el reconeixement d'aquestes dones?

Me'n recordo d'haver fet homenatges a les dones de la Guerra Civil, als anys 80, quan encara moltes eren vives. El reconeixement no és que comenci als anys 90, tot i que la diferència de llavors, potser, és que la societat era més receptiva, menys hostil. A més, Rojas es va publicar per una gran editorial i això va facilitar que tingués una gran difusió.

Va notar un canvi amb la publicació?

Hi havia més interès en el tema, més predisposició. Quan feia les presentacions, hi havia les netes d'aquelles dones, que estaven molt interessades i entenien que el silenci havia estat molt important a moltes cases, a moltes famílies. Aleshores Rojas els va obrir una mica els ulls al contingut d'aquests silencis que havien patit a la seva família. I era un salt generacional, perquè la generació de mares i filles havien viscut la guerra o la postguerra. La generació de les netes tenia ganes de coneixement.

Com valora la situació actual?

Estic molt preocupada per al tema de les polítiques de reconeixement. Crec que poden haver-hi molts esforços, molts treballs, molta recerca, molt coneixement inclús. Però si no hi ha reconeixement, allà es queda. I això crec que també va del reconeixement acadèmic. Quan jo feia la carrera i escrivia i publicava sobre les dones, era innovació total. Ara no, òbviament.

50 anys més tard ja podem dir que hi ha un estudi igualitari d'homes i dones en la història?

No pot ser que entorn del 8 de març es parli de les dones de la història i la resta del curs, no

No, jo crec que encara hi ha una mancança. Els útims anys, quan encara feia classe, sempre els preguntava a l'alumnat que anomenessin 12 dones importants de la història. Doncs en deien dues, tres, quatre, i eren gent com Teresa de Calcuta. I això s'ha de canviar, perquè no pot ser que entorn del 8 de març es parli de les dones de la història i la resta del curs, no. S'ha d'integrar als plans d'estudi de totes les assignatures, i això no vol dir que no hi hagi d'haver assignatures específiques per aprofundir més.

Això encara no passa?

S'ha avançat molt, però encara no. Me'n recordo que aquí a Catalunya als 80 no es coneixien gairebé les figures de Carme Karr, Dolors Montserrat... I ara són figures conegudes i hi ha carrers amb el seu nom. Però això és un procés molt lent i ha d'estar integrat amb el coneixement amb el valor que té, no com a cosa subsidiària, de tant en tant. Perquè vol dir que hi ha una centralitat de les dones a la història, en el passat, que vol dir també del present i del futur.

Què aporta aquest estudi diferencial de cara al feminisme contemporani?

Que hi ha una genealogia. Poden canviar les lleis, la mentalitat, però estic convençuda que les representacions de les dones del passat, per exemple, la dona domèstica, l'àngel de la llar, han influït enormement en les dificultats que hi hagi una igualtat de sou, que hi hagi igualtat en les cures... Són valors que tenim integrats i ni tan sols ens n'adonem. El sistema patriarcal, les discriminacions respecte les dones, es basen ara sobretot en mecanismes culturals, no ja amb les lleis. I si aquests mecanismes no els coneixem, ens pensem que ja està guanyat, però encara hi ha moments de retrocés.

Ara les discriminacions a les dones es basen en mecanismes culturals, ja no amb les lleis

Estem en un moment d'avenços feministes però alhora de regressions i discursos reaccionaris. Com ho valora i què es pot fer des de l'acadèmia?

Amb la lluita feminista han anat desapareixent tota una sèrie d'ingredients de la masculinitat i el domini sobre les dones, però encara veiem una quantitat extraordinària de feminicidis, que en part s'expliquen per aquesta noció de masculinitat que entén que els cossos de les dones són dels homes. I si no ho posem en evidència encara costa més, perquè a més s'està creant aquesta reacció en contra de les feministes, en contra de les dones en general, que és molt difícil de combatre. Jo crec que una eina de la història és posar això en evidència, que s'entengui el per què o com es va construir aquesta idea, i a partir d'aquí intentar canviar-ho.

La preocupen aquests retrocessos?

A nivell històric, les conquestes no són sempre lineals ni es mantenen en el temps, això és una gran lliçó de la història. Sempre hem d'estar a l'aguait i no podem donar per entès que això es mantindrà. I això és el perill de les noves generacions de la transició endavant, que van trobar tot això fet i no hi ha cap memòria de la lluita, de l'hostilitat que va provocar i del patiment de moltes dones a qui ens van estigmatitzar i demonitzar.

Creu que falta memòria?

Això s'oblida, sembla que hagi aparegut del no res. Això també és la importància de la història. Ha costat molt, s'ha d'estar a l'aguait i s'ha de lluitar perquè no torni. I això és molt important perquè és molt preocupant el que està passant, especialment als Estats Units.

Conèixer el passat és absolutament necessari per identificar les discriminacions de gènere actuals

Més enllà de la recerca sobre la història de les dones, també va dirigir durant 20 anys el Grup de Recerca Consolidat de Multiculturalisme i Gènere a la Universitat de Barcelona i s'ha dedicat a l'estudi de l'alteritat i la postcolonialitat.

El postcolonialisme em va interessar molt perquè Irlanda va ser l'únic país europeu que va ser colònia, i em vaig fixar en les representacions i com s'explica la discriminació, com es justifica, com és que sembla natural i no una construcció social i política.

Què li aportava això a l'estudi sobre la història de les dones?

El debat postcolonial em va aportar des d'altres disciplines una altra manera d'enfocar la història de les dones. Per exemple, la noció de subaltern, que les dones també poden entendre-se com a col·lectius subalterns, desposseïdes de drets, igual que les persones que han nascut en països colonitzats. Tota la idea de subalteritat em va interessar, com també les seves representacions.

A nivell històric, les conquestes no són sempre lineals ni es mantenen en el temps

També ho ha vinculat amb el turisme.

Sí, amb el grup de recerca vam treballar la noció de les diversitats, les alteritats de diversitat cultural, o també alteritat de gènere. I ja fa molt temps que estem treballant el tema del turisme, com la mirada turística crea la mirada cap a la gent del país i tota la problemàtica al voltant del turisme, però no tant a nivell econòmic ni sociològic, sinó cultural.

Ha investigat com va impactar el turisme a finals del franquisme...

Havia escrit un llibre sobre les dones de la Transició, i sempre m'havia sobtat la rapidesa com va caure la moral i els valors franquistes. Em vaig plantejar si el turisme hi havia tingut alguna cosa a veure. I vaig centrar la recerca en dues figures que poden semblar banals o frívoles: el Don Juan i la sueca, sobretot a la Costa Brava. He anat mostrant com la relació entre la turista estrangera, la sueca, i el Don Juan, l'obrer, treballador, d'aquí, erosiona en part l'ordre moral franquista i crea altres expectatives, també a les dones. Estic parlant dels anys 60.

La relació entre la turista estrangera i el treballador d'aquí va erosionar l'ordre moral franquista

Justament és un tema que, a través de la ficció, aborda Aurora Bertrana a 'Vent de grop' (1967).

Sí, tinc un article sobre aquest llibre, amb un anàlisi respecte al Don Juan. L'Aurora Bertrana és molt interessant, tinc diversos articles sobre ella, però em falta fer-ne un llibre. Són publicacions acadèmiques que no circulen gaire. Queden fora del circuit.